Gabriel García Márquez i els cent anys de solitud

La primera vegada que vaig veure les tapes de color blau del llibre amb segells o amb dibuixos precolombins de l’editorial sudamericana de “Cien años de soledad”, fou a principis dels anys setanta; la llegia un amic més major, del poble on vaig nàixer, Benigànim, que va estudiar infermeria i després ingressà a l’ordre de Sant Joan de Déu per tenir cura de malalts i vells. Fou al mateix temps que arribava “La ciudad y los perros” de Vargas Llosa, la crònica d’una acadèmia militar a Llatinoamèrica. Llavors, jo era un infant i no tenia temps per llegir novel·les, perquè només eixia d’escola, molts dies, els caps de setmana i sobretot a les “vacances”, treballava com un esclau per al meu pare i patró, que ens tractava com si visquérem en una dictadura bananera, com vivíem; com en una caserna militar brutal i sòrdida que pudia a calcetins bruts; com ara vivim en una monarquia bananera posada per aquell dictador.

Per això, fou als setze anys quan vaig llegir “Cien años de soledad”, quan estudiava COU al CEU Sant Pau, al carrer Trinitaris de València. Teníem una jove professora, rosa de nom Rosa, que havia terminat dret i ens explicava “Política” a la fi de la mort del dictador; no sé si fou ella o jo el qui proposà llegir la novel·la de Gabriel García Márquez i fer un treball relacionant les històries de Macondo amb el colonialisme, l’imperialisme, el cabdillisme, el militarisme i l’explotació del treballadors de la companyia bananera (United Fruit Company), les desgràcies de les guerres civils i el desempar de més de cent anys de solitud, de sofriments, d’opressió i de morts interminables d’un continent ultrajat, que Galeano descriuria en “Las venas abiertas de América”. Tantes batalles a “100 años de soledad” enmig d’una natura descomunal que em remembrava a l’autobiografia de Pablo Neruda “Confieso que he vivido”, que havia llegit just un any abans i les dos eren portadores de penes, de joia, d’una vegetació exuberant i d’una pluja incessant contra una calor desèrtica que desfeia el cervell i els ossos i fusionava les històries vives i les “mortes” en somnis meravellosos i prometedors. A Macondo, comença a posar-li nom a les coses com al Paradís del Gènesi, allà a Macondo hi havia també pelotons d’afusellament com a l’Espanya que matava a Savador Puig-Antich i als membres d’ETA i dels GRAPO condemnats a mort, només uns dies abans de la mort del dictador; a Macondo, Aureliano Buendia descobreix que el gel crema, les dones, Amaranta Ursula, podien menjar-se la calç de les parets, hi havia la casta Remedios la Bella, els hòmens naixien amb una cua de porc, els gitanos semblaven profetes i savis comerciants i tots o quasi tots els humans estaven marcats per un destí tràgic, com una marca indeleble que els duia a la perdició, com les cançons d’amor de Carlos Gardel.

El aquell temps, Llatinoamèrica estava sembrada de dictadors, de militars, de matances i semblava que un destí tràgic s’haguera segellat i acarnissat per fer vesar la sang dels més pobres i fer l’opressió il·limitada i l’alliberament absolutament ajornable. Tant em va agradar “Cien años de soledad” que a la meua filla major, uns anys després, el 1981, li proposí a la meua companya de llavors, el nom d’un dels personatges d’aquesta novel·la de Gabriel García Márquez abans que fos nomenat Premi Nobel de Literatura el 1982 i ella acceptà. I és el nom d’un cereal, d’una flor, d’un ocell i d’un dels personatges femenins d’aquesta novel·la d’una nissaga llatinoamericana que ens mostra la màgia de la vida, entre les atrocitats i la bellesa de la natura i de les passions humanes que tornen la vida desgraciada o més agradosa. Cent anys de solitud sembla un conte interminable, una bíblia llatinoamericana feta de genocidis i selvàtiques batalles humanes per conquerir el no-res i deixar una petjada de sang inoblidable, l’olor dens i pútrid de la sang, les llàgrimes, el color fosc de la mort després de tantes baralles i epopeies guerreres, d’amors i d’odis.

Després llegírem altres llibres, “La hojarasca”, “La mala hora”, “La increíble y triste historia de la cándida Eréndira y de su abuela desalmada”, “El otoño del patriarca”, “Crónica de una muerte anunciada”, “El amor en tiempos del cólera” i tornàrem a habitar el món de García Márquez, on el castellà té vivacitat, té olors, sons, plasticitat, desmesura, musicalitat, es belluga com un peix d’or en l’aigua, com una papallona groga entre el raig del sol, com la pluja a la forest i no resta encarcarat, rígid i eixut, com passa, sovint, amb el castellà d’Espanya. Gabriel García Márquez ens féu entrar en un món ple de memòria, de goig, supersticions, de presagis, endevinalles, premonicions, enganys, redempcions, mites, guerres, d’una estirp, de carn i ossos, condemnada a la solitud i a la desesperació perquè els humans han trencat amb la natura i s’han enfrontat a mort entre ells. Relats on la fantasia i la realitat es trenen de manera indestriable en unes històries insuperables que brollen d’una imaginació desbordant, com una deu insadollable que transubstancialitza les misèries i les converteix en fabulacions versemblants i increïblement meravelloses; que es repartesquen les seues cendres entre Mèxic, el seu país d’adopció i Colòmbia, el seu país d’origen, sembla l’inici d’un dels seus contes; segurament, un grams de cendra volaran cap a Cuba, com papallones de coloraines, un dels països dels seus amors.

Mauricio, fill de l’escriptor Manuel Vicent, en “Una pasión correspondida”, conta que l’amistat amb el líder cubà Fidel Castro i la seua relació amb l’illa eren per a García Márquez dues coses inseparables, tot i que matisava que “en públic i en privat era crític amb la burocracia i amb les coses del socialisme cubà que no li agradaven. Però sempre, des que el va veure a l’aeroport de Camagüey [el 1959], li fou fidel a Fidel”. Potser la seua capacitat de contar contes la va traslladar, sovint, a la política, a l’eròtica, a la radiografia i a la fascinació pel poder. Li hem de donar les gràcies per contar-nos tantes fabulacions, per compartir-les, per assajar agències mediàtiques al servei dels països del Tercer Món, el que haja viscut per contar-nos mil i una història, les seues metamorfosis i fer la crònica del nostre present en un temps de naufragis, de solituds, de morts anunciades i incerteses; fet i fet, confessava que escrivia perquè l’estimaren, tot i que, segurament per disputes d’estil, (de passions, d’amor o de política) acabà barallat, abruptament, amb el que fou un dels seus majors amics i també Nobel sud-americà, Mario Vargas Llosa.