Les pintures s’han emmarcat en aquest títol “Homenatge a Déu” i ells ho expliquen a la seua manera: “La compra de l’aiguarràs” fou un títol d’immediat descartat, en canvi, “Onanismes” o “Plaers de butxaca” reberen profusos elogis i suficient ímpetu com per a esdevenir dues exposicions col·lectives. “Homenatge a Déu” va triomfar instantàniament i va sorgir aquella tertúlia ben enfortit i amb l’esperança clara d’encapçalar la següent mostra col·lectiva. Malauradament aquell grup pictòric d’amistats es va disgregar, per cansament o d’altres pitjors vicissituds i, després de la diàspora, aquest títol idoni per a una colla gens deista, fou arraconat al limbe de la memòria. Únicament nosaltres dos [Gabriel Alonso i Tomàs Serra] fidels al disbarat i clandestinament, guardàrem aquell fúlgid títol per a temps de màxima desesperació pictòrica. “Homenatge a Déu” i des de posicions fervorosament lluny dels cànons iconogràfics judeocristians i més a prop de teogonies mes divertides i amables amb el cos com la grega o la babilònica, us presentem una pintura reflex d’un estudi formal anatòmic del cos humà nu o semi-nu, evitant les escenes sanguinolentes. Indistintament del tema o de la simbologia soterrània inserida a la tela, nosaltres reivindiquem l’antropocentrisme que ens permet l’afany d’exaltar la representació humana i desplegar sense penediment la nuesa de la molla.
Sempre incidint en el tractament pictòric de la carn, amb escenografies riques o austeres segons l’estil de cadascú, desitgem tractar la potencialitat sexual dels antropoides actuals sense importunar-nos la trista ontologia de cessament. Us mostrem en aquesta sala deïtats anònimes necessàriament antropomorfes. El dogmatisme que ens inspira afluixa respecte la intencionalitat privada i cada pintor posa l’èmfasi allà on desitja o allà on li arriba la competència. Anatomies que són artefactes nascuts sota el designi d’un realisme equidistant de la mimesi naturalista i de l’horror de l’abstracció metafísica. Us agraïm anticipadament l’assistència a l’exposició i us informem que l’homenatjat pretexta quefers i, fallit d’ubiqüitat, no hi assistirà a la inauguració”.
Si haguera de descriure les seues pintures, diria que Gabriel fa servir una composició més clàssica en el tractament del cos humà i més inspirat en la temàtica ‘religiosa’ de la història de l’art, crucifixions sense sang, Mare de Déu amb xiquet, gosset i una pera, les figures que s’exposen solen estar penjades a la creu, sols o acompanyats o asseguda, en el cas de la dona amb el nen al braç; en canvi Tomàs, fa d’habitud figures jacents, estirades, ajupides o retorçudes, però, en aquesta exposició, sempre musculades, remarca els músculs de la carn del cos humà, de manera que observem sobretot lligams de bíceps i tríceps per tot el cos humà que se’ns mostra abatut i efervescent en una composició ‘oximorònica’ i equilibrada a l’hora, amb colors terràquis d’una carn que se’ns mostra com a carn subratllada i emfatitzada.
El divendres 4 d’abril, al capvespre, s’aplegàrem a l’estudi de Gabriel Alonso, molts amigues i amics d’ell i del Tomàs i gaudírem de l’exposició, de les preguntes als autors sobre la seua pintura, de la conversa entre novel·listes, poetes, professors, ecologistes, pintors, sociòlegs, feministes, músics, mestresses de casa i gent de l’art, dels carrers i de l’espectacle com Rafel Sena que passava per allà i es va afegir a la conversa i la gatzara de l’homenatge a déu, un Déu encarnat en la pintura de Tomàs Serra i Gabriel Alonso.
Com adverteix l’excel·lent escriptor, Thomas Bernhard, a “Mestres Antics”, traducció de Clara Formosa Plans, Ed. Còmplices “encara, en cada un d’aquests quadres, que en diuen ‘obres mestres’, hi he trobat i descobert un greu defecte, el fracàs del seu creador […] Només estimem de debò els llibres que no són un tot, que són caòtics, que són desemparats. Així passa amb totes i amb cada una de les coses…” Si hagués de buscar un defecte a la pintura de Tomàs Serra als darrers anys ha sigut que ha passat de no remarcar els músculs gairebé gens, com si no existiren, (com a un quadre que tinc d’un home nu que mira absent mentre passa un avió i hi ha una safa amb una màscara que sembla la lluna caiguda a terra), ara subratlla tant els músculs que el cos s’ha tornat un trós de carn a sobre la taula, amb cares ambivalents que, sovint, no saps si són dones o homes… Els “defectes” ‘humanitzen’ els ‘creadors’ i ens mostren, si insistim en mirar, repetitivament i intensament, les obres “ho arruïnarà tot, i amb això, les coses més belles i més útils del món”. A l’extrem apareix l’horror de l’art, l’horror del món; l’altra cara de la bellesa. Com explicà un jove poeta anomenat Joan Fuster a l’assaig “El descrèdit de la realitat” sobre la pintura moderna, l’art, la bellesa, s’expressa de moltes maneres i en la ‘modernitat’ la pintura se’ns mostra la complexitat de les societats actuals, els matisos que mostren els desficis i les inquietuds humanes dels nostre temps. Com a tots els temps ha passat, des de les pintures de les coves rupestres fins ara mateix, en pintura, el música, en qualsevol art, tècniques per expressar emocions, sovint, d’animals ferits.
