La contaminació de l’aire a les grans ciutats és cada vegada més un problema més greu; em contava un amic valencià que havia viscut uns anys a Pekin, que, se’n va tornar perquè no suportava tanta contaminació de l’aire, tantes emissions de CO2 a l’atmosfera; la sensació era, em va explica gràficament, la de tenir el nas, permnentment, just davant d’un tub d’escapament d’un cotxe dels que llencen moltes dioxines verinoses a l’aire perquè no passa la prova de la ITV. No només a la Xina, a París, cada vegada la contaminació per un excés de vehicles privats deixa l’aire insalubre i irrespirable. S’han posat a aplicar mesures urgents, més o menys restrictives, en l’ús del cotxe, prohibint alguns dies les matrícules parells o imparells, mesures informatives perquè es compartisca el cotxe a l’anada i tornada del lloc de treball, potenciar el transport públic menys contaminant i els vehicles alternatius no contaminants com la bicicleta, etc. Perquè els abusos en l’ús dels cotxes, junt els incendis forestals, la disminució de la massa forestal, les grans concentracions demogràfiques a les megàpolis, etc. són factors que incrementen la contaminació de l’aire a les gran ciutats i ens acosten a una situació irreversible i irrespirable.
Per això, als darrers dies d’abril, en un hivern i primavera valenciana que ha plogut molt poc, s’afegiren alguns incendis que ens haurien d’alertar perquè són símptomes d’un estiu que pot ser molt calent, perillós i sofocant. Primer va ser l’incendi a la Serra Perenxisa i Calicanto de Torrent, xalets, jardins i animals socarrimats, camps i bosc cremat, amb una manca evident d’equips de bombers i d’eficàcia per tallar el foc, per frenar i apagar amb rapidesa aquest incendi. El mateix dia, prop del Mestalla, s’incendiaren dos contenidors de plàstic i de paper, que cremaren dos arbres que hi havia a les voreres del carrer Armando Palacio Valdés. En un moment, els carrers del voltant de la plaça Polo de Bernabé, al costat del camp del Mestalla, s’ompliren d’una boira espesa, densa, contaminant i fosca a ple migdia, com si es sol s’haguera post; si es tractà d’un accident em sembla molt malament, però si es tractà d’una acció “de protesta”, premeditada, encara em sembla pitjor: una acció destrellatada i totalment desafortunada i contraproduent perquè cremar contenidors de pàstic incrementa l’emissió de partícules contaminants i el risc de malalties en la població. Protestar contra els incendis, incendiant, és com protestar contra la tortura, torturant o contra el maltractament animal, maltractant; una barbaritat; és fer pagar a la ciutadania, la manca d’una política ecològica, preventiva i resolutiva adequada dels mal governants que ens desgovernen, és també augmentar, encara més, els problemes ambientals i de salut i el nivell de contaminació de l’atmosfera i els riscos que acompanyen el canvi climàtic.
Per desgràcia, si continuem així, la ciutat de València es tornarà, en pocs anys, com París o Pekin, l’aire es tornarà irrespirable i serà més difícil viure, augmentaran les malalties de càncer de gola i de púlmons i hi haurà més malalts de bronquitis, de càncer i neumonia i més morts. Com adverteix un interessant article de Gemma Aguilera, a la revista El Temps, del 22 d’abril, “Els humans, contra la ciència”, en fer-se resò de les declaracions del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC): “Només un gir copernicà en tecnologia, acció política, conducta humana, així com una implicació global i inversions substancioses, podran evitar que l’augment de la temperatura planetària superí els dos graus aquest segle”, un límit suggerit per l’ONU a partir del qual les conseqüències serien molt greus. Des de l’IPCC avisen que “La ciència va a la velocitat que li reclama el moment, però les negociacions polítiques van molt més lentes”. Sense qüestionar si la ciència està al servei del que reclama “el moment” o dels grans interessos de les corporacions privades o “publiques”, és evident que cal canviar unes polítiques que juguen amb foc des de la frivolitat, la inconsciència i la lleugeresa més absoluta, no es preocupen per la salut i la seguretat vital de la ciutadania, no sembla importar-los gens els efectes del canvi climàtic per a les generacions actuals i venidores i sembla que molt polítics del PP busquen burlar-se de la valenciana gent amb paraules exculpatòries de la seua pròpia responsabilitat davant els problemes que genera la seua negligència.
S’encenen en flames part dels voltants de València, s’aporta molta més contaminació de CO2 al medi ambient del planeta, es crema una part de la massa forestal i paissagística del patrimoni verd valencià, algunes autoritats locals del PP contribueixen als incendis amb focs irresponsables, hi ha manca de previsió i d’efectivitat en resoldre els problemes ecològics i d’apagar els focs quan s’incendien les nostres montanyes i afirmen, sense cap vergonya, que això és inevitable, que no es pot fer res, que no s’ha pogut apagar abans, que ha sigut una ‘fatalitat’, que això no és res… que “demà” serà ‘millor’, tot i que el present siga ple d’asfixia i d’aire contaminant, de pluja negra carregada de les cendres dels verins de la destrucció i el demà, cada vegada, siga, una ‘entelequia’, més incert, insà i perillós tant per a les generacions actuals com, sobretot, per a les de l’avenir, com si als humans actuals els donara tot igual i aplicaren allò d’”el que vinga darrere que arree”. Perque l’augment de temperatura, si no es canvia radicalment, tindrà conseqüències dramàtiques en l’agricultura, en l’alimentació planetària, en els recursos disponibles, en el turisme, en les condicions de salut, de pau i de prosperitat dels habitants del planeta Terra. No preveureu és tancar els ulls i no voler veure una realitat desastrosa i insostenible generada per un model productiu i energètic que hauria de deixar de banda el consum del combustible fóssil i prioritzar la protecció del nostre patrimoni i ecosistemes vitals per a la supervivència de les societats humanes.
