El 12 d’abril, el president de la Generalitat Valenciana, va asistir a una TV espanyola privada perquè l’entrevistaren i contar les excel·lències del seu govern. Confesse que quan va dimitir Camps pels casos de corrupción, em vaig alegrar fóra qui fóra el que el substituira, perquè pensí que no podia ser pitjor; ara, després de tantes decepcions i atacs a la llengua, a l’educació pública i als interessos valencians, no puc sentir cap empatia amb un home ficat des de Madrid per oprimir els valencians amb polítiques de recentralització, d’espanyolització i d’espoliació sistemática i constant.
Li preguntaren a aquella TV Fabra per la corrupció i no va acabar d’explicar perquè encara hi ha diputats imputats a les Corts Valencianes, el per què del malbaratament de l’aeroport de Castelló, la possibilitat d’existència de caixes B denunciats pel tresorer del PP, Bárcenas, i va afirmar amb ‘contundència’ que havíem de creure més a Rajoy que a Bárcenas perquè ‘ell’ li atorgava més credibilitat. Preguntat com podia confiar tant amb Rajoy que li va enviar un SMS a Bárcenas un missatge de suport quan va ser imputat i que li van apujar el sou quan el van agafar en afers de corrupció potser per comprar-li el silenci. En aquest context, quan el jutge que investiga alcas Bárcenas ha hagut d’enviar la policia a la seu del PP de Gènova a Madrid, perquè no li han lliurat els papers que els demanava, Fabra, deia que el seu partit sempre “col·laborava” amb la justícia i que Rajoy era un “estadístic” important que sabia el que volia per a Espanya a varies generacions de futur; potser volia dir que Rajoy era un gran “estadista”, que està pensant en les generacions de l’avenir, però no en les actuals, per això,moltíssims joves se n’han de marxar de l’estat espanyol perquè ací no hi ha cap futur i cap oportunitat laboral ni social. Per a intentar rebatre que hi haja corrupció al seu partit i finançament il·legal, que sembla una evidència aclaparadora, assegurava que hi havia “organistas independents”, potser volia dir “organismes” independents”, que, sovint, serveixen per donar una mera aparença de ‘credibilitat’ i justificar els finançaments il·legals del PP.
Preguntat sobre el valencià, una de les senyals d’identitat més importants del País Valencià, no va decebre, com sempre, va venir a reiterar que li importa una fava o un moniato, com l’anglés o menys perquè de l’anglés va dir que més avant l’estudiaria, però, sembla que encara no li ha respost al president d’Escola Valenciana en un menyspreu vergonyant. Igual com el tancament de RTVV, que, en compte d’assumir, amb responsabilitat, la desastrosa gestió que va fer el seu partit, desfent RTVV i el País Valencià amb la finalitat de tancar-la, llença pilotes fora i la culpa és de l’oposició i dels sindicats que no acceptaren l’ERO dictat per la Generalitat. Interrogat sobre si estaria d’acord amb un pacte fiscal entre Espanya i Catalunya, en compte d’aprofitar l’avinentesa per respondre que si aquest pacte solucionava el dèficit que pateix tot l’eix mediterrani el recolzaria al màxim i intentaria explicar a la restat de l’estat per tal que no ens escanyen i arruïnen del tot. No obstant, l’anticatalanisme provincial de Fabra li va fer dir, en contra del que desitgen la majoria de la valenciana gent per eixir del desastre on ens han ficat le spolítiques peperes, que no ho consentiria i s’oposaria radicalment, com el seu col·lega i ‘amic’, d’Extremadura, Monago. Perquè per a ambdós l’“asimetria” ha de ser sempre unidireccional, per beneficiar Madrid i perjudicar els països de parla catalana, com passa ara.
Finalment, va estar correcte, tot i que potser fos per treure’s les puces de sobre, quan va dir que la corrupció que acusa amb el dit al País Valencià és un problema derivat de la corrupció madrilenya, cas Gürtel, Bankia, etc. tot i que ell intentarà culpar a Andalusia, però, des del “Per a ofenar noves glóries a Espanya…”, se li va notar ‘obsessionat’ en comparar-se sistemàticament i reiterada, amb Catalunya, dient que cobrava si la meitat que el president de la Generalitat Catalana o molt menys que l’alcalde [de Barcelona], que el País Valencià no arribava a poder finançar l’educació i la sanitat [per això, diu, va tancar RTVV], però, altra vegada, Catalunya havia tingut prou diner per finançar aquests assumptes; aquestes ‘comparacions regionals’ entre el País Valencià i Catalunya reafirma la tossuda realitat dels Països Catalans, tot i que siga des de l’enveja, la mirada de reüll i el contrast permanent. No obstant, hauria de comparar el País Valencià, en fiscalitat, sobretot, amb Madrid, Extremadura, Galícia o Andalusia, que obtenen molts més crèdit fiscal, inversions i subvencions que Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià (o Múrcia). I tanmateix, en contra del que denuncien les mares i els pares de l’escola pública d’Alaquas de Cremona, el Pare Català de Bemimaclet, etc. repetia com un mantra: “No se ha cerrado ningún colegio en Valencià”… És enormement avorrit dedicar-se a analitzar aquest personatge gris, armat de pensament buit, que repeteix com a eslogan repetitiu “compromiso” i “responsabilidad” mentre està posat, com un titella, al servei dels interessos de Madrid,des d’un provincianisme castellonenc que considera que el País Valencià és un mer satel·lit del melic d’Espanya, que dona voltes al seu voltant per a existir. Una inexistent defensa de la nostra llengua, de la nostra autonomia i del dret a decidir de la valenciana gent per a tenir una fiscalitat adequada i un futur per al nostre país al marge de l’arbitri i els capricis de “Madrit”.
Després hi hagué una entrevista amb l’humorista espanyol Antonio Fraguas, “Forgues” que va estar molt més entretingut,repassant els 50 anys d’humor ‘celtibèric’, recordant a Gila i una història dramàtica que repeteix ciclicament i fatal, la picaresca, la corrupció, les guerres, etc. amb una ‘normalitat’ pasmosa i on sempre s’espera el pitjor,el “ja voras com acaba tot”. En un altre ordre de coses, però en la mateix línea, hi hagué un debat entre el diputat d’IpC-Verds, Joan Herrera i un diputat de Ciutadans, Albert Rivera, amb un alcaldable del PSC i un catedràtic d’Hª; a Herrera se’l veia, com a conseqüència del debat de les Corts espanyoles, preocupat i aclaparat, demanant més sentit de la ‘responsabilitat’ per acarar la necessitat que es senta la veu de la ciutadania de Catalunya, que, des de la demagògia espanyolista tremendista, és vist com el casernari “se rompe España” i des de Catalunya una humiliació constant i una presa de pèl reiterada i permanent que cal superar. Herrera va acusar el ‘liberalisme’ poc responsable de Ciutadans de voler treure els immigrants de la Seguretat Social, amb discursos populistes que diuen que no són ni de dretes ni d’esquerres, però, que sembla que estan de moda, potser perquè hi ha molta gent que no sap que és això de ser d’esquerres; i algunes pràctiques d’esquerres, han dut a la confusió i a l’embolic de la majoria del personal. Perquè tant Rajoy com Rubalcaba, repartint-se els papers, feren el paperot de donar-li a la ciutadania de Catalunya una portada contra els nassos. Això no pot restar així; calen fórmules que canalitzen la legítima voluntat de la majoria de Catalunya de ser escoltada; votar és l’alé de qualsevol democràcia, tret de l’espanyola, perquè a Espanya la democràcia sembla un ideal impossible i inabastable. En canvi, a Catalunya la democràcia és el dia a dia; com remembrava Xavier Vidal-Folch Catalunya vol votar, i amb raó, doncs se’ls va segrestar el seu vot amb la sentència del TC contra la reforma de l’Estatut votat i aprovat per la majoria de la societat catalana.
