XVé Premi Vicent Ventura

XVé PREMI VICENT VENTURA: TUDI TORRÓ I LLUÍS MIQUEL CAMPOS

El dimecres, 2 d’abril, a l’Aula Magna de la Universitat de València, hi hagué un acte molt digne i molt emocionant, el lliurament del XVé Premi Vicent Ventura. Intervingueren Vicent Pitarch, en nom de l’IIFV per lloar el treball i la vida en defensa del valencià de Tudi Torró, pedagoga guardonada amb el XV Premi VV, i Alfons Cervera, que lloà la vida i el treball de “Lluísmi”, Lluís Miquel Campos, músic, guardonat amb el XV Premi Vicent Ventura, també intervingueren Vicent Climent, rector de la Universitat Jaume I i Esteban Morcillo, rector de la Universitat de València; donava els premis i acompanyà a la taula presidencial, el vicerector d’Igualtat, Antonio Ariño.

Vicent Pitarch anà al gra des de la primera ratlla en advertir que hi havia una degradació institucional com mai abans a les darreres dècades havíem tingut que impulsen l’extermini dels béns de tot tipus, des d’una misèria moral i una ignomínia insuportable que ens crida a la revolta; ens arrabassaren Canal 9, ens enfosqueixen TV3 i Catalunya Ràdio en una espanyolització violenta i rabiosa que ens retorna a la dictadura anterior... Enmig d’aquest obscurantisme, hi ha valencians irreemplaçables que han il·luminat la seua trajectòria vital i són un exemple col·lectiu per a tot el País Valencià, i entre aquests valencians imprescindibles estan Tudi Torró i Lluís Miquel.

 Va glossar la biografia i l’obra de Tudi, nascuda a Ontinyent i als anys setanta va anar a treballar a Elx i des de les comarques meridionals va iniciar l’escola en valencià a primària, com a experiència pilot el 1977, temps plens d’il·lusions i esperances, que ens han malbaratat violentament amb agressions i destruccions impunes; amb Regina Moranta va treballar a l’escola El Palmerar d’Elx, en sintonia amb Salvador Valero, aplicant el mètode pedagògic de Celestin Freinet, Tudi ha estat participant i empentant les Escoles de Renovació Pedagògica, les Escoles d’Estiu a les comarques d’Alacant, l’organització cultural “El Tempir”, pionera de l’ensenyament en català al nostre país, ha estat decisiva perquè les escoletes d’Elx s’incorporaren a l’ensenyament en valencià; el 1982 inicia “Primavera per la llengua”, que són els prolegòmens de les Trobades d’Escola Valenciana que s’han estés per tot el país; Tudi Torró és una militant de l’educació i de la recerca, des de l’ensenyament, des de l’inspecció i des de la Universitat d’Alacant, amb Vicent Brotons i Toni Roderic, ha escrit material per a l’ensenyament en valencià: Roda, Llengua i Lit. en Valencià, El Margalló, El Debat, etc, de l’Editorial Marfil d’Alcoi. En tots els seus treballs a l’educació i al Consell Europeu s’ha destacat per defensar el valencià de manera incansable, sempre ha tingut clar que el valencià ha de jugar un paper principal i clau a l’educació des de l’immersió lingüística com a mètode idoni que ara posen en qüestió aquells que estan obligat a impulsar-lo i promoure’l; perquè la ‘llei’ Wert o els decrets del TIL nomes són uns paranys per aconseguir l’asfixia de la nostra llengua, un retorn al franquisme. Tudi representa la construcció d’una País Valencià europeista, solidari, creatiu i obert des de la nostra catalanitat valenciana. Per tot el que hem dit, del seu treball i activisme social, educatiu, cultural i lingüístic, Tudi Torró, s’ha fet mereixedora del XVé Premi Vicent Ventura. 

Tudi Torró va agrair a tots els organismes presents, sindicats esmentats un a un (STEPV-IV, CCOO, UGT, Unió de Llauradors i Ramaders, Unió de Periodistes), Universitats del PV, i també, molt especialment a Escola Valenciana i a “El Tempir” d’Elx, al Moviment de Renovació Pedagògica, al Gabinet d’Ús i Ensenyament del Valencià i als mestres que l’han acompanyat en la seua vida i al públic assistent el premi Vicent Ventura i va dir que la LOMCE de Wert menysprea les llengües, catalana, basca i gallega així com la gent que treballa per la dignificació de la nostra llengua i cultura. L’escola en valencià és l’única possible, hi ha camí per davant perquè les coses volen temps. No obstant, vivim temps difícils, però, després de recordar, emocionada, que la seua era la llengua que li havien llegat els seus pares i el seu poble, va fer una citació encoratjadora de Manuel Sanchis Guarner on ens adverteix que una llengua no és un instrument intercanviable sinó lligat a una cultura i a la vida d’un poble d’una manera concreta i privativa; la llengua, la cultura i el pensament van lligats perquè expressen la vitalitat d’un país; un poble que oblida i perd la seua llengua, és perd com a poble, s’extermina en la seua especificitat... La fi d’una llengua és la fi d’un poble.

Alfons Cervera, després de posar una versió de Lluísmi, va fer un acudit citant a Josep Vicent Marqués que contava que a un poble d’Alacant, Calp, el presentador de José Mª Pemán va iniciar l’acte dient que Pemán no necessitava cap presentació perquè era, senzillament, “impresentable”; el mateix es podria dir de Lluís Miquel i  els 4 Z, de tan conegut, que abans va estar a “Els 4 Z” i després en Pàtxinguer Z al  programa televisiu de Garcia Tola, “Si usted fuera presidente”. Comença a cantar cançons de pop i de rock, de Jacques Brel i George Brassens (Amsterdam, No me quitte pas”, en valencià), envoltat per les incitacions i traduccions d’Alfons Cucó, Manuel Ardit, Vicent Ventura... va esmentar a Mari Carme Girau, a Marxe Banyuls, a Rafa Xambó, a Albert Hèrnandez, a Fèlix Stop, a Vicent Font, a Vicent Garcia d’”Els 5 xics”. Va recordar Alfons el concert al Teatre Principal, dedicat a Lluís Miquel, acompanyat per Serrat, Aute i Sabina. Les cançons de Brel cantades per Lluís Miquel són una ‘altra cosa’, d’un vigor i d’una força excepcional.  Després de retirar-se de cantant, va crear els Estudis Tabalets gravant cançons (de Paco Muñoz, Carraixet, Pàtxinguer Z, Al Tall, Bustamante) en una producció musical i audiovisual del País Valencià, tot i que aquest país crema tot allò que posen al seu abast per desfer-ho tot, inclús la seua pròpia llengua. Tanmateix la queixa cal transformar-la en revolta permanent: “Ens tenen encerclats, però no escaparan”, moltíssima gent no anem a cansar-nos perquè no sabem fer una altra cosa que lluitar contra els que ens oprimeixen. No cansar-se mai com va dir Joan Fuster que era Josep Lluís Bausset i les dones i els hòmens “subterranis” que anem fent aquest país contra els qui volen desfer-lo; aquesta es la tradició també de Lluís Miquel i això l’han fet mereixedor del Premi Vicent Ventura. Va recordar també a Francesc Pérez Moragón que ara està a Aústria, però, ha fet moltíssim per mantenir viu el Premi Ventura des de fa 15 anys.

Lluís Miquel va donar les gràcies a tots els sindicats que va esmentar un per un i a la Unió de Periodistes del PV, va esmentar al ‘pare putatiu’, la papiroflèxia i els consells de Vicent Ventura, el ‘seny’ d’Alfons Cucó, la ‘bohonomia’ de Manel Ardit, les ‘xarrades’ i el ‘wisky’ de Joan Fuster; també va conèixer a la Universitat de València al seu germà putatiu, Raimon, remembrà “Los pajaritos”, Casa Pedro, Casa Angel, futurs escriptors, poetes, cinèfils, futurs músics i cantants que formaven una gran família, mentre ell era un ‘pardalet’ acabat d’arribar a la universitat i no sabia si volia ser James Dean, director de cinema o cantant de rock o d’òpera... Li agrada treballar en el que sap, música, educació, cultura, llengua, en la memòria... i va dir: si em necessiteu, em crideu. Ningú no sap on va si no sap d’on ve; no podem consentir la política que s’està fent de terra cremada, hem de reaccionar perquè la memòria és feble, va recordar el protagonista del llibre i el film “Fahrenheit 451” i es va proclamar orgullós de la ‘llibertat’ i la ‘fidelitat’: som lliures i exigim que respecten la nostra llibertat; la meua fidelitat és la meua manera de ser, les meues idees, les del meu grup, les de la meua família, els meus amics i inclús alguns enemics; per últim, com als Oscar de Hollywood va dedicar els premi a la seua dona, a Eva i Mar i al seu nét, Mateu, de 7 anys que estava il·lusionat de veure al seu iaio.

Vicent Climent, rector de la Jaume I va glosar la figura cívica i el ciutadà exemplar per al país Valencià, de Vicent Ventura; i la recuperem ara quan des dels Governs s’està intentant  suprimir la nostra llengua amb formes de confusió i de manipulació per a menar a la ciutadania a formes científicament inacceptables; per enfonsar una societat malferida en la seua confiança i recuperació; Ventura ens empenta a treballar per un civisme més conscient i participatiu que hem d’assumir com a valencians. Tudi Torró ha treballat per una educació en valencià científicament i acadèmicament acreditada, de qualitat i en valencià. I Lluís Miquel ha cantant i produït cançons per reconstruir l’ànima d’un poble que, sovint, l’han fet bategar i ballar en funció d’altres llengües, cançons i cultures dominants. El que ens està passant sembla un “dejà vu” com ha assenyalat Tudi i també com el mite de Sísif, quan la pedra s’ha portat dalt del cim, torna a rodar cap avall de la muntanya i cal tornar a començar a pujar-la dalt. Tudi des de la pedagogia i Lluís Miquel des de la cultura, la música festívola i reivindicativa han defensat i dignificat la nostra llengua i s’han fet mereixedors de l’escultura de Sebastià Miralles.

Esteban Morcillo, rector de la Universitat de València, va prendre la paraula per a clausurar aquest magnífic acte en defensa del valencià; va explicitar com deia Albert Camus, que, aquesta lluita cap a la cimera de la pedra que costa tant i tant ens fa sofrir, com Sisif, en el fons és allò que ens fa ‘feliços’ perquè ens fa molt més dignes, treballar amb il·lusió i passió per l’educació, la llengua, pel país i per la nostra cultura. Va recordar a Vicent Ventura, un periodista i una persona imprescindible, que hui es preguntaria si ens escoltés, sorneguerament: en realitat, quan han sigut bons temps per al periodisme? Va recordar a Alfons Cucó i Manel Ardit i la necessitat de produir nous valors cultural... En una situació molt difícil, Ventura, Cucó, Ardit, lluitaren per “salvar el mobles” d’una llengua i cultura que patia grans dificultats i greus febleses. Cal impulsar de nou la nostra identitat des de l’ensenyament, com ha fet Tudi Torró des del nostre sud en la seua pràctica professional i personal, convertint-se en un model per a l’ensenyament en valencià i Lluís Miquel Campos esdevenint un model per a la música i la cultura en la nostra llengua... Fa molts anys, quan començà la cançó en valencià, en plena dictadura, i més tard, l’ensenyament en valencià, les coses ‘pintaven molt malament’ i gràcies a l’esforç de gent com ells s’ha fet possible el que hi ha ara mateix; gràcies a tots i enhorabona a Tudi i Lluísmi! 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat