El 20 de març proppassat, a la Casa de la Cultura de Xàbia, hi hagué la projecció i el col·loqui entorn al documental, fet en castellà, “Les mestres de la República”; participaren al debat, Dolors Sánchez Durà, de CC.OO. que féu un introducció al documental, la regidora de cultura de Xàbia, Empar Bolufer, l’escriptora Pepa Guardiola i el representant de FETE-UGT de les comarques d’Alacant. El de “Les mestres de la República” és un reportatge interessant que vincula l’ensenyament, la lluita per la igualtat a la II República i el feminisme: les reivindicacions de les dones pel sufragi universal, pel dret al divorci i a l’avortament, per la democràcia, pel laïcisme i per l’equitat amb els homes. Es destaquen els avanços de l’Institució Lliure de l’Ensenyament, de la pedagogia i les tècniques d’aprenentatge de Celestin Freinet i el moviment de renovació pedagògica, Montesori, sobretot lligats ambdós a les mestres de Catalunya, que, amb l’Estatut d’Autonomia de la II República empentaren l’ensenyament en català a l’escola que fins a la República havia estat prohibit per un estat espanyol que ens han considerat, als catalanoparlants, ‘ciutadania de segona’.
De les mestres del País Valencià destaca al documental, Empar Navarro, que junt a Carles Salvador, Nicolau Primitiu, Soler i Godes, Thous, etc. iniciaran la introducció del valencià-català a l’ensenyament, sobretot a les comarques de Castelló, però sense un marc legal inclusiu que ho permetera, sinó només de manera voluntarista, perquè encara no teníem l’Estatut d’Autonomia al PV i el colp d’estat militar del general Franco junt a la Guerra incivil impedí que s’aprovara el projecte de l’Estatut valencià i la incorporació del català a l’escola. Tot i que al documental aquesta qüestió lingüística i cultural, tan important per als catalanoparlants, es deixa de banda a “Las maestras de la República” i no es tracta res sobre la diversitat lingüística ni sobre el respecte o la manca de respecte a les altres llengües, cultures i nacions distintes a l’espanyola o castellana. Sembla del tot un documental fet des de Madrid, tot i que s’esmenta Catalunya, el “Levante” referit al País Valencià i acaba a una cançó gallega d’un bell poema de Rosalia de Castro.
El que sí que es denuncia és que les mestres per ser dones, són discriminades i enviades a les situacions més difícils, a les zones rurals, arriben amb voluntat de canviar les maneres de viure, els costums i els hàbits de les dones rurals, proposen l’higienisme i els canvis en la criança dels infants; la Residència de Senyoretes a Madrid, junt a la Residència d’Estudiants, Giner de los Rios, la influència del legat de Clara Campoamor, Victoria Kent, Dolores Ibarruri, ‘Passionaria’, empenten la lluita contra la discriminació de les dones, són algunes de les dones destacades que inicien la lluita per la igualtat, per la República i per la Revolució Social.
A partir del colp d’estat militar de Franco i a la fi de la Guerra s’inicia la repressió, l’exili, els afullesaments, les presons, les depuracions i les expulsions dels mestres i de les mestres de la República que compartien els ideals de justícia social, de llibertat i d’igualtat. S’imposa la dictadura que va durar quasi 40 anys; abans de la República i després de la Guerra, l’ensenyamet queda en mans de l’església i les seues ordres religioses, només a finals dels anys seixanta i principis del setanta, la llei Villar Palasí, inicia un cert i tímid suport a l’escola pública que completarà la LOGSE, tot i que no es recuperen els valors ni les aportacions de la II República, el cos únic del professorat, el laïcisme, l’educació des de valors democràtics i republicans, potenciar més les escoles i molt millor la formació del professorat, etc. Al documental participa, Carmen Agulló, professora de la Universitat de València, que ha estudiat els mestres i les mestres valencianes durant la República i les depuracions de la dictadura franquista. Tot i destacar els progressos innegables per a les llibertats, els drets humans, la democràcia i els drets de les dones, hem d’assenyalar, que, com afirmava un catedràtic de pedagogia de Saragossa, que, malgrat el marc legal igualitari, només quan s’inicia la guerra civil, les dones es fan càrrec de la societat i de l’economia perquè els homes estan al front i es produeix una igualtat “real”, però, després de la Guerra, es torna a una situació de supeditació, de marginació, de subordinació i d’imposició d’un model patriarcal tant en les lleis com en la realitat que perpetua la situació de dependència i d’inferiorització de les dones. Pel que fa a una perspectiva inclusiva i de respecte a la diversitat lingüística i cultural, l’estat espanyol no ha redactat mai cap constitució que reconega la diversitat lingüística de totes les llengües i cultures de manera igualitària, si no supremacista i discriminatòria contra les altres llengües distintes a la castellana o espanyola.
Hi ha moments molt emotius al documental quan es veuen les mestres de la República empresonades a la càrcer després de la Guerra i fan teatre, grups de música i corals per a mantenir els ànims enmig d’una situació de derrota, per a no deixar-se vèncer del tot, per a iniciar una estratègia de recuperació enmig de la barbàrie. Hi ha les vivències d’una dona major, llavors una xiqueta de cinc anys, a la que li havien assassinat els feixistes ‘nacionales’ de Franco al seu pare i a sa mare, mentre d’escola, ella quan es quedà òrfena es quedà a casa de la seua tia i pensava que la matarien també; era un dia de festa, feien una processó celebrant la seua ‘victòria’ bèl·lica, la nena va córrer cap a casa cridant-li a sa tia que els mateixos que havien matat als seus pares, podien matar-la a ella; sa tia que estava al balcó, mentre estava amb el braç en alt, fent la salutació feixista i cridant ‘Arriba España’, amb l’altra mà li apretà a la seua neboda la boca perquè romanguera en silenci i callara… Explicava la protagonista d’aquesta dramàtica i simptomàtica escena que retrata la dictadura feixista, que, des de llavors -fins a fa només uns quants anys- havia viscut sense poder cridar, amb la por al cos, però, que quan li feren un homenatge als seus pares afusellats, posant-los una placa de record a la seua memòria, va poder cridar i des d’eixe moment no deixarà de cridar perquè li resten molts crits ofegats i reprimits pendents d’eixir cap a fora.
