He anat algunes vegades a aquest Fòrum, però sempre em qüestione tornar, perquè, sempre, hi ha qui, en compte d’alegrar-se per trobar-me, em retrau que no he anat a tal o qual acte, com si tinguera el do de la ubiqüitat; que si fa un temps no aní a tal congrés o que no havia anat als grups de treball sobre Desnonaments (Rosana Montalbán), Immigració (Rosario Polito), Feminisme (Arianne can Andel), Exclusió social (Amparo Moreno), Dependència (Jaume Esteban), Mitjans de Comunicació (Julià Alvaro), Front Cívic (Hèctor Illuesca), Restricció de drets de ciutadania (José Garcia Añón), Ecologia, etc. M’agraden les crítiques i els suggeriments, però no les recriminacions, les culpabilitzacions i les opressions perquè em recorden massa als temps passats de l’església opressora, castradora i controladora de les consciències i de la llibertat individual.
La intervenció de Teresa Forcades es va fonamentar en una crítica al sistema capitalista actual. El funcionament econòmic neoliberal només beneficia a un 1% de la població més rica i perjudica i sacrifica a la resta de la població, sobretot a les perifèries que en són víctimes. A partir del llibre d’Enrique Dussel, “Metàfores religioses de Marx”, Forcades i Dussel fan una lectura d’El Capital de Karl Marx de manera creativa i innovadora. Des de la crítica al ‘fetitxisme’ (un producte fet per les nostres pròpies mans que es torna objecte d’adoració i sacrifici); critica la idolatria dels sacerdots i dels profetes dels diners, els defensors del capitalisme, que s’agenollen davant el capital i generen tantes víctimes perquè es col·loquen aquest sistema en un pedestal i l’adoren, idolàtricament, sense tenir en compte les destrosses i els sofriments que ocasiona. Això passa perquè s’invisibilitza la destrucció social (els desnomanents, l’extrema pobresa, les morts, el terrorisme d’estat, etc.) i s’oculta sota les catifes dels mitjans de comunicació aquest sistema criminal i genocida basat en l’explotació, la cobdícia, l’acumulació d’uns pocs, les desigualtats extremes nord-sud, centre-perifèries, per la manca d’ètica i per la indignitat dels qui no tenen cap límit ni aturador ètic més que aconseguir els màxims guanys.
Es reivindica a Marx com a denunciador de les injustícies socials, -com els profetes de l’Antic Testament-, i com a crític contra els fetitxisme d’aquest sistema econòmic; Marx, en realitat, proposa un sistema social, socialista, on els éssers humans no esdevinguen instrument per a l’explotació de la plusvàlua, que el treball i els éssers humans no es tornen mercaderia i font d’opressió i d’indignitat per una condicions de precarietat. Perquè és indigne agenollar-se davant el fetitxe del capitalisme, producte de decisions humanes, però que, en compte d’estar al servei de la gent, es torna en contra i exigeix sacrificis humans cada vegada més alts. Com es coneix un ídol o un fetitxe? es pregunta Jon Sobrino, un teòleg de l’alliberament; el coneixem quan es vulneren els drets humans i socials perquè el fetitxe exigeix sacrificis humans; sovint aquesta submissió i adoració a un sistema que es fonamenta en l’ofrena de sacrificis humans s’accepta, resignadament, per alienació mental i per la repetició del mantra “no hi ha alternatives” per a construir un altre món. Però, un altre món és possible i l’hem de construir des d’una perspectiva social i comunitària, basada en la dignitat i el cooperativisme.
Les retallades actuals en serveis socials estan associades a una major mortalitat; no podem consentir el retalls socials de l’actual Govern de l’Estat espanyol; perquè una minva de 80 euros per persona, augmenta la mortalitat d’un 1% de la gent; al remat, són 3.000-4.000 persones a l’any mortes o suïcidades; l’estat espanyol va canviar la Constitució per satisfer els propòsits de la troika, supeditant el benestar de la població a la prioritat dels bancs europeus. Aquest terrorisme d’estat, si fa no fa, causa unes 4000 persones a l’any, molt més que el terrorisme d’ETA al llarg de tota la seua història. Si tot terrorisme es criticable, el de l’estat igual o més. Però ho intenten amagar; igual com la diferència d’esperança de vida entre Pedralbes, el barri mes ric de Barcelona i un dels barris més pobres, al costat, Nous Barris, és de 8 anys. Les diferències econòmiques i socials es tradueixen i es concreten en salut i en esperança de vida. No podem tancar els ulls a la responsabilitat social per transformar el món i minorar els dolors socials i els sofriments.
Va fer una reivindicació de les teories “Queer” (‘de través’, ‘rar’, ‘invertit’), començà com un insult contra els homosexuals britànics per atacar als que consideraven que eren ‘creuats’, ‘torts’, ‘de l’altra vorera’, al que no encaixa en els canons ‘normals’, al que no era ‘com cal’, al que no ‘marca el pas’ com diu la societat hegemònica que s’ha de tenir una identitat sexual o personal. I Forcades, junt als Queers, reinvidica l’originalitat dels tots i cadascun dels éssers humans; atrevís-te a ésser únic, des del dret a triar, a escollir i a decidir, des de la llibertat, per a expressar-nos realment com som i poder ésser originaris, autèntics, vertaders i lliures; sense enganys ni ficcions. Defensa, com M. Foucault, una radical originalitat de l’ésser, no en funció de la semblança o de l’interés instrumental, sinó des del respecte a la heterogeneïtat, la dignitat i l’alteritat (Levinas).
A partir d’aquest context epistemològic, va explicar què considerava que era estimar, des de la responsabilitat, la confiança i la integritat, l’obertura i la lluita contra les injustícies i les desigualtats socials; com Marx, va finalitzar la seua intervenció, proposà entendre les relacions de treball en termes de cooperació i de solidaritat i no de maximitzar els beneficis mitjançant l’explotació dels altres. Perquè la plusvàlua, -com s’analitza a El Capital-, és un robo, ‘una creació del no res’; quan l’empresariat es torna un déu salvatge i exigeix sacrificis humans, en tornar els subjectes en objectes i mers instrument, s’arrenca la dignitat i els drets humans; per això, cal parar-los els peus i rebel·lar-se. Perquè aquest sistema intenta tornar-ho tot mercaderia. No podem deixar de lluitar contra un sistema indigne, fetitxista, explotador i idolàtric que explota els treballadors, arruïna els ecosistemes, precaritza, margina i sacrifica a la gent per satisfer els interessos de la troica i la cobdícia dels bancs.
