A un assaig anterior, publicat el 1992, “Passat imperfecte”, Tony Judt havia analitzat la irresponsabilitat i la condició moral dels intel·lectuals francesos. També a l’assaig “Sobre l’oblidat segle XX”, va tornar a fer una radiografia de les idees més importants que havien sacsejat la intel·lectualitat europea i mundial cercant recuperar “un necessari ‘sentit’ de la història”, des de la comprensió i la memòria davant l’oblit i la negació; analitza,a la primera part de l’oblidat segle XX, el cor de les tenebres en intel·lectuals com Arthur Koestler, Primo Levi, Manès Sperber, Hannah Arendt, en la recuperació de l’Holocaust i la qüestió del mal; a la segona part, analitza la política del compromís intel·lectual, amb Albert Camus, elucubracions: el “marxisme” de Louis Althousser, Eric Hobsbawm i el romanç del comunisme, Leszek Kolakowski i el llegat marxista, Joan Pau II i el món ‘modern’, Edward Saïd, el cosmopolita desarrelat, la tercera part, “Lost in transition”: llocs i records, la catàstrofe: caiguda de França el 1940; “À la recherche du temps perdu”: França i els seus passats; Tony Blair i el “patrimoni” britànic; un estat sense estat: per què és important Bèlgica; Romania entre la Hª i Europa, una ombrívola història; la Guerra dels Sis Dies i un país que no volia crèixer: Israel; la quarta part està dedicada al (mig) segle dels Estats Units, el cas de Whittaker Chambers; la crisi: Kenedy, Kruschov i Cuba; Henry Kinssinger i la política exterior estadounidenca; la Guerra Freda en retrospectiva; el silenci dels anyells: sobre l’estranya mort dels Estats Units liberal; Europa davant els Estats Units, i al postfaci, la qüestió social rediviva on el 2008, explicava la seua opció socialdemòcrata i criticava la versió actual del projecte neoliberal –retalls pressupostaris, desregulació, etcètera- es probable que augmente la quantitat de precaris, d’exclosos i pobres (més encara entre les persones immigrants, aturades); el model neoliberal genera inseguretat econòmica, desigualtat social i intervenció estatal reduïda o mínina en la situació de malestar, educació, salut i transport, en pensar que tot es pot tornar mercaderia i negoci; defensa la necessitat d’una esquerra que defense la intervenció de l’estat en sectors claus i que ho combine amb la iniciativa privada.
Assenyale els escrits anteriors de Judt sobre els intel·lectuals, on incloïa escriptors francesos, perquè, ara, s’ha publicat en castellà, “The Burden of Responsability”, 1998, “El peso de la responsabilidad. Blum, Camus, Aron y el siglo XX francés”, 2014, on va reprendre i ampliar alguns temes que havia tractat a “Sobre l’oblidat segle XX” i a “El passat imperfecte”. Abans de començar aquest assaig sobre ‘el pes de la responsabilitat’ hi ha tres frases que l’encapçalen:
“El romanticisme francés, diu Goethe, “naix de la Revolució i de l’Imperi: ¡Glòria i Llibertat! Del moviment socialista veurem nàixer un nou lirisme: ¡Justícia i Felicitat!” (Léon Blum).
“Si existira un partit dels que no estan segurs de tenir raó, jo estaria en ell” (Albert Camus).
Mai es tracta de la lluita entre el bé i el mal, es tracta d’allò preferible contra allò detestable” (Raymond Aron).
Al prefaci, Judt assenyala que aquest assaig està dedicat a la memòria de François Furet, l’hereu ‘natural’ de Blum, de Camus i d’Aron, ja que fou la invitació seua el que l’incità a preparar aquestes conferències consagrades a Blum, Camus i Aron. Lloa Judt l’erudita obra de Furet sobre la història de la Revolució Francesa, rebutjant la interpretació marxista i la convencional “història cultural”, que li valgueren una oposició acadèmica als dos costats de l’Atlàntic i inclús els atacs a Furet i a la seua “escola” adquiriren un caràcter marcadament personal i ‘ad hominem’. Furet anà a contracorrent tant en soscavar i remodelar la història de la Revolució, el “mite fundacional” de la nació francesa, i després publicant, a la fi de la seua vida, un assaig enormement influent sobre el comunisme, el mite (o, en paraules de Furet, ‘la il·usió’) del segle XX. Davant l’acusació que no hi haja una ‘escola’ Furet de la història de França, li sembla a Judt irrellevant, com no hi ha una escola Aron de pensament social francès, ni una escola Camus de moralistes francesos, ni una escola Blum de socialdemocràcia francesa. Perquè aquests homes no representaren un model bel·ligerant del compromís social o polític francès; es representaven, fet i fet, només a si mateix i a allò en el que creien. I aquesta és la raó per la que, amb el temps, han arribat a simbolitzar bona part del millor de la França.
Aquest comentari sobre l’assaig de Tony Judt que jutja el pes de la responsabilitat de la intel·lectualitat francesa en la història del segle XX, no pot substituir la seua lectura; a contrallum, o millor dir, com a contrapunt, apareixen Sartre i Simone de Beauvoir. No obstant, a pesar de la llum que aporta Judt a la Introducció, sobre la Revolució Francesa i les seues interpretacions com a manera d’instrumentalitzar, legitimar i ‘controlar’ el present polític, tot i que assenyala que “són precisament els mateixos desacords els que constitueixen la identitat fonamental d’una comunitat”, afirma, amb contundència i una certa ‘lleugeresa’, que “França és l’Estat nació més antic d’Europa. Els revolucionaris del segle XVIII tenien per tant una bona quantitat d’història a reivindicar. Des de llavors, els esdeveniments de la Revolució i les seues conseqüències domèstiques han subministrat un terreny adobat excepcionalment ric en el que recol·lectar discrepàncies, desacord i divisió, tant més polèmics i conflictius per haver-se disputat en un territori i entre una població on la identitat geogràfica, institucional i lingüística estava ‘confirmada i fixada’ des de feia temps”. No entre a discutir si França és l’Estat-nació més antic d’Europa, el que no és cert és que fos ‘unitari’, tot i que Habermas, en “Facticitat i validesa” també fa una interpretació semblant a la de Judt, on les virtuts de la Revolució tapen la imposició de l’unitarisme, de la uniformitat cultural i de l’eliminació de la diversitat lingüística i nacional que hi havia a la França anterior i posterior a la Revolució. Si s’analitza la història amb més finesa, les ‘virtuts’ no poden legitimar els genocidis culturals que països pluriculturals o confederats com Bèlgica o Suïssa no han destruït i s’han esforçat a preservar per respecte a la diversitat i a la equitat de drets de la ciutadania, des d’un plurilingüisme, que el model jacobí, francès i espanyol, han menyspreat i han combatut amb ‘provincianisme’ nacional-estatalista. Per a Judt, a “l’est i sud-est de França, el passat anterior a 1939, a 1919 o a 1878 sovint va tenir i té tan sols una existència virtual, i s’han lliurat disputes històriques sobre el terreny que no són tant polítiques com mítiques, tot i que no per això menys sanguinolentes […] la tensió entre la ‘intuïtiva obvietat’ de la ‘unitat’ francesa i la intensitat i duració de les disputes que han dividit França en els temps moderns són els trets més característics del país i del seu passat”. Disputes sobre el llegat de la Revolució, sobre les querelles entre l’esquerra i la dreta i el contrast entre autoritarisme i anti-autoritarisme, entre l’arcaisme i la modernitat.
Esmenta Judt, l’assaig de Julien Benda “La trahison des clercs”, 1927, on ataca els intel·lectuals per haver traït el paper que els corresponia com a buscadors imparcials de la justícia i de la veritat i de la protecció dels drets dels individus; el compromís públic no és dolent en si mateix, però hauria de ser el resultat del raonament independent fet de bona fe, cosa que no feien el pensadors més destacats de la dreta (Charles Maurras), tot i que més tard Benda es va alinear en defensa dels judicis farsa a l’Europa de l’Est estalinista, des d’una cínica irresponsabilitat. Per això assenyala Judt que la majoria dels intel·lectuals francesos de Zola a Sartre, tot i combinar compromís i responsabilitat, mostraren una manca de comprensió del seu temps i el seu lloc; les polítiques que defensaven eren partidistes, limitades i curtes de mires, en contrast amb el coratge intel·lectual i la iniciativa moral que testimoniaren en contra de la traïció del seu compromís: George Bernanos, Margarete Buber-Neumann, George Orwell, Arthur Koestler, Ignazio Silone i Czeslaw Milosz, noms del Gotha de la integritat intel·lectual europea del nostre temps.
Aquest llibre, sobre el pes de la responsabilitat, tracta de tres intel·lectuals francesos, Blum, Camus i Aron, que visqueren i escriviren a contracorrent de la habitual irresponsabilitat i foren objecte d’aversió, sospita i odi per banda de molts dels seus coetanis. Els tres foren ‘insiders’ i ‘outsiders’ alhora, potser perquè Blum i Aron eren jueus, potser perquè Camus era un francés nord-africà, de mare mallorquina, en qualsevol cas, centrals i, sobretot, ‘perifèrics’, estaven en desacord amb el seu temps i el seu lloc en moltes coses. I xocaren amb l’hegemonia dels mandarins, el que els singularitza és la seua valentia moral, la seua disposició a prendre posició no només contra els seus oponents, sinó inclús contra el seu “propi” bàndol. I pagaren un preu amb la solitud, amb la seua reduïda influència i amb la reputació local. El seu coratge i la seua integritat els fa mereixedors d’estudi perquè els seus escrits es tornen útils per a la millor comprensió del seu país i del seu temps.
Com advertia Hannah Arendt foren “homes en temps obscurs”, i particularment, Albert Camus; en una carta datada el maig de 1952, Arendt escrivia al seu marit: “Ahir vaig veure a Camus: sens dubte, ara és el millor home de França. Està molt per sobre de la resta d’intel·lectuals”. Per a Hannah Arendt, per a nosaltres, Albert Camus era “l’”intel·lectual francès “par excellence”, tot i que a “El primer home” rebutja habitar en l’abstracció i torna a copsar allò que va sentir a “Noces à Tipasa”: “l’atractiu d’una “vida amb tast a pedra calenta”. Les notes marginals revelen les seues intencions: “Al llibre han de pesar els objectes i la carn”; també parla sobre el risc de ‘tallar les arrels’ sense ni tan sols haver-les trobat, teoritzar molt dels camperols sense conèixer-los o coneixent-los cada vegada menys; a “El primer home” recapitula la seua obra anterior i recorda allò essencial a la vida dels humans: la necessitat de crear-se la pròpia herència, sense pares, l’autenticitat, l’ètica dels límits i el pes de la responsabilitat humana.
