L'abdicació del Monarca Espanyol

4 juny 2014 01:00h
Fa quasi dos anys, quan estava la crisi econòmica a l’estat espanyol en el punt més àlgid, el monarca se’n va anar a Botswana a caçar elefants amb la seua amant Corina i va caure en un espectacular declive i desprestigi. Des de feia molts anys s’havien comentat soto voce les corregudes del rei amb les dones, la seua afició a les motos, als cotxes, la velocitat i els esports de risc i de rics, també la seua possible implicació amb negocis tèrbols, amistats perilloses amb empresaris espanyols, iberoamericans i dels països de les monarquies aràbigues, allò tan tradicional fomentat per la dictadura franquista de la influència espanyola en el món àrab i iberoamericà. A pesar de la imputació judicial del seu gendre Urdangarin i de la seua filla, Cristina, el monarca es va enrocar en la seua poltrona i tot i haver de demanar perdó i dir que s’havia equivocat i que no ho tornaria a fer, no va dimitir. Inclús fa pocs mesos, a pesar de les nou operacions per problemes de psicomotricitat, va declarar que no dimitiria i va donar a entendre que moriria amb les botes posades.

Amb la seua abdicació el 2 de juny demostra que és un monarca i un home amb molt poca paraula, perquè, molt sovint, fa just el contrari del que indica o promet, afortunadament en aquest cas i d’altres. Després de l’última operación de maluc i de la seua “rehabilitació”, a pesar d’anar en crosses i haver envellit acceleradament els darrers anys, va fer tot un seguit de viatges per les monarquies despòtiques aràbigues proclamant que portaria milions i milions d’euros i de negocis espectaculars en benefici de l’estat espanyol, millor dit per a profit d’uns quants empresaris de la casta de l’stablisment del sistema. Fou una operació dissenyada per tractar de recuperar el prestigi perdut de la monarquia espanyola borbònica; als mitjans de comunicació de la casta es proclamà que el monarca havia recuperar la seua ‘popularitat’, que era una figura ‘imprescindible’ per a l’estat, per a les relacions diplomàtiques i econòmiques internacionals al servei d’Espanya. Només estava esperant apujar en la popularitat per anar-se’n per la porta gran i al muscle com els seus admirats toreros.

Després de la seua dimissió o abdicació, a la majoria de la premsa del règim s’han cantat les excel·lències del monarca, s’han deixat de banda les seues errades als darrers anys i inclús s’ha elogiat la seua “intel·ligència”, “patriotisme”, “esperit de sacrifici” i de “servei”, etc. s’ha vingut a dir, explícitament, que si tenim “democracia” és gràcies a ell, al “motor del canvi”, sense el monarca no hi hauria democràcia, ni, segurament, existiriem, com proclamen a totes les monarquies bananeres i dictadures. Aquests compliments bavosos, aquests elogis desmesurats i excessius, aquestes oracions cortesanes, de lacais i llepaculs, contrasten amb el renaixement del republicanisme des de baix. Tot i que diguen que ho va decidir, això de l’abdicació, a principis d’any, quan més que ‘mai’ es proclamava que no dimitiria, sembla que problablement estava esperant que passaren les eleccions i segurament una mica ha influït en l’abdicació el resultat de les eleccions europees, l’augment espectacular d’opcions anticapitalistes i republicanes com Podem, ERC, Compromís-Equo, etc. que a les pròximes eleccions municipals i autonòmiques o generals poden augmentar i estructurar la resistència republicana contra una monarquia medieval imposada pel dictador Franco. La casta s’ha posat furiosa després de veure el resultat de les eleccions europees i la possibilitat que s’incrementen els partits crítics amb la corrupción i la ncompetència del sistema. Quan escolte aquests elogis pro-monàrquics recorde al filòsof José Luis L. Aranguren quan criticant a la monarquia a finals dels anys setanta deia que a la müller del monarca encara li agradava anar a algun museu i semblava que s’interessava una mica per la cultura, però que al seu marit només li agradaven les corregudes de bous, el futbol, les motos i les dones.

Segurament, a causa de 40 anys de la dictadura franquista, d’un exèrcit franquista fins al moll de l’ós i d’una Constitució que reproduïa literalment alguns dels paràgrafs nacionalistes del espanyolisme feixista, inscrit en “la leyes fundamentales del Movimiento Nacional” i també a la redacció constitucional, com això de la “indivisible unidad de España, patria común y indivisible de todos los españoles”, fa 38 anys no era possible derrocar la monarquia espanyola i reconèixer el dret a l’autodeterminació i el dret de l’opció republicana a Euskal Herria i els Països Catalans perquè havien estat quatre dècades afusellant i imposant la por i la repressió als cossos i les ànimes de la ciutadania de l’estat espanyol, sobretot de les nacions distintes a l’espanyola o castellana.

No obstant, ara les coses són diferents i s’hauria de poder votar, sense trampes, com es féu enganyosament llavors, per veure si la gent vol monarquia o república. Perquè com a parany es proposà una Constitució ‘pseudocontinuista’ i si es rebutjava volia dir que es preferia tornar a la dictadura franquista, pura i dura. Una estafa colossal. L’abdicació actual de la monarquia, sembla un bindatge defensiu del sistema, de la casta odiosa per mantenir els privilegis d’un sector de la població que representen el bipartidisme, el residus del franquisme i una monarquia absolutament desprestigiada. Sense votació, la monarquia de Felip VIé, sobretot als països de parla catalana, que ens el recorda com a sucesor del funest Felip Vé el Borbó que va imposar el decret de Nova Plana i incendià Xàtiva i altres ciutats valencianes i prohibí el català, arrosegarà, al meu parer, un dèficit de legitimitat democrática interminable. Haurà esdevingut un mecanisme d’autodefensa per a protegir els privilegis de la degradació, la incompetència i de la corrupció. Tots els diaris del món, fora de l'estat espanyol, comenten que el monarca ha abdicat per "preservar" la monarquia davant d'una erosió incommensurable, d'un atac de pànic pel resultat de les eleccions euriopees, una corrupció galopant, comptes a paradisos fiscals molt foscos, negocis bruts i una caiguda de l'acceptació enorme sobretot per banda de les generacions més joves que no entenen que a l'Estat espanyol hi haja cap monarquia medieval amb dret de cuixa i supremacisme espanyolista o castellà; per això, hi ha cada vegada més gent que proposa un referèndum per construir una República Valenciana, Balear i Catalana.

 
photo

 
next