Com poden veure si volen el vídeo d’Antoni Furió i de Josep Fontana, a la web País Valencià Segle XXI, on expliquen perfectament què significa això d’Espanya contra Catalunya des del 1707 i 1714 fins al 2013. També els vaig indicar que si volien llegir notícies en valencià-català, podien anar al diari digital “La veu del País Valencià”, a Vilaweb fundat pel valencià de Bètera, Vicent Partal i Assumpció Maresma, al diari El Punt-Avui i l’Ara, El Periódico, La Vanguàrdia i al Levante-EMV que sovint hi havia algun article en valencià. Perquè per a la lluita contra els prejudicis del racisme i la xenofòbia, el millor que hi ha és coneixer-se, conèixer i i reconèixer els altres, des del respecte. Em va sorprendre que en alguna aula, perquè hi havia un alumne d’origen Sud-americà i Africà, concretament d’Argeria, alguns altres alumnes valencianoparlants, -no els mateixos afectats- pretenien que parlés en castellà perquè “s’entenguérem tots” (com es deia en la dictadura franquista per a liquidar el valencià-català), en considerar que els seus companys d’origen foraster eren incapaços d’aprendre el valencià o català de València. Al meu parer, era millor que confiaren en la seua intel·ligència i capacitat d’aprenentatge perquè a un Institut cal anar amb predisposició d’aprendre. I millor saber dues llengües que una sola, tres que dues, quatre que tres, perquè, les llengües són “finestres” al món o bocins de món per eixir de les cavernes obscurantistes on ens voldrien recloure els monolingües uninacionals; i perquè amb un monociclisme es pot recorrer molt poc tros de món, en canvi amb una bicicleta, un tricicle o un cotxe de quatre rodes (o llengües) en pot viatjar per tot el món, per veure els contorns de les coses i entendre millor el món que habitem que està compost per matisos i colors molt diferents, sovint inclús oposats. I tanmateix, en la diversitat, en el respecte i la valoració d’aquests distints matisos que conformen la diversitat, està l’essència de la vida, del llenguatge, dels pensaments i del món que sempre s’expressa en plural. El greu problema lingüístic que tenim al País Valencià és que hi ha massa gent acostumada, que, quan li indiquen que ho faça en castellà, acota el cap i ho fa immediatament, sense oposar-se i sense prioritzar la seua pròpia llengua, tot i que, a hores d’ara, cada vegada hi ha més valenciana gent que té clar que cal parlar sempre en català, perquè com deia Sanchis Guarner, si fa no fa, “una llengua no mor perquè els que encara no la saben parlar no la parlen, sinó perquè els que la poden parlar perfectament, dimiteixen de la seus responsabilitat i la deixen de parlar”, en considerar-la inferior o menystenir-la.
No obstant en indicar-los que, els que encara no la sabien, ara no podien malbaratar i perdre l’oportunitat d’obrir les orelles i la ment per tal d’aprendre la nostra llengua catalana [o valenciana], perquè gaudirien de la possibilitat de comprovar que poden entendre perfectament el valencià, ho acceptaren sense cap impediment. I si hi havia alguna paraula no l’entenien que m’ho digueren i els ho traduiria al castellà, al francés o a l’anglés, si la sabia, sense cap problema perquè era important la comunicació i la llibertat d’expressió i el respecte a nosaltres i als altres, i la crítica constant als que ens volen exterminar; per això quan un alumne em va demanar excuses, en una classe, per expressar-se en castellà perque no tenia encara prou fluïdesa en valencià, li vaig indicar que si jo volia la llibertat per a mi mateix, també la volia per a tothom, no calia demanar permís per parlar en la seua llengua. També els vaig assenyalar que durant la dictadura feixista de Franco, no es permetia l’existència de la nostra llengua i cultura valenciana, perquè els llibres de text, els diccionaris, els vocabularis estaven prohibits, erradicats i no ens deixaven dir ni un sol mot en valencià perquè hi havia un intent de genocidi programat des de Madrid per aniquilar la nostra llengua, cultura i país diferenciat de la resta d’Espanya. Ens volien absorbir i assimilar a la força per “justo derecho de conquista” militar, i que la cosa continuava per altres mètodes, en esmentar-los la batalla d’Almansa el 1707, la pèrdua dels Furs, la prohibició del valencià, el robatori dels nostres arxius a Salamanca, l’expoli fiscal, ls dificultats de comunicacio viària a l’exi mediterrani, la llei Wert i el tancament de RTVV i la censura de TV3 perquè no es veja al País Valencià, etc. etc. etc.
Per incitar-los a aprendre noves llengües als que qui sabien la nostra, els vaig donar testimoni de la meua pròpia experiència, ja que, fa anys, vaig aprendre gallec en només un mes d’estada a Sant Jaume de Compostel·la, en comprar-me diccionaris, llibres i diaris en gallec; i els vaig asenyalar que, el faller d’honor Joseph Gulsol, de l’any 1958, canadenc d’origen armeni, fou anomenat faller major del seu barri de Patraix, per la Comissió Fallera de Patraix; aquest eminent filòleg, dels millors experts mundials en llengua catalana, ha publicat llibres com “Estudis de filologia valenciana”. Joseph Gulsoy fou deixeble a Chicago del català Joan Coromines, autor de “Diccionario de la llengua castellana” i del “Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana”, que és un dels millors diccionaris de la nostra llengua, i el va enviar a València perquè aprenguera el valencià. Tot i que, a més del Diccionari de la Llengua Catalana de Coromines, també tenim el magnífic “Diccionari Català-Valencià-Balear” d’Alcover, Moll i de Manuel Sanchis Guarner i el llibre d’aquest professor “La llengua dels valencians”, també el Diccionari Valencià-Castellà de Francesc Ferrer Pastor, que junt a Joan Fuster autor de “Nosaltres, els valencians” i d’altres foren amics del profesor Gulsoy, que va vindre a València, el 1957, una mica abans de la riuada i en tres mesos, anant la parar l’orella al Mercat de Colom i llegint llibres, preguntant i parlant en la valenciana gent va aprendre la nostra llengua catalana i després va anar a investigar el valencià d’Enguera i de La Canal de Navarrès, de la Vall d’Albaida, de la Marina i del Vinalopó. Fa poc, durant el tancament de RTVV, Joseph Gulsoy havia tornat a València a fer una xerrada a la llibreria 3i4 del Centre de Cultura Contemporània dels Octubre, que hi ha prop del Mercat Central i la Llotja i ens havia dit que tenir una televisió en la nostra pròpia llengua era clau en el primer sentit, és a dir, era molt important i bàsic perquè la llengua no es perdera i no calia entendre-ho en el segon sentit de “fer un clau”, que, de manera ben inocent, l’alumnat de Patraix no sabien què volia dir.
El que pretenia indicar, és que, és òbvi que des de l’antiracisme, no podem acceptar cap racisme que siga contra els moros o contra els catalans [balears o valencians], el racisme cap a fora de les fronteres hispàniques, que es manifesta amb les fronteres, tanques, ganivetes, lleis discriminatòries, exclusió dels immigrants de la seguretat social, etc. siga el racisme intern, contra els catalans, valencians, balears, bascos o gallecs, des de la Cort de Madrid, l’estat espanyol ha intentat imposar un govern ètnicista, tribal, monolingüe, uninacional i unicultural que exclou i extermina les altres llengües, cultures i nacions, no castellanes [o no espanyoles]. Vet aquí, les quantioses i enormes dificultats de poder ésser ciutadà de l’estat espanyol expressant-nos en valencià-català, euscara o gallec, posem per cas, al parlament espanyol no deixen parlar en altra llengua que no siga la castellana; hi havia alumne que ho justificava, dient que era perquè tots s’entengueren, tot i que no estava d’acord que es prohibira, d’altres deien que no s’ho podien creure que el valencià estigués prohibit all parlament de Madrid com si estiguerem en una dictadura. En realitat, se’m va escapar el matís d’assenyalar, que, si és per a dir una frase molt curta en valencià, com fa el diputat Joan Baldoví de Compromís o per a dir “moltes gràcies senyor President”, sí que ho permeten benevolament i paternal, com si estiguérem encara en un mandarinat vexatori. Però que es fixaren que quan Joan Tardà o Alfred Bosch d’ERC s’expressaven en català els ho impedien i els feien fora de la trona.
El que vaig voler explicar, és que tots els habitants de la Terra, en un sistema capitalista globalitzat, tenim o hauríem de tenir els mateixos drets de ciutadania, la Terra ens pertany a totes les persones, animals i ecosistemes, que hem de conservar per poder garantir la supervivència de les societats humanes, de les espècies animals i dels ecosistemes claus per a possibilitar la supervivència i el futur de les societats, dels animals i dels recursos imprescindibles per a la vida. Els estats haurien de procurar construir un món millor perquè la gent no haguera de moure’s dels seus països i haguera d’emmigrar, perquè, sovint qui perd més és el país origen dels immigrants que perd els seus habitants més ben preparats; no obstant sovint, eren forçats a emmigrar pels desastres ecològics, les crisis socio-econòmiques i les guerres a benefici dels fabricants, traficants o venedors d’armes, com sembla que indiquen alguns mitjans de comunicació que passa amb la família de l’expresident espanyol José Mª Aznar, que tot apunta que, pressumptament, ha participat en la venda d’armes. Per això, aquets pressumpte delinquent, estava d’acord amb la guerra dels Estats Units contra Iraq perquè s’assassinaren a milers i milers de persones innocents perquè després de la guerra es podria beneficiar i enriquir gràcies a les morts de tanta gent iraquiana. Con feien a l’edat mitjana els reis i els aristòcrates que tenien dret de cuixa dels seus vassals. Per vexar-les.
És important no ésser racista ni cap a fora ni cap a dins de l’Estat espanyol. No obstant, des dels mitjans de comunicació espanyols o castellans, quasi sempre s’atia l’odi als moros, es genera una certa xenofòbia contra els de religió islámica es asociar-los al terrorisme d’Al Qaida i també, a la vegada, s’atia una clara catalanofòbia contra Catalunya i els Països Catalans; sovint és tracta d’una estranya “xenofòbia”, tenyida d’autoodi contra la nostra pròpia llengua, cultura i País Valencià o Països Catalans. Així com fa 50 anys a Espanya es condemnava el dret al divorci d’una parella, perquè es deia que això era pecat, perniciós per a la societat, que el matrimoni havia de ser per a tota la vida, encara que la gent acabara matant-se, perquè les dones eren una propietat patriarcal dels homes, a hores d’ara encara hi havia gent a Espanya, que no entenia ni estava d’acord amb el divorci pacífic col·lectiu d’una nació dins de l’estat que no es sent, castellana o espanyola, com desde Madrid voldrien que fórem. Des del melic i el centre del món, es consideren en prou dret per tancar la RTVV, censurar-nos TV3, imposar-nos la castellanització via Wert i buidar-nos les competències autonòmiques fins a convertir el president de la Generalitat Valenciana en un titella contra Catalunya. Al meu parer, aquesta manera de racisme anticatalanista esdevenia molt perillós per a garantir la cohesió social i la convivència perquè trencava les bases de respecte i de la ddemocràcia. Els catalans, balears i valencians, que durant molts segles havíem sigut una ‘nació’ diferenciada de Castella, dins de la Corona d’Aragó, teniem dret a fer servir la nostra llengua cultura i país, sense cap tipus de discriminació. No obstant, a la Constitució de 1978, se’ns imposava jerarquicamet i vertical el supremacisme castellà, es subordianava les altres llengües, cultures i nacions no castellanes, i es prohibia, explicitament que les comunitats amb la mateixa llengua i cultura, posem per cas, els Països Catalans, poguerem associaar-nos, federar-nos o confederar-nos. Si no aconseguiem alliberar-nos del racisme lingüístic, cultural i nacional que ens imposava l’Estat espanyol, seria molt difícil que pugam defensar-nos del racisme contra els “moros”, els africans, els sud-americans, asiàtics, etc. No era qüestió de contraposar un racisme a l’altre, cal combatre tant el racisme intern com l’extern, perquè tots els racismes formen part de la tradicional intolerància espanyola de matriu castellana, (tot i que no necessàriament, perquè la intolerància s’encomana) que pretén imposar una alèrgia absoluta contra la diversitat lingüística, cultural i nacional, sense cap respecte pels drets dels altres a tenir drets lingüístics, culturals i nacionals. Per això en quasi 40 anys de “democràcia” no han volgut, els espanyols, posar les “altres llengües” de l’Estat en una assignatura a les escoles de les comunitats monolingües espanyoles, no toleren la llibertat d’expressió lingüística al parlament espanyol o europeu i es procura al País Valencià i a les Illes, minoritzar el català al màxim perquè reste com un fòssil a estingir en una mostra de racisme i intolerància d’Estat insuportable, com veiem amb les lleis Wert, amb el tancament de RTVV i amb les polítiques lingüístiques de Franco, de Suárez, de Calvo Sotelo, de González d’Aznar, de ZP i de Rajoy contra Catalunya, les Illes i el País Valencià, que al nostre país vehicula el president Fabra i a les Illes un tal Bauzá, autèntics corregidors inquisitorials. Evidentment, la precarització dels habitants dels nostres països, pels retalls pressupostaris, siguen autòctons o forasters, va en contra de la salut i la vida de la gent i es prioritzen els interessos dels bancs, de les grans companyies elèctriques i d’altres multinacionals per davant dels interessos de la ciutadania valenciana o catalana, que, en general, se’ns tracta com a subdits, com si no tinguérem dret a tenir drets ni a decidir per nosaltres mateixos, sense el vist-i-plau del racisme de Madrid.
