La filosofia en la cultura catalana

27 març 2014 01:00h
Portada llibre
La filosofia en la cultura catalana, segons Xavier Serra

Fa uns mesos vaig coincidir amb Xavier Serra a Casa de Joan Fuster, a Sueca, en un memorial sobre els 25 anys de la mort de Guillem Agulló, li vaig dir que havia llegit el seu llibre “La filosofia en la cultura catalana”, acabat de publicar, juliol 2013 i em va dir que alguna al·lusió havia vist a la web País Valencià Segle XXI en un article sobre fª marxista. No obstant, fou un esment de passada i li vaig prometre fer-li un article com mereixia el seu assaig. Fa només unes setmanes, durant la presentació de la revista nº 44 de L’Espill, a la llibreria de l’Octubre li torní a dir que encara no l’havia fet; ara mateix decidesc fer-li’l com cal, sense més excuses.

Xavier Serra en aquest i en altres textos seus, posem per cas, com “Hª social de la filosofia catalana” escriu amb bisturí esmolat, tallant els mots i les frases amb rotunditat i afilament, com si portés un punxó a la boca, inclús amb vehemència i un punt del que, sovint, pot semblar, ‘immodèstia’, però, només és orgull de coneixement contrastat, dades, informació, registre arqueològic del saber a la manera foucaultiana, com un ratolí de biblioteca i de recerca solvent que se les sap totes, que està escaldat i no li la fan ni li faran. Perquè, en realitat, la seua erudició i el seus coneixements exhaustius de la filosofia en la cultura catalana, li dóna un ‘aire de suficiència’, només aparent, que el duu, de vegades, a acarnissar-se quan aconsegueix mostrar, entre les dents, alguna peça caçada al vol de l’insistència, que els filòsofs espanyols ni se l’ensumaven cofois, devanits i ben pagats de si mateix, quan caminen pel món amb els ulls clucs i la boca oberta. Només és tracta, la de Serra, d’una exhibició d’alta erudició filosòfica i de rigor per treure el cap de la mediocritat regnant, del seguidisme, dels avorrits i rutinaris rituals acadèmicistes a l’ús, per passar comptes del passat recent i assenyalar els suggeriments d’un rumb que necessita la filosofia  en català per a ser ‘normal’, deixar enrere l’escolàstica i veure la penetració de l’existencialisme, del marxisme, o de la fª analítica que hi ha a la resta del món.

Als seus assajos sobre la nova historiografia filosòfica que es consolida als Països Catalans, Xavier Serra, marca distàncies, delimita, defineix, desbudella, inspecciona i analitza tots els racons de la història de la filosofia catalana, els pensadors més o menys “il·lustres” i els més o menys “subalterns”; més que inspeccionar-la, l’exhuma i dissecciona la fª, com una despulla, amb mirada d’entomòleg per arribar als racons més obscurs que d’altres no gosen ni tal sol mirar. Per escodrinyar fins i tot al filòsof més ‘destacat’, epigonal i ‘original’, les traduccions de llibres al català, les obres claus (el Diccionari de Pompeu Fabra, l’IEC de Prat de la Riba, la Fundació Bernat Metge de Cambó) o frustrants i analitzar les petjades que han deixat fins avui dia. I deixar constància de les conseqüències de les ferides d’una Guerra, de l’exili i de la repressió franquista que intentà soterrar el català sencer. “Foren moltes les coses que quedaren debolides amb l’arribada del franquisme”, anota Serra. I, després, podríem afegir, quelcom que no cal dir perquè tots ho sabem: com fins avui dia encara; en una ‘continuïtat’ i ‘romanència’ amb la dictadura anterior indubtable i inqüestionable. Fins ara mateix, en un odi cerval que ens vol soterrats i genocidiats. Del tot.

Al prefaci comença dient “La filosofia catalana contemporània –amb això suposo ja hi deu comptar el lector- ha estat una filosofia epigonal, subalterna, de molt feble espenta especulativa. Una filosofia, al capdavall, d’imitadors i divulgadors –sumits, a més en un ambient dominat pels recels i les pervivències artítriques”. Com deia Nietszche i ens ho recorda Serra, el pensament és un afer sobretot de budells, de cos, biològic; es pensa, sovint o sempre, amb la sang i el fetge, tot i que s’intenta disfressar per ‘civilitat’. No obstant, l’afirmació contundent anterior de Xavier Serra sobre la feblesa de la fª a la cultura catalana, -de condició subalterna i epigonal-, em compte de ser matisada o assuavida és reafirmada amb ‘les excepcions a la regla’ (que no ho són): “Un d’Ors, un Fuster, un Pujols –inclassificable- ni tan sols poden ser considerats “filòsofs”, en la mesura que no s’ajusten a les normes i les rutines del ‘gènere’”. Assenyala Serra que la major part dels especialistes en el ram s’han limitat, amb major o menor retard, a seguir les petjades dels corrents i escoles sorgits a les Illes Britàniques i els Estats Units, a la França metropolitana, a Alemanya i a l’Àustria anterior al 1939.  Seguint a Fuster, inclús imitant la seua ‘vivacitat’, anota que “la llengua és un factor decisiu a l’hora d’explicar aquesta exclusivitat geogràfica. Desestimat el llatí com a instrument de comunicació intel·lectual, uns idiomes –l’anglès, el francès, l’alemany- assoliren per als tràmits de cultura unes possibilitats pletòriques [...] les disquisicions [filosòfiques] dels darrers segles s’ha desenvolupat dins d’aquestes llengües. I no sempre resulta fàcil ni diàfan el trasllat a d’altres idiomes”. Traslladar els escrits del francès (anglès o alemany) al català, però, no hauria d’ésser un esforç tan complex sinó hi haguéssim altres causes més profundes que ens han ajudat a ensorrar i arruïnar les nostres possibilitats filosòfiques i literàries.

Com precisa Serra “les altres causes de la subsidiarietat caldrà cercar-les en els condicionaments polítics i religiosos, o en els avatars de l’organització academicosocial [qualitat, quantitat, constància] i els màrgens de maniobra  editorial... Ara bé: partint d’aquests supòsits, tanta atenció reclamen les individualitats excel·lents com els infames, els al·licients de qualsevol índole com les rèmores i les inèrcies. Evidentment, la imatge que en resulta, en el cas de les cultures subsidiàries, no s’ajusta a l’esquema de la “història universal”. I està exempta de la viscositat dels panegírics”. Signa aquesta introducció, a Sueca, 28 de maig del 2013. Hi ha diagnosi en els capítols ‘obrir o tancar fronteres’ sobre el cretinisme imperant al PV al segle XIX (el Principat no es salva tampoc), un cretinisme “molt dens, densíssim, impossible de rompre. Fou un cretinisme que envaí totes les institucions del país [...] Per a Fillol, catedràtic de “Literatura general y española” la “llengua nativa” era una desgràcia i un vici d’origen”, hi ha ‘notes per a una rectificació’, hi ha ‘la fª al País Valencià entre el 1919 i el 1939’, on, entre altres coses, se’ns explica la reivindicació fallida de humanisme de Joan Lluís Vives a la postguerra, hi ha ‘la fª catalana durant la II República i les primeres dècades del franquisme’, ‘les traduccions de fª en català (1900-1960)’ (Joan Crexell, Serra Hunter, Joan Estelrich, Carles Riba, Josep Mª de Segarra, Carles Cardó, Eduard Valentí, Jordi Arquer ‘les traduccions d’assaig en l’edició catalana contemporània’ (Jordi Solé Turà, Miquel Adrover, Joan Francesc Mira o Josep Palàcios i Joan Fuster, Josep Lluís Blasco, Joan Leita, Gustau Muñoz, Manuel Carbonell, etc. també indica la procedència dels escrits i una extensa bibliografia sobre filosofia catalana.

Una possible conclusió sobre les traduccions però que paga la pena traslladar-la a l’àmbit polític que “s’obrí” durant la “transició’, és, que, “amb els estatuts d’autonomia de les Balears, de Catalunya, del País Valencià, s’havia obert, de manera insuficient, però real, una possibilitat clausurada feia molt anys: l’ensenyament: les universitats, els instituts, les escoles de qualsevol classe. Calia atendre a unes noves necessitats, aquesta vegada estrictament doctes. Parlar de ‘normalitat cultural’ seria excessiu, i desplaçat. La ‘normalitat’ de què gaudim –i en la mesura que en gaudim- resulta esfereïdorament anòmala i precària. I, per això, era necessari evitar qualsevol forma de badoqueria”. Durant la dictadura s’havien prohibit els llibres en català, s’havia prohibit el català, s’havien prohibit les traduccions i quan permeteren algun llibret havia de ser devocionari o localisme folcloritzant perquè restarà clar que la nostra llengua només aprofitava per a exaltar, -des de la part ‘particularista’-, el ‘tot’ de la pàtria espanyola, acastellanada, l’única nació, llengua i cultura de l’estat amb dret de pervivència i d’universalitat. Com passa ara mateix al País Valencià, a la Franja i a les Illes (i comencen a intentar que passi al Principat), mentre vostès llegeixen aquest text, al procés d’extermini que continua per completar els propòsits genocides que restaren a mitges al règim dictatorial anterior. 

Gustau Muñoz, a la revista Caràcters nº 64 escriu l’article “Més enllà d’un dèficit de fª”, on emmarca el llibre de Xavier Serra, no en un discurs extravagant ple de tecnicismes pretensiosos i d’una lectura abstrusa que el lector corrent sol defugir, amb bon sentit, sinó al gènere singular, que ocupa un terreny difícil i disputat entre la divagació literària i el coneixement científic, però és insubstituïble. Sobretot si es vol exercir la crítica i l’anàlisi entre humanista i científic rigorós. És un llibre incitador i fèrtil ‘sobre’ fª, el lloc de la fº en la cultura catalana. És un viatge escèptic per la fª catalana; des d’un enfocament radical i materialista, desbudella enganys i explicita, argumentativament i contrastada, les pretensions erudites que només eren, en la major part dels casos, “ignorància disfressada de pedanteria”; desemmascara falòrnies i mitificacions, furga per exposar a la vista l’integrisme catòlic aclaparador de l’escolàstica que ha format part de les universitats espanyoles i catalanes, la distància respecte dels corrent moderns de l’Europa avançada fou sempre precària, la llengua maltractada i marginal tampoc no permetia gaires alegries; ni l’eclosió política de la II República a Barcelona fou cap gran cosa. Xavier Serra explora el terreny editorial filosòfic, tot assenyalant encerts però també buits i errors clamorosos, els desoris.

Com anota Gustau Muñoz, Xavier Serra “s’endinsa en històries de càtedres decrèpites i personatges aberrants, que donen la mesura del penós passat que encara condiciona un present amb limitacions. Aporta informacions molt detallades i visions de conjunt, apunta amb encert explicacions de tot plegat i fa llum sobre alguns episodis i esforços meritoris i reeixits que també n’hi hagut”. Fa llum en la penombra i aporta respostes convincents, informades i divertides, cosa que es d’agrair. És una lectura imprescindible per entendre la magnitud dels dèficits de filosofia, com, quant i per què.

El 14 de setembre, Ignasi Aragay, a un diari de Barcelona a l’article “Catalunya s’ho agafa amb (poca) filosofia”, comentava l’‘immisericordiós’ llibre de Xavier Serra “La filosofia en la cultura catalana”, de la valenciana editorial Afers. El segle XIX va passar, filosòficament parlant, sense pena ni glòria, amb la preeminència escolàstica (de Jaume Balmes a Torres i Bages) i alguns esforçats seguidors de la fª escocesa del ‘sentit comú’, potser perquè ho veien pròxim (o ho volien veure) del ‘seny’, que no és cap originalitat catalana. Durant el segle XX ens vam espavilar sense grans alegries Eugeni d’Ors, Joan Crexells, Francesc Pujols, Joan Fuster... pròpiament no es poden considerar filòsofs. Són una altra cosa: pensadors, potser; per manca d’infraestructura universitària, van escriure sobretot al diaris, van fer “literatura d’idees”. Escrivien, com Fuster deia, per ‘urgències’ alimentàries o polítiques; això de pensar a fons, d’establir càtedres de debò, de traduir els clàssics, no es va poder fer com calia, sovint pel desastre de la Guerra que ho va estroncar tot. La fª es refugià en el paper de diari; les guerres, els exilis, les prohibicions i censures no han ajudat gens, com tampoc la disglòssia lingüística. La nostra tradició filosòfica és, doncs, “insuficient i interrompuda”, diu Serra. D’Ors va exercir guiatge al ‘Glossari’ a principis del segle XX i Fuster als anys seixanta ´”féu un esforç de propaganda persistent a favor de la raó, de l’escepticisme, de la ciència... i en contra de la metafísica”. Analitza també, -recorda Aragay-, l’exili de Ferrater Mora, d’Eduard Nicol, la continuïtat a l’interior, Casalmiglia, Jordi Maragall, Gomà... Però s’atura al final del franquisme. En queden fora, doncs, els Rubert de Ventós, Eugenio Trías, Josep Ramoneda. Josep Mª Terricabras i tants altres noms; però s’oblida d’anotar Aragay a cap filòsof valencià en català, posem per cas, si més no, Josep-Lluís Blasco et alii (Ernest Garcia, Antoni Defez, Tòbies Grimaltos, Joan Baptista Llinares, Neus Campillo...).

Del llibre de Serra es remarca que la fª catalana contemporània ha estat “de feble empenta especulativa”: “a la fi del segle XX, per tant, la literatura catalana mostrava encara una clara deficiència en l’àmbit de l’assaig. I el dèficit en les traduccions era només un dels aspectes del problema. Massa sovint els autors autòctons es decantaven encara pel castellà en les seves publicacions, cercant una ampliació gairebé il·lusòria de la clientela”. Així termina el text de Serra, i al meu parer, després de l’anàlisi d’exhumació, del diagnòstic i de l’exploració es posen les bases per a construir una filosofia a l’alçada del temps que a més de dedicar-se a reproduir el museu embassat de la filosofia de la història, connectés amb els corrents filosòfiques actuals i es preocupés per no només entendre el món sinó per transformar-lo, analitzant els problemes dels totalitarismes actuals, de l’exterminisme, del patriarcat, del feminisme, de l’ecologisme, del pacifisme, dels moviments de les nacions sense estat propi, dels moviments socials alternatius de canvi social; un esforç concret de normalització filosòfica als Països Catalans, al meu parer, seria traduir el Diccionari de Filosofia de Ferrater Mora al català. Com si fórem un país normal, de dones i homes lliures que han de poder estudiar plenament i viure en català (al cinema, als tribunals de justícia, a la notaria, a les classes de filosofia, de física nuclear i telecomunicacions...) com si estiguérem en democràcia i tinguérem estructures d’estat propi, tot i que massa sabem que l’estat espanyol és el nostre enemic exterminador...
I, hauríem de veure com cicatritzar d’una vegada les ferides que li han fet a la nostra llengua als darrers segles d’història fins avui, aturar el llançament de sal, sofre i carbó sobre les nafres perquè no es tanquen mai, netejar-les per guarir-les, en compte de permetre que ens redueixen a fòssils vivents, que ens colguen i soterren... en vida. Sabent que un atac a la llengua  catalana, a qualsevol lloc dels Països Catalans, és un  atac a tota la llengua i cultura sencera, que cal una resposta digna, localment i globalment. Inclús, si és necessari anar als tribunals europeus, de l’Unesco o de l’ONU. No val mirar cap a un altre costat pensant que primer s’emportaren els valencians o catalans del PV i als de les Illes, però com ‘nosaltres’, els principatins, no érem valencians ni balears, però com que pensaven que no vindrien a per ‘nosaltres’... Després, potser, els més lúcids diran: “hauríem d’haver reaccionat abans, haver entès que la llengua és tota una i diversa, perquè, ara, potser, ja és massa tard!.

No obstant, d’altres, gent de ‘bona voluntat’, criminalitzaran a les víctimes i diran: ho tenien ben merescut, els ‘valencians’, perquè no han sabut lluitar prou, cercar aliances, fer-se sentir, no han fet prou soroll, ni ens han demanat mai auxili... eren “muelles” (Conde-Duque de Olivares), febles, dèbils i els més forts, els espanyols, s’han imposat... perquè així havia de ser. Els ‘valencians’ o ‘catalans’ del sud no deien les coses ‘seriosament’, eren els nostres ‘andalusos’, els del pati del darrere, els de sud, els que sempre estan de festa, els qui discuteixen per ‘senyeres’ i pel nom de la llengua o del país i ‘mai’ es posen d’acord, els qui riuen per tot, piquen de mans i canten i escriuen poemes descarats, bròfecs i eròtics, com l’Estellés i no hi havia a València dos amants com nosaltres, perquè d’amants com nosaltres, en són parits ben pocs... Però, per molts cants d’amor al sexe i al País valencià, sigam ‘pràctics’, des del darwinisme social, el vencedor sempre és més fort, més bell i sempre té raó... per això guanya. No ho oblidem. I les víctimes que es foten i que no ens emprenyen més. Per a què serveix la filosofia? Per a mirar amunt, cap a les estrelles i no cap avall als pous i el clavegueram que hi ha al terra, ni molt menys per observar el subsòl que aixafem amb els nostres peus.

Xavier Serra en aquest llibre mira el nostre subsòl ‘català’, el que hi ha sobre els nostres peus, els febles fonaments que sosté la nostra precària existència filosòfica catalana. Recordem Fuster dient que la fª era l’’art d’agafar les mamelles d’una vaca”, que dir-se valencians era la nostra manera d’ésser catalans, de reivindicar i construir el nostre habitat amb un horitzó de llibertat, de voluntat i de cultura. Primer ens deboliren a uns, després a d’altres i més tard als altres que restaven, perquè junts, com ‘la mata de jonc’, no podrien fer-ho tan fàcilment. Per això, el 1978, posaren aquell afamat article a la constitució espanyola prohibint que les comunitats autònomes amb llengua i cultura pròpia es pogueren federar o confederar. I mesellament, tanta gent ho ha admès que ni ho qüestiona, com tampoc impugna el ‘supremacisme’ de l’espanyol per sobre de “les altres llengües” i cultures, que no ens deixa expressar-nos en català al parlament de Madrid, com la densíssima i fèrria uninacionalitat de l’estat o l’unilingüisme... o censura el mot ‘País Valencià’. Perquè, evidentment, d’acord amb la ‘filosofia espanyola’, de l’escolàstica nacional-catòlica o del nihilisme savaterià, imitat de Cioran, tenir un ‘no-país’ i una sola llengua és molt millor que tenir-ne i saber-ne dues, tres, quatre o cinc. Sobretot si la ‘meua’ és la ‘vertadera’ [com una religió], i s’imposa imperialment a tot l’estat, per què pensar en el respecte a la diversitat dels ‘altres’? Per què pensar sobre la noció de ‘democràcia’, plurilingüisme o plurinacionalitat?. Fet i fet, per què pensar?  No és això perillós? No s’hauria d’abolir la filosofia, sobretot si es catalana i no és escolàstica que servesca només per raonar sobre el sexe dels àngels i la conveniència de la submissió a l’estat? Si és fª catalana (o en català), segur que es reflexionarà sobre el dret a decidir, federalisme, con-federalisme, autonomia, heteronomia, dret a l’autodeterminació... i segur que voldran tenir els mateixos drets que els ciutadans del poble espanyol, l’únic portador del dret a tenir drets; i això si que no! Els balears, els valencians i els catalans, -com els africans-, no tenen dret a tenir cap dret, ni a decidir, ni a conrear la seua pròpia llengua i cultura, ni a res... Per què existiran encara els ‘catalans’ i no el no-res? No sé si ho recull el llibre de Xavier Serra, però, no sé on he llegit que aquesta frase, heideggeriana o carlschmittiana, està al frontispici del Tribunal Constitucional espanyol.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next