El 12 d’abril, Fernando Savater, escrivia a un diari madrileny, que li dona cobertura mediática total, un article “Tribulaciones democráticas” on tornava a insultar a la catalana gent que no compartim els seus postulats identitaris d’un nacionalisme estatal-espanyolista, dient que “els moviments separatistas són antieuropeus, tot i que diguen el contrari” perquè a Europa no hi ha cap més identitat que la que dicten els estats-nacionals (Alemanya, Espanya o Malta), la resta dels habitants sense estat propi no tenen cap dret a tenir dret, a no ser que amputem la seua llengua i cultura pròpia i accepten la que els imposa l’estat nació dominant i hegemònic, de “destí universalista” (joseantoniano), en contra des seus interessos de reproducció i de supervivència que són considerats per Savater i els seus col·legues jacobins francesos o espanyols, com “particularitats” tribals a extingir dins d’un‘Tot’ (UE) que seria, només, la suma dels estat.
No content amb l’esforç de portar-nos la barbarie exterminista estatal en una construcció de l’UE burocratitzada basada en els interessos estatalistes, dels bancs i del capital, insulta de nou a la ciutadania que considera ‘pròxima’ als seus sentiments, susceptible de fer-los protestar violentament contra la ciutadania catalana. És a dir, fart de ‘l’estoicisme’ de la ciutadania espanyola de matriu castellana que vol ‘dialogar’, ‘messellament’, amb la catalana, no entén que els ciutadans de Burgos, on es va iniciarel colp d’estat de la dictadura de Franco a la Península, posem per cas, protesten al carrer perquè l’alcalde d’aquesta ciutat castellana, vulga fer un aparcament, però no quan altres polítics vulguen retallar substancialment la ‘seua ciutadania’… segons ell. Perquè, si això passa, és “perquè saben allò que és un aparcament però no allò que és la ciutadania. Tot i que potser siga ‘cazurramente’, perquè no creuen que la sang vaja a arribar al riu ni el riu a dividir el seu cabdal. Tan de bó no s’equivoquen”. És una crida a l’alçament armat i a la protesta violenta dels espanyols o castellans contra els catalans [valencians i balears] que pensen que tenen dret a decidir.
Més clar, per a Savater, la “bona ciutadania” castellana seria aquella que, si entenguera com ell entén el que és això de ser ciutadà, li donaria moltíssima més importància a protestar violentament contra el dret a decidir de Catalunya, que a oposar-se a un aparcament, que, segurament, era una obra de beneficiència, de justícia i de caritat excel·lent de l’alcalde de Burgos i uns quants empresaris constructors amb la finalitat d’atendre els demandes de la ciutadania més necessitada; en aquell cas, de l’aparcament, no es tractava de robar-los diners, d’enganyar-los i manipular-los per interessos mercantils dels bancs i del diari de Burgos ni de voler exercir el dret a decidir de la ciutadania d’un barri de Burgos per decidir si volien o no un aparcament per enriquir a quatre mangantes… En canvi, si la ciutadania de Catalunya decideix votar per a expresar com vol contruir el seu futur està violentant i retallant substancialment els “drets” i les “llibertats” de la “ciutadania” castellana, el que passa és que com la ciutadania castellana [o espanyola] no sap què és ésser ciutadans com cal, es resignen estoicament i “cazurramente”perquè no volen fer arribar la sang al riu, (com haurien de fer i es desprén de l’argumentari político-joseantoniano de Fernando Savater i dels seus instins sanguinaris més bàsics incitant a la violència i a l’apologia del terrorisme ‘ciutadà’ contra Catalunya). De fet, potser a ell li sembla excel·lent el terrorisme d’estat, els informes falsos i el joc brut per combatre el dret a decidir dels catalans [valencians i balears].
El 15 d’abril, en aquell mateix diari madrileny, aquesta lluminària intelectual i política, que no ens mereixem, escriu un article sobre “Ocho apellidos vascos”, que no he vist encara perquè em sembla potser una imitació d’un film francés “Benvinguts al nord”, sobre els francesos del nord i els del sud, finançat per l’estat francés per a generar argamasa populista a la francesa, a l’espanyola o a l’anglesa… Fum de boja estatalista, plena de tòpics suats i estereotips. Segons Savater a l’article “Risa floja”, aquest film és “una divertida farsa que provoca rialles sobre els embolics entre nadius”. A partir dels estudis sobre la rialla de Mijail Bajtin o Johan Huizinga, separar la seriositat d’allò lúdic no sempre fou fácil, com mostra el llibre d’Huizinga “De lo lúdico y lo serio”, “el gust per allò exorbitant i l’exageració desmesurada és típic d’allò lúdic… i concreta Savater, que entre “nosaltres” [referit als espanyols com ell] la caricaturització grotesca de l’adversari és més celebrada que l’esgrima dialèctica”. En efecte, com fa ell, Rosa Díez i els portaveus de UPD insultant, humiliant i vexant els catalans, [valencians o balears] que pensem que tenim dret a decidir per nosaltres mateixos, sense demanar-los permís als ‘supremacistes’ espanyols que creuen que poden escriure el nostre futur, passant pels nostres caps, en funció dels seus interessos ‘nacionals’ i estatals (que s’oposen del tot als nostres, en llengua, cultura, economia, infraestructures, projecció internacional, etc. ).
No obstant, se’l nota colèric i cabrejat perquè es realitzen films de rialla sobre el País Basc o sobre les tortures i el terrorisme de l’estat i el d’ETA i inclús es vol fer una pel·lícula sobre les converses de pau (que ella nomena ‘intrigues megalòmanes”) entre Eguiguren i Otegui, i “en canvi, els moviments cívics que eixiren al carrer jugant-se la cara […] i derrotaren a la violència, no tenen qui els cante ni els conte, tret de meritoris documentals més dolorosos que triomfants”. I exagerant molt la nota, rebla el clau, grotescament, per reinvindicar-se com a fundador del grup “Basta Ya!”, finançat per l’estat espanyol: “És com si sobre els nazis només hi haguera “To be or not to be”, “Operación Valkiria”, “Malditos bastardos”, “La lista de Schindler”… però res sobre el desembarcament de Normandia”. L’haurien de fer capità general de l’exèrcit espanyol i posar-li una medalleta de la “Gran Cruz de Isabel la Católica”, se la mereix del tot; ha fet mèrits de sobra. Se la mereix molt més que la Verge de l’Amor que l’acaba de condecorar de Ministeri de l’Interior.
Al remat afirma que “li encanta la rialla”, però insta a no oblidar la conclusió d’Huizinga: “Més enllà de tot joc s’ubiquen les pertinences més preuades de l’ésser humà: compassió i justícia, sofriment i esperança”. Estem d’acord amb Huizinga, però és això, exactament, el que li manca a Savater i als seus, sobretot en el cas de no respectar el dret a decidir de la ciutadania catalana. Perquè imposen la seua concepció autoritària i despòtica de Nació-Estat basada en la negació, el genodici i l’extermini dels altres o en la conversió dels altres en extremitats o apendix perfectament prescindibles o anul·lables, sense el reconeixement del poble català [dels països de parla catalana], com a subjectes de dret per a decidir per si mateix, com explica Kant en “Què és la Il·lustració?” i la tradició federalista i confederal canadenca (Kimlicka…) que potser Savater ignora del tot, des de la seua crueltat hispànica de hooligan de les corregudes de bous on els maltracten, els torturen, els maten, i aquest turment esdevé una “Fiesta Nacional”, com reivindica Esperanza Aguirre, apologeta del seus ancestres sanguinaris, criminals i colonialistes a la conquista d’Amèrica (Todorov), quan genocidiaren les comunitats indígenas inques i azteques. Com quan s’aniquilen els drets de la ciutadania catalànica, valenciana o balear, és una tragèdia, però, per als espanyolistes com Savater o Aguirre es torna una festa “nacional”extraordinària, més lúdica quan més sàdica, criminal i anorreadora. La “justícia” i la “compassió” en boca de Savater o d’Aguirre i els seus ancestres madrilenys o espanyolissíms, partidaris de la colonització, de la crueltat i de la sang, esdevé un sarcasme, una burla, un insult i una ignomínia.
