Comença Arcadi dient que les coses al món no van massa bé perquè l’economia actual, capitalista, que hauria d’estar al servei de les persones, fa que siga al revés, la majoria de la gent estem al servei de l’economia i sobretot dels interessos especulatius dels bancs; explica com a partir de la crisi de 2008 de la fallida del banc Lehman Brothers, el director a escala ibèrica era l’actual ministre l’economia del Govern espanyol, De Guidos; els estats americans i europeus han decidit prioritzar el rescat dels bancs abans que les necessitats de les persones; l’excusa diuen, -els més rics que més s’aprofiten d’aquest sistema-, que, és perquè els bancs són un “bé comú”, però això és fals i només busquen els seus propis beneficis, alguns dels seus directius, com el marit de Cospedal, del Caja Castilla, s’han aprofitat del seu càrrec per embutxacar-se molts diners, o com els de Bànkia (Olivas, Rato) o la Caixa d’Estalvis del Mediterrani; si fa fallida i s’arruïna una petita empresa o una botiga, ningú l’ajuda, però, els bancs es beneficien dels diners de l’estat que són de tots. Sense córrer cap risc.
Comenta que hi ha prou aliments per a donar de menjar a tots els món però, hi ha problemes de redistribució; mentre uns quants tenen tota la riquesa, més del 80% dels recursos, un 20% de la població mundial viu en l’extrema pobresa i moren 50.000 persones al dia de fam, perquè els països rics no volen ajudar als pobres i prefereixen comprar armes, mantenir exèrcits que només busquen defensar els privilegis dels més rics, de l’1% que acapara la majoria de la riquesa i anar en contra dels pobres que es moren de fam; 50.000 persones al dia moren de fam, concretava que és com tota la gent que cap a l’estadi del Mestalla ensorrant-se diàriament. Va parlar de la necessitat de la reforma agrària perquè la gent tinga terres i la terra siga per a qui la treballa realment, sense terratinents ni latifundistes que s’apoderen de la terra, dels diners i dels recursos del tots. La necessitat d’una economia del Bé Comú, basada en la solidaritat i en la cooperació, que realment busque l’equitat, la justícia social, l’ajuda mútua i la solidaritat entre les persones i els pobles del món.
Després va explicar que l’aigua és una necessitat bàsica, però, les diferències entre els Estats Units i el Canadà amb uns 500 litres de consum d’aigua al dia per persona, Europa amb 300, l’Estat espanyol 200 i Àfrica 7 litres d’aigua al dia, assenyalen les desigualtats i les diferències entre enriquits i empobrits. El mateix en la salut, les industries farmacèutiques busquen només el benefici crematístic, sense tenir en compte els malalts de Sida, de malària, de tuberculosi, etc. del països ‘pobres’, dels habitants dels països empobrits que no poden pagar el cost de les medicines i les patents occidentals. La necessitat de canviar de criteri en l’aigua per tal d’impulsar l’estalvi d’aigua, en les medicines i salut prioritzant les necessitats i el benestar de la població i no el negoci i l’acumulació econòmica. I prioritzar la lluita contra la fam i la pobresa.
Va indicar també els enormes problemes ecològics que generen les desigualtats socials, l’extrema riquesa dels que consumeixen tot el petroli i els recursos fòssils, sense importar-los l’escassetat de recursos finits, la mort d’ecosistemes bàsics i vitals per a les societat humanes. Va esmentar al cantant de Xàtiva, Raimon, quan cantava als anys seixanta contra la societat de consum i va dir que calia tenir cura del planeta Terra perquè és l’únic lloc habitable que tenim per nosaltres i les futures generacions; va fer una crida a no comprar roba de marques, com Zara, Nike, etc. que defrauden a hisenda o exploten als infants als països africans o asiàtics. Va fer una defensa del consum de productes ecològics, pròxims, nostres, etc., que siguen menys contaminants i que no tinguen química per fer malbé la salut i les vides de la gent, seguint les orientacions de Vandana Shiva i va animar el jovent a no canviar de mòbil cada poc temps perquè alguns dels materials per a la construcció d’aquests aparells s’obtenen amb guerres al Congo i d’altres dos països del món. Va instar a exigir al govern que repartisca el treball realment existent, com es va fer a França fa vuit anys reduint la jornada setmanal a 35 hores, va animar a crear cooperatives de treball i a canviar una economia que hauria d’estar al servei de les persones, però, que genera molt de malestar perquè els més rics han decidit imposar la seua lògica mercantilista, impulsada pel FMI, el BM, l’OMC i uns estats ‘occidentals’ que cada vegada es desinteressen més per les necessitats de la població i per l’estat de benestar i es mostren molt insolidaris amb els habitants dels països ‘empobrits’ que foren colonitzats, espoliats i explotats. Imposen l’atur de milions de persones a l’estat espanyol, els desnonaments de milers de persones, mentre creixen els habitatges buits, la precarietat laboral i social d’uns i l’ostentació i el luxe dels sectors més rics del món.
Un amic de Catalunya m’ha enviat aquest missatge sobre el seminari “Per un ordre mundial més just”. Es comptarà, entre d’altres, amb la participació de Joan Rigol, doctor en Teologia i expresident del Parlament de Catalunya; Toni Comín, filòsof i polític; i Alfred Pastor, doctor en Economia. Adjuntem el díptic informatiu: dies i lloc: dijous 27 de febrer a Cristianisme i Justícia, c/ Roger de Llúria, 13 (Barcelonac; divendres 28 de febrer al Col·legi Casp-Sagrat Cor de Jesús, c/ de Casp, 25 (Barcelona). Inscripcions a la web de Cristianisme i Justícia o trucant al telèfon 93 317 23 38 (Aportació al cost del seminari: 10 euros)
L’he posat aquest missatge per si alguns dels ‘valencians’ que ens volen dividir la llengua volgueren anar per comprovar que valencià i el català és la mateixa llengua. No obstant, hi ha un amic, que, encertadament, apunta, que, les primeres setmanes que es poses en contacte amb la gent de Principat, si són de català oriental i no els has oït mai abans, pot semblar que són diferents, com si foren dues llengües distintes; en canvi, al cap de quatre o cinc setmanes, te n’adones que és exactament la mateixa llengua, amb alguna xicoteta variació de to, d’accent o de terminació. La mateixa, com deia el filòleg valencià, Josep Giner, no és que siga la mateixa, és que és igual del tot; completament, amb diverses varietats que l’enriqueixen i la fan més forta, si es mantenen en contacte. Com la famosa ‘mata de jonc’ de Ramon Muntaner.
