Fa un temps, potser un any, vaig veure el tràiler de l’Alina Moser, l’alemanya que parla català i que al documental “Són bojos, aquests catalans!?” agafà la furgoneta per conèixer l’estat de salut del català a Catalunya, Catalunya del Nord, Andorra i la Franja de Ponent. Ara resulta que l’Alina s’ha embrancat en una nova aventura: ha canviat la furgoneta per una bicicleta, un vehicle molt més ecològic, per pedalejar per tot el País Valencià, de nord a sud, per saber si es pot viure només en valencià en aquest territori que els polítics del PP diuen que no es pot dir País Valencià i s’ha de dir “Comunidad Valenciana” i tanquen tots els mitjans en la nostra pròpia llengua, en un retorn a la dictadura franquista, com ens explica Roger Buch en “Asfixiant la llengua. Crònica dels atacs del PP contra el català”, Angle Editorial, 1ª ed. març 2014.
El documental s’estrenà el dia 25 d’abril, a les 7 de la tarda, a la sala d’actes d’Octubre, Centre de Cultura Contemporània, a València. Aquesta és la segona part de la trilogia que vol conèixer la situació de la nostra llengua arreu dels territoris de parla catalana. Té una durada d’una hora i està dirigida per David Valls, protagonitzada per Alina Moser i realitzada per Zeba Produccions. El primer documental, Són bojos, aquests catalans!? , ha estat vist per més de 100.000 persones a través d’Internet. Actualment es pot trobar en català, castellà, anglès, alemany, frisó i polonès a youtube.com
Aquest ha estat un projecte finançat a través de micro-mecentage, gràcies a més de 400 mecenes, i ha rebut el suport de La Veu del País Valencià, El Tempir d’Elx, Tallers per la Llengua, el Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, el Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades de la Universitat de Barcelona, el Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona, El Micalet, Acció Cultural del País Valencià i Escola Valenciana.
Només he vist el primer documental, “Són bojos, aquests catalans!?” I em va semblar un documental molt interessant perquè una catalanoparlant alemanya, com Alina Moser, que és una “mirada externa” ens mostra algunes de les contradiccions que hi ha a Andorra, a la Franja, a la Catalunya Nord i al Principat, entre la declaració d’oficialitat ( o de no-oficialitat) i les mancances reals, a l’àmbit del cinema, dels productes farmacèutics, de l’etiquetatge de l’alimentació, de la justícia, etc. la adequació o inadequació entre la llei i la realitat. Fa un anàlisi del contrast entre, per una banda, les lleis o la política lingüística i, per l’altra, els hàbits, els estereotips, les inèrcies, els costums o els vicis dels catalanoparlants. Em sembla que fa un retrat d’una part de la realitat sociolingüística que sovint no es veu o no es vol veure. Una aproximació a realitat sociolingüística de tot domini catalanoparlant, tot i que manquen les Illes. Em sembla impagable l’escena -després de les crides desinhibides i infructuoses d’Alina a la plaça de Perpinyà per trobar catalanoparlants reals i de l’entrevista a la Ràdio Arrels- de l’entrevista a un gitano major de Perpinyà, elegant i senyorial, enmig de l’extrema marginalitat d’una llengua que agonitza, disputar-li al barceloní de les comarques centrals dels Països Catalans, la qualitat de la seua variant; imagine que molts “perifèrics” del domini català s’hauran sentit identificats amb l’oncle gitano de Perpinyà que reivindica, al seu nivell, un policentrisme convergent i el prestigi de la seua pròpia variant dins de la llengua sencera.
No he vist el vídeo d’Alina Moser sobre “Què ens passa, valencians?” perquè a la mateixa hora que el passaven al Centre Cultural Octubre, al mateix edifici, assistia a una conferència del Jovent de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, on intervingueren Maria Isona, de la Plataforma pel Dret a Decidir del PV, Ignasi Termes de l’ANC i Anna Peña d’ERPV per explicar perquè al Principat i al PV volem tenir dret per a decidir davant l’espoli fiscal, l’asfixia lingüística i cultural, l’anticatalanisme [anti-balearisme i l’anti-valencianisme] i l’opressió política de l’estat espanyol que prioritza el monolingüisme castellà des del supremacisme espanyol i ataca el plurilingüisme, la pluriculturalitat i la plurinacionalitat. No l’he vist, però, no tinc cap dubte que serà una visió molt interessant per conèixer què els passa a molts valencians i valencianes que en compte d’estimar la seua pròpia llengua, la rebutgen, l’ataquen, es mostren indiferents o agressius, com una senyora que ix al tràiler que agressivament exclama, si fa no fa, que ningú la va a ‘obligar’ a parlar en valencià… quan el problema real és que els forcen a parlar en castellà a tots els àmbits i no ens deixen ni cinema, ni teatre, ni mitjans de comunicació, ni escola, ni, ni, ni… en valencià.
És tracta, aquest d’Alina, “Què ens passa als valencians?”, d’una visió complementària al vídeo “Una llengua que camina. País Valencià” fet per Vilaweb, TV3, amb el suport d’Escola Valenciana i l’Editorial Bromera, una mirada interna, on una professora de periodisme de la Universitat d’Alacant, Mar Iglesias; el cantant i lletrista d’Obrint Pas, Xavi Sarrià; un dermatòleg de l’Hospital General de Castelló, Gerard Pitarch; una romanesa valencianoparlant, Dariana Groza, i el mestre d’infantil i expresident d’Escola Valenciana Diego Gómez posen rostre a l’estat de salut del valencià. També hi ha l’opinió de Vicent Pitarch, Diego Gómez, Vicent Moreno, actual president d’Escola Valenciana, Enric Soler i Godes, etc. explicant el boicot sistemàtic de la Generalitat Valenciana al valencià, entrebancant l’ampliació de l’ús a sistema educatiu i a la societat valenciana, tot i que l’ensenyament valencià en català siga de major qualitat i aconseguesca un major nivell educatiu en l’alumnat.
El que em sembla difícil d’entendre és que hi haja valencians que en compte de lloar que una jove alemanya que ha estudiat català, s’interesse pel català del País Valencià (també anomenat ‘valencià’, com va fer fa 57 anys un jove canadenc d’origen armeni Joseph Gulsoy, deixeble del gran mestre, Joan Coromines, aprenent el català a València i fent recerca sobre la parla de les nostres comarques valencianes de les Marines, del Vinalopó i de la Canal de Navarrés) consideren que una ‘forastera’ no ha de venir a donar-nos lliçons de sociolingüística al nostre país on hi ha el “bressol” de la sociolingüística (Josep Giner, Sanchis Guarner, Aracil, Ninyoles). Al contrari, jo considere, que, ens calen mirades externes (“outside”) i internes (“inside”), quan més ‘mirades’ millor, per analitzar les patologies d’una societat malalta que deixa perdre la seua llengua a molts àmbits i que tria a representants polítics que odien, profundament, la nostra llengua, la cultura i el país de la valenciana gent catalanoparlant. Inclús els sectors ‘conservadors’ que ho volen balafiar tot i no volen conservar ni el patrimoni lingüístic, ni el paissagístic, ni l’ecosistèmic, ni el cultural, ni l’artístic, etc.
Per tot això, em sembla extraordinari i digne d’elogi que una jove alemanya, Alina Moser i una jove romanesa, Dariana Groza, vinguin des d’Alemanya i Romania per ensenyar-los a molts valencians i catalans de tot arreu a tenir cura per una llengua que massa ‘valencians’ abandonen i a mostrar-nos que aprendre a parlar correctament en català, a valorar i a prestigiar la pròpia llengua i cultura, a reivindicar el seu ús social plenament i sense cap complexe ni cap restricció social, tot i que l’estat espanyol i les seues sucursals ens vulguen aniquilats. Perquè és imprescindible per a tenir una mica de dignitat, de llibertat, de dret i d’autoestima per nosaltres mateixos, per la nostra cultura, per la nostra gent i pel nostre país sencer.
Gràcies, Alina, bonica, per estar al nostre costat i per ajudar-nos a convèncer al parlament europeu que Europa no pot ser que ens excloga i no ens reconega la nostra llengua, la novena d’Europa, en nombre de parlants, com a oficial i de ple dret a tots els efectes; no és admissible que l’estat espanyol no ens deixe expressar-nos en la nostra pròpia llengua al parlament espanyol ni a l’Europeu, ni que, el que vol ‘governar-nos’ a la força des de Madrid, no només no ens deixe llibertat per a decidir sinó que cerque, obsessivament, des de fa tres-cents anys, la nostra aniquilació lingüística, cultural i social, com a poble català, diferenciat de l’estat espanyol. Resistim, encara resistim, i documentals com els d’Alina en ajuden a resistir millor enmig de l’allau d’atacs, injustificables i insuportables, contra la llengua que rebem en aquest moments per banda del PP, un govern que hauria de defensar la nostra llengua i estendre el seu ús social i fa tot el contrari per aniquilar-la.
