Alguns d’aquests jerarques definien la llei de despenalització de l’avortament com “llicència per a matar”, la comparaven amb l’eugenèsia del nazisme i quatre fresques més, del tot ofensives a la raó i completament desgavellades i criminalitzadores. Sembla que per a ser bisbe o arribar al cim de la CEE quan més grossa la dius, més t’aclamen. Comparativament, aquell cardenal valencià, sembla molt més humà, ‘respectuós’ i tolerant que els cardenals posteriors que es limiten, des del seu dogmatisme intolerant i fanàtic, a negar el dret de les dones a decidir lliurement sobre la seua reproducció. Perquè es tracta de la Vida, bramen, i no hi ha res més a parlar: no podem consentir ni ser còmplices de la mort d’un “Innocent” (que ells associen, aquella cèl·lula fecundada potser, al Jesuset); d’ací no els traus! Influïda per les doctrines eclesiàstiques, una regidora del PP eixia davant d’una TV a acusar de terroristes a les dones que avortaven… i no sabem si li hauran fet descomptes en la compra als grans magatzems o li hauran donat una VISA perquè desbarre; i és que a Sud-àfrica no s’haguera pogut sostenir l’apartheid sense la complicitat dels negres sud-africans. Si tots hagueren sigut com Mandela, el règim racista sud-africà no haguera durat tants anys. Ni un instant.
El problema d’aquests senyors de la jerarquia catòlica, com anuncià, Antoni Signes, ex-capellà, a la presentació a la Universitat de la Nau del llibre de Ramon Trullenque, “Medicina i gènere. La incorporació de les dones a medicina”, és que, des de posicions semblants a les d’un Islam fonamentalista, els més tronats, volen imposar els seus dogmes sense cap fonament, siga el no a l’avortament, siga el no al matrimoni gai o siga la discriminació de les dones; deia, l’amic Signes, que, per desgràcia, a l’església tant els clergues del sector conservador com el progressista es posen d’acord en rebutjar l’avortament i en negar el dret de les dones a decidir-ho; en una mena de ‘funcionariat’ combreguen, quasi per unanimitat, en afirmar, -sense cap trellat-, que, des del moment de la ‘concepció’, hi ha vida ‘humana’ i han de ser “ells” i l’estat dirigit per la “moralitat catòlica”, imposada a tota la societat, els qui monopolitzen la decisió d’avortar, o millor de no avortar, imposant les regles de joc i les condicions perquè siguen les associacions de psiquiatres, els hipòcrites comitès d’ètica i moral (habitualment moral ‘religiosa’) i els metges, els que decideixen per les dones, considerades menors d’edat a tutelar. Perquè, tota aquesta caterva de gent, -moralistes immorals i cínics-, manegen un model patriarcal, autoritari i impositiu, contrari als drets i a la llibertat de les dones.
En canvi, potser hi ha monges, -com, es va dir a la taula redona sobre ‘Medicina i gènere”, una tal Alicia Caram o Teresa Forcades (teòloga i metgessa)-, que, tot i ser creients, accepten que han de ser les dones les que han de decidir en aquest afer; que ni Déu, -cas d’existir-, ni cap església o secta, cas de tenir alguna autoritat per parlar d’aquesta qüestió, han de posar els seus nassos dins de la vagina de les dones; allò que clamen els grups feministes: “fora rosaris dels nostres ovaris!”. Al meu entendre, ni les sectes ni les esglésies no tenen res a dir, perquè no saben del que parlen (per això, no tenen perdó de Déu!) i ha de prevaldre la consciència de cada dona que es troba en el destret d’avortar o d’acceptar portar a terme l’embaràs.
Com deia Signes, per una banda afirmen els eclesiàstics que en afers de consciència ‘neque Ecclesia’ [ni l’Església] ha d’immiscir-se, però, en la realitat, intenten imposar les seues ‘conviccions’ ideològiques absolutament errònies, classistes i sectàries, mitjançant la força bruta o el martelleig mediàtic constant. L’amic Ramon Trullenque va recordar que en una enquesta entre l’estudiantat i llicenciats en medicina, que hi ha al seu llibre “Medicina i gènere”, és a dir, feta a personal estudiós i expert sobre la salut humana, només hi havia un 1% que s’oposés a l’avortament i estigués en contra que siguen les dones les que decideixen per elles mateixes. Però, des dels mitjans d’extrema dreta, del PP, s’intenta sobredimensionar els percentatges de gent contrària a l’avortament, es manipulen les dades i els mitjans de manera descarada i s’intenta violentar el dret de les dones a decidir. Es repeteix, sistemàticament i aterradora, -com un psalm-, que l’avortament és una “tragèdia”, un “drama”, un “fracàs”, etc., que és completament “indesitjable” i “terrorífic”, però, s’oculta que és molt més tràgic, dramàtic, aterrador i terrorífic, quan una dona és forçada a parir en contra del seu desig, designi i voluntat; s’amaga, que, les condicions d’avortament en la clandestinitat, com passa en els països on es sol restringir el dret a l’avortament, produeix un nombre de morts molt major, en aplicar-se el ‘terrorisme d’estat’ que els jerarques i polítics espanyols volen aplicar sobre els cossos de les dones per a demostrar que encara continuen manant, com si estiguérem en el règim anterior del nacionalcatolicisme. En realitat, les coses no han canviat massa des de la transició i hi ha una sobresaturació del règim anterior en molts aspectes aclaparadora, perquè s’imposa un model que explota per estafa, autoritarisme i per sensació de continuïtat amb el règim polític d’abans. Ara el veiem que és un model del tot caduc: més del mateix, sostingut per la força bruta, l’adoctrinament i la manipulació de masses. O per l’amenaça de fer un altre colp d’estat militar i tornar a l’1 d’abril de fa 75 anys, com ha advertit Rouco Varela per fer prevaldre la sagrada unitat i indissolubilitat d’Espanya.
L’església té dret a defensar el seu ‘punt de vista’ (cec), però no té dret a enganyar, mentir i estafar a la gent de bona voluntat ni a imposar el seu model moral misogin i patriarcal a la resta de la població que no comparteix els seus disbarats i neurosis, ja que com observà Borges, la teologia és la ciència més fantàstica del món. I Joan Fuster afirmava que la teologia prenia el nom de Déu en va. Els jerarques parteixen d’un axioma que encara està per demostrar, i, -si foren una mica cristians i estigueren a favor dels drets humans (també dels drets de les dones)-, haurien de donar exemple al si de l’església en reconèixer-les com a iguals a “ells” i ser una mica més humils: creuen de manera absolutament infal·lible i indubtable en l’existència de Déu, però li atorguen a Déu uns atributs producte de les seues projeccions misògines i masclistes, cosa que està per demostrar.
Afirmen que Déu és el creador de la Vida en majúscula, per tant, en el moment que un espermatozou entra en un òvul hi ha Vida (alguns més fanàtics o estrafolaris diuen plena “Vida Humana”, “Persona”), aquesta Vida és com Déu, inqüestionable, i s’ha de defensar, la Vida i Déu, (perquè ‘Tot és Igual’) en contra de l’opinió de l’afectada, que no té res més a dir que acceptar ésser un titella de Déu, un test perquè la llavor divina la fecunde, la dona és portadora de la Vida i ha desenvolupar aquella cèl·lula perquè esdevinga un fetus o un ‘naturus’ i més tard un nadó, sense cap possibilitat de decisió ni cap altra alternativa o possibilitat d’intervenir. Perquè el cos es el Temple de l’Esperit Sant i de l’Estat. Com que l’embaràs és un “regal dels déus” s’ha d’acceptar vulgues o no vulgues… amb amenaces estatals, per la força bruta. Des de la perspectiva teològica ‘eternal’, d’aquests senyors mitrats o polítics reaccionaris, l’opinió dels humans (i més si són dones), no té cap importància perquè és absolutament intranscendent: s’ha de fer sempre la voluntat de l’Estat que expressa el desig de Déu Omnipotent, tal com marquen els bisbes, papes, cardenals, retors, escolans i acòlits.
En aquests axiomes d’abans, hi ha un munt de supòsits enganyosos, absurditats, falòrnies i contradiccions que no se sostenen; primera, no sabem, ningú ho sap ni ho ha pogut mai demostrar, fefaentment, si Déu existeix, el millor que podem fer és sospitar que les coses en matèria ‘espiritual’ no estan tan clares com alguns ‘creuen’, quan hi ha tantes religions al món i totes volen ser la ‘vertadera’. Per tant, una mica d’escepticisme, sobretot en ‘religiositat’ ajuda a frenar els fanatismes i a posar en dubte totes les conviccions, contrastar-les amb altres i considerar la possibilitat de respectar les conviccions dels altres. Perquè no es comparable equiparar una situació on es reconeix el dret a avortar que on no existeix eixe dret; els que reconeixem aquest dret reconeguem el dret d’una dona, en situació extrema (violació, malformació, perills múltiples per a la seua vida o salut, pobresa, etc.) a continuar l’embaràs, tot i que ho trobem una irresponsabilitat fer-ho sense les condicions òptimes, el que no volem és que s’obligue a una dona que no ho desitge; segon, no es pot confondre una cèl·lula acabada de concebre, de dos o tres setmanes, amb un ‘nasciturus’ o ‘naturus’ de quatre o cinc mesos o un nadó a punt de nàixer; aquells que no distingeixen una llavor de gla d’una carrasca, ni diferencien potència d’acte, ni una cèl·lula d’un nadó es impossible arribar a cap acord ni tan sols es pot dialogar perquè intenten donar-nos gat per llebre. Solen ésser, sovint, els mateixos que afirmen el seu dret infal·lible a estar en contra del dret a l’avortament, a estar en contra dels anticonceptius i dels cursos d’educació sexual perquè no volen permetre ni respectar els drets de les altres a decidir. Hi ha situacions límit i també motius psicològics, econòmics, ètics, morals o per qualsevol altre motiu, que no té perquè cap dona l’obligació confessar-li a cap jerarca religiós, mèdic o estatal, tot i que hi haja qui es pose fúriós i amenace amb els turments de la Inquisició espanyola i del Codi Penal, ara també contra els ginecòlegs.
Potser Déu existeix,( o no), però si la vida és un regal de Déu, com afirmava el teòleg Hans Küng, fa poc, a propòsit de l’eutanàsia, són (han desser) els éssers humans, [les dones també són éssers humans tot i que l’església i aquest estat no les reconega plenament com a tals], les que han de gestionar aquest regal. Al meu parer, no li correspon ni a Gallardón, ni a Rajoy ni a Rouco decidir sobre això i només mostren un pensament autoritari que suprimeix els drets de les dones i les condemna a ser mal-tractades com a boges i folles, com si foren mongetes submises, servils i obedients sense voluntat ni lliure decisió o autodeterminació. Probablement perquè és el tipus de dones amb les que estan acostumats a tractar aquesta classe de polítics del PP, el ‘progre’ i cínic Gallardón, gendre del ministre franquista Utrera Molina (que diu que està preparant a la Legió Espanyola i la cabra per a envair Catalunya si fan la consulta, quan, si hi hagués una mínima democràcia, l’haurien de jutjar pels crims de la dictadura). I tanmateix, en aquest assumpte, només li pertoca decidir a les dones afectades. I si tenen parella, -siga home, dona, transsexual o travesti, li ho poden consultar, si ho consideren convenient, sobretot si va a tenir repercussions de tipus econòmic o familiar. Els externs a la consciència de la dona afectada (polítics, clergat, policies, jutges, militars, bombers…), farien bé en servar un respectuós silenci; si creuen en Déu i consideren vital i transcendental que continue un embaràs, poden fer meditació o pregar, si volen, perquè vaja tot bé i avant (o fer-li vudú a la dona que vulga avortar), però, sobretot, han de respectar la voluntat i el dret a decidir de les dones implicades. Perquè només les correspon decidir-ho a les dones; els altres, -mascles i patriarques de la pàtria-, aquests bisbes i polítics, tan partidaris d’incentivar la reproducció de les dones forçosament, mentre disparen a matar contra els immigrants d’Àfrica per mantenir-los a ratlla, si volen, poden canviar-se de sexe i intentar quedar-se embarassades o embarassats. Res més.
