A l’Editorial hi ha un al·legat sobre “Europa: un passat que mai no hauria de tornar”, a pesar dels nacionalismes d’estat, del desnivell dramàtic entre el nord i el sud d’Europa i del món, dels populismes, de l’euroescepticisme, dels dèficits polítics, burocràtics o tecnològics i la impotència exhibida davant conflictes sagnants a la porta de casa (com el de Síria o el d’Ucraïna). Hi ha també l’article traduït per Gustau Muñoz, “Records de Walter Benjamin” de Gershom Scholem, l’autor de Walter Benjamin, història d’una amistat, on narra la preciosa amistat entre Walter i Gershom, des que es van conèixer a Berlín el 1915 fins que Benjamin es va suïcidar a Port-Bou fugint de les SS de l’Alemanya nazi i de la policia espanyola. Els dies passats plegats a Munic, a Berlin, a Berna, a Paris, remarca les seues preocupacions intel·lectuals, que era un lector molt bo, les seues controvèrsies sobre la qüestió del marxisme en els seus escrits, les seues paradoxes, la seua cortesia “xinesa”, la seua susceptibilitat, sensibilitat i gran lucidesa; així com la frustració de Gershom per no haver aconseguit dur a Walter al port de Palestina per salvar-lo.
Josepa Cucó en “Fórmules de regeneració urbana. València a la llum de Barcelona i Bilbao” (que té com a base la seua lliçó d’ingrès a l’IEC pronunciada a la Universitat de València el 24 de setembre de 2013), analitza les polítiques neoliberals aplicades a l’urbanisme de València en un context de corrupció i enganys i el contrapunt de Barcelona i Bilbao més reeixits barrejant factors locals i tendències globals. Jón Karl Helgason, professor d’estudis culturals comparats a Islàndia, traduït per Jaume Subirana, “El paper dels sants culturals en els estats nacions europeus”, considera amb gràcia aquests processos de canonització (icones, tòtems, litúrgies) i de remembrança com un paral·lel de la tradició religiosa i política de santuaris i pelegrinatges, tant el Sant Sudari de Torí com el mausoleu de Lenin a Moscou. Eduard Cairol a “L’escriptura del flâneur. De Josep Pla a Jordi Ibañez”, subratlla una de les principals característiques de la ‘flânerie’, passejar sense cap destinació prefixada, ‘vagar’ per la ciutat en trajectòria oberta i ‘lentament’, tot esmentant el Londres de de Quincey i Dickens, el París de Rétif i Baudelaire o el Berlín de Benjamin i Hessel; aprendre a veure-hi clar, a través del coneixement i les imatges, tornant a veure la pròpia ciutat com si fos la primera vegada, perquè, des del despullament radical i l’abstracció, les coses apareixen com són, en el sentit de les seues formes. Salvador Ortells a “Travessant l’espill. Notes sobre Josep Palàcios” treu l’entrellat de l’obra de Palàcios, a partir de la publicació recent de La Imatge l’any passat (a PUV), on ataca a les seues víctimes il·lustres: “En aquest moment, no recordo el nom de cap bon escriptor. N’hi ha? Homer, Dante, Cervantes, Goethe… es compten entre els bons? Encara? ¿Són grans escriptors o tòpics? No estan massa, jo no m’arriscaria a dir llegits, vists? ¿Són només citats? Per a llegir-los, en qualsevol cas, es necessita una certa paciència. I moltes ajudes”. Ortells desxifra la cripticitat de Palàcios, la seua originalitat, l’ambigüitat formal, les al·lusions subreptícies que travessen la seua creativitat, la megalomania d’un jo que s’interroga en successives temptatives i la seua conversa amb la tradició: “¿Un cànon faci qui el faci, la qüestió és trencar-lo. Quina estupidesa, un cànon? El laberint”.
En aquest context, hi ha també, traduït per Jaume Soler “L’”afer Heidegger” no existeix” de François Rastier, on es remarca l’antisemitisme, l’ultranazisme filosòficament legitimat de Heidegger, per al qual “els hitlerians no haurien anat tan lluny com calia”. Per tant “l’afer” Heidegger no haurà estat sinó l’encegament de diversos intel·lectuals de renom que cerquen justificar la seua brutalitat i barbàrie. Traduïda per Blanca Llum Vidal, hi ha una entrevista a Emmanuel Faye (editor del llibre Heidegger, le sol, la communauté, la race, París, 2014) a càrrec d’Iris Radisch (responsable de de les pàgines culturals de Die Zeit), “L’antiseminisme dels ‘Quaderns Negres’ de Heidegger”, arran de la publicació de nous volums de les seues obres completes, on s’interroguen com es pot separar el desig de tenir un món sense la influència de la mentalitat jueva, de l’assassinat de jueus concrets; el segle XX ens ha mostrat que es tracta de dues coses indissociables. Heidegger participa al costat d’Alfred Rosenberg i de Julius Streicher en la legitimació de les lleis racials de Nuremberg; exhortà els seus estudiants a treballar “amb l’objectiu d’exterminar totalment l’enemic que pot haver-se incrustat en l’arrel més profunda del ‘Dasein’ d’un poble”, es tracta de combatre l’”enjuevament creixent”: l’individualisme “liberal”, el pensament universalista i racional, la modernitat científica i tècnica, el “cristianisme jueu”, el suposat “desarrelament” del judaisme mundial, car els jueus són considerats apàtrides i “sense món” (‘absència de món’/ ‘Weltlosigkeit’), perquè estan desproveïts de sòl, de món i de tota arrel que els relligui a l’Ésser.
Hi ha un dossier interessant sobre ’”Història, ideologia i política”: al voltant del simposi Espanya contra Catalunya. Una mirada històrica (1714-2014)”, del desembre de 2013, on trobarem una anàlisi de Joan Ramon Resina, “El simposi i la raó d’estat”, on assenyala la tendència irrefrenable d’aquest estat a caure en el totalitarisme; a “La història al servei de la nació?” Antoni Rico adverteix que “el pas del nacionalcatolicisme al patriotisme constitucional és molt més ambigu del que el nacionalisme espanyol tracta de fer-nos creure (J. Muñoz, 2012)” i “la resposta que es va donar des de la resta de l’Estat [al simposi] crec que va ser totalment desproporcionada i en molts casos esperpèntica”. Pau Viciano a “Falsificació, disbarat i bestiesa. La reacció de les elits polítiques espanyoles davant un simposi històric”, indica com aquesta banalització cínica i irresponsable de polítics i historiadors espanyolistes només pot beneficiar la impunitat social dels moviments d’extrema dreta xenòfoba i s’interrogava si el govern espanyol perseguirà en els tribunals internacionals els historiadors no catalans que analitzen els efectes devastadors de la colonització d’Amèrica o la repressió espanyola contra els Països Baixos. Àlex Gutiérrez a “El tractament del simposi a la premsa de la caverna” denúncia un periodisme emocional i sense opció al contrast.
Aquest nou número de L’Espill inclou també una meravella: el text íntegre de : “Joan Fuster. Converses inacabades”, de Toni Mollà, que fou la darrera entrevista a Joan Fuster, feta el 1992, l’any de la seua mort, on conversen sobre la seua vida, la literatura, la transició com a autoengany, la política, la música, la mort, Europa… També trobem a ls secció Fulls de Dietari unes “Peces esbarriades del mosaic” apunts sense pèrdua de l’historiador i escriptor Ferran Garcia-Oliver, del 1990, a la Platja de Guardamar, passant per Oliva, Potries o Margarida fins a una estada d’uns mesos a París, on escriu : “[…] A la Place des Vosges […] just el dia que vingué el Pep Piera i voltàrem amb el Bernardo Atxaga el termòmetre marcà els setze per davall de zero”. L’obituari de Manuel Ardit (1941-2013) “Història, mestratge i compromís”, escrit pel seu amic i editor d’Afers, Vicent Olmos, on repassa la vida i els llibres d’aquest historiador valencià. Pau Viciano, per la seua banda, glossa la vida i l’obra de l’original historiador Miquel Barceló (Felanix, 1939-2013). Enric Balaguer fa “Una defensa dels valors humanistes” a partir de “La utilitat de l’inútil. Manifest” de Nuccio Ordine i Carmel Ferragud escriu a “Una història del pensament biològic a través de Lucreci” sobre “El somni de Lucreci.
Una història de la llibertat del pensament” de Martí Domínguez, un assaig polèmic que vol remoure les aigües estantisses de la nostra cultura.
