Al País Valencià es tanca RTVV i es desconecta TV3 i es posen través a l’ensenyament en valencià. A les Illes Balears, Bauzá aplica sense mesures el “trilingüisme” contra docents i pares. A la Franja de Ponent, el Govern aragonés s’inventa el LAPAO per no haver d’anomenar la llengua pel seu nom. Mentrestant a Catalunya, contra el parer de tots els agents educatius, són el ministre Wert i els tribunals els que intenten desballestar la immersió lingüística i imposar el 25% en espanyol a qualsevol aula, de manera supremacista, si hi ha un sol alumne castellanoparlant que ho exigeix, mentre milers i milers (més de cent mil alumnes) de valencianoparlants són deixats de banda per l’Administració sense garantir-los l’ensenyament en valencià i imposant-los el castellà, de manera discriminatòria, tot i que ho demanen conjuntament pares, mares, profesorat, consell escolar i alumnat. “Asfixiant la llengua”, de Roger Buch i Ros és la crónica dels atacs del PP contra el català, però també de la resistència de pares, Mestres i ciutadans que han fet emergir un moviment social dinàmic, agosarat i creatiu, plenament convençut que cal preservar el català com a eina de cohesió social.
Fa uns anys a l’Estació del Nord de València, hi havia horaris en valencià i en castellà o en bilingüe, des de fa un temps, només trobes horaris en castellà; quan te’ls donen en sol·licites en valencià i et diuen que no en tenen perquè només en fan en espanyol. Des de fa molts anys, tant quan governa el PSOE com quan governa el PP, les bústies de Correus només les posen en espanyol, si demanes que les posen també en català, et responen amb excuses de mal pagador dient que “Correos” (imperatiu d’escorrer-se en castellà) és el logo de l’empresa i s’ha de posar tot en espanyol, i argumenten com el BusdesBank alemany; en cap moment es posen en la nostra pell i no volen entendre que des de fa tres-cents anys o més, ens imposen l’espanyol i esborren els mots en la nostra llengua a les bústies, als diaris, la TVE, al cinema, als tribunals de “justícia” i a tot arreu, com si no tinguérem dret a extistir ni a veure als llocs públics la nostra manera de descriure les coses del món en la nostra pròpia llengua.
L’1 de maig, me n’anava de València a Xàbia amb autobús; mentre esperaba el bus a l’Estació d’Autobusos de València, m’adoní que quasi totes les indicacions i cartells estaven escrits només en castellà; com que portava un bolígraf a la butxaca, vaig decidir posar en un cartell al costat d’on posava “Puerta cerrada”, “Porta tancada”, com a manera de demanar que es posara en les dues llengües oficials; com que no m’amaguí mentre ho escrivia al paper, un ordenança de l’Estació, agressivament i de males maneres, em va cridar l’atenció preguntant-me per què havia escrit en aquell paper, li vaig dir que estava normalitzant el cartell, posant-ho en les dues llengües oficials del nostre país, em va dir que de país res, “comunidad”, que això li tocava fer-ho a ell si li pasava “por los cojones” i em va exigir que li parlara en espanyol i que no li parlara en valencià quan em dirigira a ell, en conseqüència, l’envií a pastar fang; per tot això, em va dir que quedava ‘retingut’, que no em moguera d’aquell lloc i va telefonar al guardia de seguretat perquè vinguera ràpid; òbviament, no li vaig fer cas i me n’aní a seure’m a la sala d’espera a llegir el diari tranquil·lament, però amb una mica de temor al cos perquè al País Valencià, sovint, per a les forces d’ordre públic i el seu entorn expressar-se en valencià és considerat delictiu i poden agredir-te, detindre’t o denunciar-te,com li va passar a Lluís Xavier Flores al Campello, a Carles Mateu d’Almenara, a Miquel Gironès d’Obrint Pas i a moltíssima més gent més que ho ha denunciat o no ho ha denunciat. No sé què li diria al guàrdia de seguretat aquell brètol espanyolista, que es pasava tot el temps parlant pel mòbil sense atendre les preguntes dels viatgers, com em va dir una parella de gent major basca que havia viscut més de trenta anys a Bran Bretanya; un bandarra que no respectava la llibertat d’expressió i les lleis en vigor al PV; quan va venir, el guardia em va preguntar per què havia ratllat en un cartell, que ell no havia aconseguit localitzar, i el vaig informar dient-li que havia posat moltes reclamacions a l’Estació perquè feren els cartells almenys en valencià, que no feien cas i senzillament m’havia prés la molèstia de posar per escrit en un cartell de manera simbòlica una oració en valencià, és a dir, les dues llengües oficials d’aquest país perquè només estava en una, discriminant a la resta de la població valencianoparlant; em va dir que no podia “prendre’m la justícia” per la meua mà, que si tenia alguna queixa havia de reclamar a la Direcció de l’empresa d’autobusos i confiar que ho solucionarien o a la Generalitat Valenciana. Li vaig respondre que ni la Direcció de la seua empresa ni la Generalitat em mereixien cap confiança en la seua capacitat per respectar els drets lingüístics de les persones valencianoparlants. Va reconèixer que, potser, tenia raó però que no podia alterar el contingut dels cartells i que havia de ser l’empresa la que ho corregirà. La cosa va quedar en taules.
Aquestes batalletes “estúpides” i espanyolistes mostren que els atacs violents i discriminatoris del PP contra la nostra llengua; per això, cal, que, després de suportar aquestes agressions durant anys i anys, passem a l’ofensiva; a fer insubmissió lingüística, com proposà Joan Solà, uns anys abans de morir quan li donaren el premi d’Honor de les Lletres Catalanes, reclamant estructures d’estat propi; cal que passem a protestar més organitzadament, a desobeir les lleis injustes, a reclamar i exigir que no ens discriminen més, poder viure en valencià-català a tots els àmbits, com hauria de ser de llei si visquerem en una democràcia real; no podem acceptar que ens minoritzen i ens invisibilitzen per a fer-nos desaparèixer lingüísticament i culturalment, com a poble diferenciat de l’espanyol. No podem acceptar que la política lingüística del PP contra nosaltres, els valencians, catalans i balears, ens aniquile i ens impose l’espanyol de manera autoritària i despótica: “por cojones”. No podem permetre que bandegen la nostra llengua i cultura, de l’espai públic a tots els àmbits; una cultura i una llengua que hauria de tenir els mateixos drets que qualsevol altra llengua que té estat propi. Amb els Països Catalans, des de Madrid, intenten espanyolitzar els nens catalanoparlants. No obstant, amb Portugal, no poden fer res perquè Portugal té l’autonomia que ens cal: la independència d’un estat espanyol que no ens ha respectat mai des de fa 307 anys fins ara mateix, ni en llengua, cultura, fiscalitat, inversions i nació valenciano-catalana-balear.
