Tot i que és cert que la reelecció de Francisco Camps, com a president de la Generalitat, -quan ja se sabia que estava implicat en el cas Nóos-, fou un colp dur per a la societat democràtica valenciana, potser ajudat pel finançament il·legal d’un PP que ha saquejat i robat les arques de les administracions per al seu propi profit partidista. No obstant aquest partit espanyolista, fomenta el desànim, el menfotisme, la indecència i la divisió entre valencians, catalans i balears i al si del País Valencià perquè “l’única esperança per al PP de reelecció al País Valencià és que hi haja una abstenció tan alta, però tan alta, que els quatre vots que repleguen valguen com milions”. Ja es pot ben dir, que, en aquest cas, l’esperança i l’optimisme és revolucionari, perquè apunta al canvi que ens cal per eixir del desastre. Un canvi de règim al País Valencià que hauria de ser per a fer una altra política, amb el concurs dels moviments socials i per potenciar el teixit associatiu valencià, com es va fer al Principat, sense que els Govern desmantellaren la societat civil catalana. Al contrari, els potenciaren al màxim per enfortir la societat, amb l’èrrada, de no haver anat més enllà de l’estricte territori del Principat. Una errada que caldria esmenar, sense paternalismes i amb reciprocitat, igualitarisme i equitat.
Assenyala Cantavella que l’última vegada que s’ha fet pública una enquesta d’intenció de vot valencià encara no s’havia tancat Radiotelevisió Valenciana; la qual cosa li “fa suposar que el govern valencià està horroritzat pel que els espera. Només des del pànic s’expliquen els matussers passos d’Alberto Fabra (i de la FAES, rere d’ell?) per ofegar la cultura pròpia del País Valencià”. Per això indica que llavors –abans del tancament de RTVV– ja es veia que una coalició de l’actual oposició podia fàcilment desbancar el PP. Ara (després de l’anihilació de mitjans, i amb una taxa d’atur tan grossa que a Castelló supera el 30%) la cosa és, segur, molt més radical”.
Per això, pensa Cantavella que pel que fa al canvi al País Valencià, la cosa està feta, gràcies a les polítiques liquidacionistes i antisocials del PP. De fet exclama contra els principatins que ignoren greument el PV: “No tinc paciència per a aguantar aquells que encara ens diuen: ‘Però és que vosaltres no protesteu’. Qui ho ha dit, que no protestem? Que tu no te n’assabentes no vol dir que nosaltres no ho fem. Els valencians protestem cada dia, en manifestacions i concentracions diàries, setmanals i multitudinàries; una altra cosa és que els mitjans ho silencien. Això passa quan els mitjans del teu país obeeixen interessos forans. I ja que hi som: no caldria que la CCRTV fes examen de consciència, sobre la cobertura que fa del País Valencià i les Illes? Som més que una anècdota: som el ‘banc de proves’ d’allò que us espera, si us descuideu. Hauríeu de reportar sobre nosaltres cada dia, perquè cada dia som víctimes d’agressions pels mateixos motius que ho sereu vosaltres, si no pareu esment”.
Compartesc aquesta llarga meditació anterior sobre el futur de la nostra llengua, però cal reconèixer, tot i que no ens agrade, que, sovint fallem i a les manifestacions de protesta no som els que hauríem de ser. Un atac contra la llengua a qualsevol lloc és un atac contra la llengua sencera; cal defensar-la localment i globalment, tots els Països Catalans sencers, tota la llengua completa a defensar. Ho ha dit moltes vegades l’amic Enric Sòria tant als seus articles com al seu interessant llibre “Vuit-cents anys de literatura catalana”.
També compartesc l’advertiment : “ens fan a nosaltres allò que voldrien fer-vos a vosaltres, si en tinguessen l’oportunitat. És actitud d’abusadors: com el mal-tractador que, si no té a l’abast la dona, descarrega la fúria en els fills. Als catalans, us mostren odi. Als valencians i als balears, ens mostren menyspreu. I ara diré una cosa no gens agradable per a alguns, però que cal dir: el govern català és, en part, responsable de la situació de desolació lingüística a què s’ha arribat al País Valencià amb el tancament sota amenaces de Catalunya Ràdio. (…) El mateix conseller Homs que ahir lamentava el tancament de Catalunya Ràdio és qui va signar fa pocs mesos l’acord que ajornava ‘sine die’ el retorn de la recepció de TV3 al País Valencià. Signant això, Homs declarava que el govern català es desentenia d’allò que passàs a la llengua catalana fora de Catalunya. Si, una vegada fetes públiques les sentències que exoneraven Acció Cultural del País Valencià i que permetien aquesta recepció, el govern català hagués retornat el senyal de la CCRTV al repetidor de Castelló (tal com li va suplicar ACPV), ara el tema no hauria estat tancar Catalunya Ràdio, sinó tancar tota la bateria de canals i emissores de la CCRTV. I no hauria estat tan fàcil. De fet, dubte molt (com en dubtava Vicent Partal) que, cas d’haver retornat al País Valencià el senyal de TV3, Alberto Fabra s’hagués atrevit a tancar Canal 9. Per què, per què en comptes de retornar-nos el senyal quan els jutges ho permetien, el va retenir i va signar aquell acord de ‘reciprocitat audiovisual’, senyor Homs? Com és que vostè pactava amb el partit que abans havia suprimit el senyal de TV3? No pot dir que no sabés amb quina gent tractava”. Són interrogants escaients que cal que tots plegats, valencians, balears i principatins ens els fem.
En realitat Cantavella diu ‘els cantalans’, però jo preferesc canviar-ho pels ‘principatins’ “Els ‘catalans’ heu de deixar-nos de veure, als valencians, tal com ha volgut sempre Madrid que ens veiésseu: aquella fantàstica colla de gamberros sense seny obsedits a odiar els catalans. Evidentment que al País Valencià hi ha ‘freaks’; quina societat no en té? La diferència és que els mitjans (sovint mitjans interessats) van convertir, molt convenientment, l’anecdòtica minoria ‘freak’ en carta de presentació de tota una societat. Els valencians reals no som eixos ‘freaks’: som una gent centrada a tirar endavant la nostra vida i les nostres famílies, a viure mitjanament bé, com a persones. I estimem molt la nostra llengua; llengua que –de vegades ho oblideu vosaltres més que no nosaltres– és també la vostra”. I molts valencians han de deixar de veure els principatins amb hostilitat, com els seus principals rivals i enemics per compartir llengua, cultura i història conjuntament; no pot ser que els ulls de massa valencians siguen il·luminats amb les ombres dels dictats despòtics de Madrid que ens vol dividir i aniquilar.
“Així com el centralisme sempre ha tingut present la idea de Països Catalans, la consciència política majoritària del Principat la va oblidar ja fa dècades. Potser es va sentir ferida per aquesta mentida d’una societat valenciana anti-catalana –mentida perquè s’extrapolava el particular al general– i se’ns va girar d’esquena. Actitud comprensible, però nascuda d’una certa mandra. Era més còmode no ocupar-se’n, dels valencians. I l’excusa del blaverisme era perfecta per a oblidar-nos”.
És cert el que diu Cantavella, l’estat espanyol va centrar la repressió al País Valencià, durant la ‘transició’, el lloc de l’estat amb mes violència després del País Basc, va mantenir lligada a Madrid a les Illes, les competències en educació depenien de MEC i va deixar molta més corda, afluixant, perquè el Principat es sentirà més còmoda en l’intent d’encaix amb l’estat espanyol, com si estiguérem construint un estat autònomic ‘democràtic’ de veritat; quan només era una estafa i un emmirallament; l’article ‘constitucional’ prohibint la federació o confederació dels països de parla catalana era un bon indicador de per on anirien els trets, com va indicar Joan Fuster. Així com els castellans giren l’esquena a Portugal perquè no el volen veure, també han fet tot el possible perquè els valencians i els principatins es donen l’esquena, inclús enfrontar-los perquè no es relacionen institucionalment; s’ha crispat els valencians perquè els del Principat s’ocupen de la seua pròpia casa, en pensar que amb els ‘valencians’ és molt difícil entendre’s, dominats i agenollats per “l’Eje de la Prosperidad” d’Aznar.
Assenyala Cantavella i ja no vull ni afegir, ni comentar, ni retallar res perquè s’ho val, tot i que posaria uns ‘matisos’, en allò que es conta més avall, perquè no he anat a la mili, per antimilitarista, i preguntat si era ‘polaco’, potser li hagués contestat al capità que era ‘polonès’, perquè m’han tractat com a polonès i no he sentit mai que ningú ens diga ‘xec’, però, paga la pena llegir el relat sencer:
Perque “si una cosa som els valencians és molt capaços de valer-nos per nosaltres mateixos. Estem acostumats a fer-ho tot nosaltres, i contra tot pronòstic. José María Aznar (que es vanta a les seues memòries d’haver reprimit amb duresa el catalanisme valencià), i ara ja va desbocat i rabiós. I ací som nosaltres, els valencians; aquells que vam acollir la capitalitat de la Segona República i després vam ser objecte d’una repressió extrema, amb moltíssims més afusellaments que cap altre país de l’estat (vegeu dades a Paul Preston, ‘L’holocaust espanyol’). Aquells acostumats a rebre tan fort que ja portem la por a l’ADN (acte reflex: pensar quines conseqüències em durà fins i tot escriure aquest article). Aquells vigilats per la millor policia, tan eficaç com al País Basc, i sempre acarnissant-se, ves per on, amb els joves progressistes i nacionalistes i no amb els grups neofeixistes, generació rere generació. La contundència amb què es va reprimir la denominada Primavera Valenciana era sols la contundència habitual: als valencians, sempre ens han vigilat i castigat policíacament molt més que no a vosaltres.
Quan el meu germà feia la mili, un dia va ser cridat davant el capità. En sentir-lo parlar, aquest va fer: ‘¡Coño, ese acento! ¡Eres polaco!’ ‘Checo [valencià], mi capitán’, va contestar ell. ‘¡Bah! Checos y polacos, todos sois lo mismo.’ I ho som, per a ells. La mentalitat política franquista –i en general, em tem, la mentalitat política centralista– ha cregut sempre, més que ningú, en la idea de Països Catalans. Nosaltres, com a cosins, podem afinar i distingir-nos diferències els uns dels altres. Per a ells, tots som u.
La clau, ara, és per a ‘vosaltres’ no continuar d’esquena al que fan amb la vostra llengua al País Valencià i les Illes. Ajudeu-nos culturalment. Fomenteu la comunicació i l’intercanvi, tal com feien els vostres antecessors als anys cinquanta i seixanta, amb ben pocs diners però amb molta inventiva.
Eviteu que convertesquen el País Valencià en un Ulster de conflictes crònics enquistats. Per a nosaltres, els valencians (amb vosaltres, si ho voleu; o si no sols, com hem fet durant molts anys), la clau és mantenir alta la moral, i aferrar-nos a la certesa que l’aparença audiovisual que ara se’ns imposa –tota des de Madrid– no és la realitat; a la certesa, també, que vindran temps esplèndids a les pròximes eleccions. Hem de ser optimistes. L’optimisme és ara el que més els pot molestar. Aquest esperit franquista que ens oprimeix viu de la desmoralització de l’enemic. Ser optimista, per tant, és ara revolucionari”. Fins ací Rosanna Cantavella, que, si us abelleix hauríeu de cercar a internet i llegir-lo directament, sense intermediaris ni cap comentari.
Només afegecs algun matís: i tanmateix, els partits d’esquerres que tenen l’oportunitat i la possibilitat d’entendres per canviar el govern actual de la Generalitat Valenciana, no s’haurien de confiar ni donar-ho per fet, s’haurien de seure i arribar a acords, internament i externament, entre ells, tot i que no es feren públics. Perquè les polítiques del PP no només ens portem al precipici de l’abisme, són, en elles mateixes, una roïna absoluta, el nostre extermini com a poble diferenciat, el retorn als temps del règim anterior. No s’haurien de malbaratar les emergències i urgències de canvi que sembla que s’ha generalitzat al País Valencià i conforme arriben les Falles, la Muixaranga d’Algemesí, el Misteri d’Elx, les festes de la Magdalena, les festes de les fogueres d’Alacant, mes retalls socials i laborals, etc. la gent se n’adonarà, que sense RTVV no ix, no compta, no existeix. I voldran llençar a la foguera al PP, com al poble de Canals, a la Costera, deien que volien fer amb Fabra, refugiat dins l’església. Perquè les seues funestes decisions ens ha portat als valencians a l’aïllament informatiu, a l’autarquia i a la incomunicació en la nostra pròpia llengua, que aquests sàtrapes, en el seu odi infinit, la voldrien separada del català de les Illes i del Principat. Per això censuren i genocidien TV3 i Catalunya ràdio i Catalunya Informació al PV. Perquè les ànsies de llibertat de Catalunya no arriben a encomanar-se a tots els països de parla catalana, altrament dits, Països Catalans, Valencians, Baleàrics o Andorrans. Perquè pensen que després d’assimilar el PV i les Illes, aniran a pel Principat i l’espanyolitzaran del tot.
Per això, des de Madrid, ens tanquen al PV, RTVV, l’escolta de Catalunya ràdio i l’accés a poder veure TV3, per això envien més de 300 agents de l’Agència “Espanyola d’Intel·ligència” a Catalunya, a rebentar manifestacions, per això es dicten des de la FAES d’Aznar consignes i directrius contra Catalunya, les Illes, la Franja i tots els Països Catalans, per això s’envien a totes les ambaixades del món, cartes explicant que els catalans (catalanoparlants) som uns immorals, indecents, insolidaris i excloents per voler existir i per voler que el nostre poble tinga els mateixos drets a la llibertat i la dignitat que qualsevol altre poble del món. Els grans corruptes del PP ens acusen d’indecents als catalanoparlants per voler votar, per estar a favor del dret a decidir per a tenir drets, com qualsevol ciutadania plena de qualsevol poble lliure del món civilitzat. Per voler que sobre-visca la llengua i la cultura del País Valencià.
