Aquest llibre de Piketty sobre les dinàmiques del capitalisme posa en qüestió el mite que el capitalisme és una ‘benedicció’ i millora la vida de tots, analitza el creixement aparentment imparable d’una minúscula elit que controla una porció cada vegada major de la riquesa del món, també ha suscitat polèmiques entorn al poder i el diner i ha impugnat el que creuen els capitalistes sobre l’ètica de guanyar diner a partir d’un estudi sobre l’evolució de la renda, el patrimoni i les herències i unes reflexions sobre la moral social que la permet. Des de “The Economist” han afirmat que l’obra de Piketty ha reescrit dos-cents anys sobre la desigualtat. Les polèmiques s’han centrat en dos pols: el primer és la tradició iniciada per Karl Marx, que va creure que el capitalisme terminaria autodestruint-se en la interminable búsqueda d’uns rendiments decreixents. A l’extrem oposat de l’espectre es troba l’obra de Simon Kurznets, guanyador del premi Nobel el 1971, per a qui la bretxa de la desigualtat es redueix forçosament a mesura que les economies evolucionen i es fan més desenvolupades.
Segons Piketty cap d’aquest dos raonaments anteriors es sosté davant les proves que ell ha acumulat. Més encara, aconsegueix demostrar que no hi ha cap raó per a creure que el capitalisme siga capaç de resoldre el problema de la desigualtat; un problema, que, segons insisteix, lluny de millorar, empitjora, com denunciava el moviment d’indignats el 2011 contra la crisi bancària del 2008, com una estafa i un atac dels sectors més privilegiats, contra la majoria de la societat que és empobrida i atemorida. I és que la intuïció que cada vegada els més rics són més rics i augmenta el seu poder de decisió i que els més pobres són més i més pobres i minva el seu poder, en un augment de l’abisme entre els rics i els pobres, és una certesa demostrada científicament. Per això, els pronòstics no poden ser altres que un augment de les desigualtats per a les pròximes dècades. Revisa els temes clàssics de l’econòmia des de Malthus a Kurznets passant per Ricardo i Marx i va més enllà de la frontera on els havien deixat aquestos pel que fa al diner, la renda, el patrimoni, els salaris, el deute públic, el capital privat i la redistribució de recursos.
Preguntat per quina és la idea fonamental que recorre tot el llibre, Piketty respon: “Comencí investigant un problema molt concret. Fa uns anys em preguntí on estaven les dades en brut que sostenien totes les teories sobre la desigualtat, des de David Ricardo i Marx fins als pensadors més contemporanis. Comencí buscant a Gran Bretanya i els Estats Units i vaig descobrir que no hi havia gran cosa. I després vaig descobrir que les dades existents contradeien quasi totes les teories, incloses les de Ricardo i Marx. Quan em posí a estudiar altres països, vaig veure que apareixia un patró: que el capital i el diner produït per ell, s’acumula més a pressa que el creixement de les societats capitalistes. I que eixe patró observat al segle XXI, es féu més predominant a partir de la década de 1980, quan s’eliminaren els controls sobre el capital a molts països rics”.
De manera que la tesi de Piketty, amb el suport d’una exhaustiva recerca, és que la desigualtat econòmica del segle XXI està en augment i s’accelera a un ritme perillós. D’entrada, aquesta anàlisi modifica la manera en què considerem el passat. Sabiem que el final del capitalisme que va profetitzar Marx no s’havia complit; i que inclús en el moment de la revolució russa de 1917 ja estaven apujant els salaris a la resta d’Europa. També sabíem que Rússia era, segons tots els paràmetres, el país menys desenvolupat d’Europa i que per aquesta raó hi arrelà el comunisme. Tanmateix, Piketty afig que foren les diverses crisis del segle XX (principalment les dues guerres mundials) les que impediren el creixement continuat de la riquesa nivellant temporalment i artificialment la desigualtat. En contra de la nostra percepció del segle XX com una època en què disminuí la desigualtat, el cert és que en termes reals no deixà de crèixer. Trencà les barreres entre l’economia i la història o la política per a explicar el ritme de les guerres, revolucions i contrarevolucions, humiliacions nacionals, intrigues, i projectes ambiciosos com el que terminà per unificar Alemanya i a continuació obrir la UE als països de l’esfera comunista. I això és així perquè la economia i la història no només fan girar l’existència humana, sinó que l’alerten del seus perills.
El seu llibre és una història narrativa de l’economia des de finals del segle XVIII fins a un demà pròxim, on el protagonista és el capital, el seu marc la renda i el patrimoni i el seu objectiu les desigualtats. Integra en un treball sobre l’evolució de la renda una reflexió sobre la moral social que la fa possible i emet alhora un diagòstic sobre la naturalesa del capital al segle XXI. Fa servir autors com Jane Austen o Balzac a “Goriot” (acumulació de capital amb pràctiques immorals, però legals) per a visualitzar el ritme de l’economia, quan ofereixen dades sobre el repartiment de la riquesa i la renda patrimonial a Anglaterra i França entre 1790-1830; Hugo i Zola, per la seua part, analitzen el ritme de l’economia de la fi del segle XIX en descriure les víctimes de les desigualtat en les seues novel·les “Els miserables” i “Germinal”. Analitza Piketty els conflictes salarials, les relacions entre capital i patrimoni, el valor del treball i el sentit de la renda nacional; uns temes que incideixen en la societat en forma d’angoixoses preguntes per a les quals poques vegades hi ha hagut respostes convincents: quin capital és neccessari per a tenir una renda amb què viure confortablement i si aquesta renda s’ha d’obtenir del gaudi d’un patrimoni o d’un salari; o quin nivell de producció és necessari per a garantir uns ingressos decents per a tot el món. Piketty està convençut que “l’exacervada concurrència entre les potències europees pels actius colonials va contribuir al clima amenaçant previ a la declaració de guerra de l’estiu de 1914”.
Al segle XXI, aquest abisme creixent entre els més rics i els pobres no només és així als països ‘rics’ (Estats Units, Gran Bretanya i Europa occidental), sinó també a Rússia, Xina i altres països. Hi ha un perill real que si no es deté el procés de pobresa augmente al mateix ritme; i, segons, Piketty, molt bé pot esdevenir que el segle XXI siga un segle amb més desigualtats i, per tant, més discòrdia social que el segle XX. La renda és un flux, que es mou i pot crèixer segons el rendiment. El capital és un patrimoni, la seua riquesa procedeix del que s’ha acumulat “al llarg de tots els anys anteriors junts”. La tendència del capitalisme en aquest model concentra cada vegada més riquesa en mans de cada vegada menys persones; ¿no és allò que ja sabíem que els rics es fan més rics i els pobres més pobres, que cantaven els Clash als anys setanta? Piketty respon que, “en realitat, no ho sabíem, tot i que podíem sospitar-ho; no ho sabíem perquè és la primera vegada que hem reunit dades que demostren que és així. En segon lloc, és evident que aquest moviment que està adquirint velocitat, tindrà implicacions polítiques: tots serem més pobres en el futur i això és una situació que genera crisi. He demostrat que en les actuals circumstàncies el capitalisme no pot funcionar”.
Investiga el sistema de l’impost sobre la renda anglés, “un dels mecanismes polítics més importants de la història”. No obstant açò, també afirma que els anglesos tenen una fe massa cega en els mercats que no sempre comprenen. A pesar de la seua simpatia per Gran Bretanya, Piketty confessa que només se sent còmode a França. “El capital al segle XXI” conté una multitud de referències franceses (una figura clau és l’historiador François Furet); i Piketty admet que el panorama polític que més comprén és el francés. Preguntat si hem aprés que el capitalisme és dolent, la resposta quina és? El socialisme? li pregunta Hussey, Piketty afirma que no és tot tan senzill; “el que defense és un impost progressiu, un impost global, basat en la imposició a la propietat privada. És l’única solució civilitzada. Les altres són segons la meua opinió molt més bàrbares; i em referesc al sistema oligàrquic rus, en el qual no crec, i a la inflació, que en realitat només és un impost sobre els pobres”. Explica que l’oligarquia, en especial l’actual model rus, no és més que el govern dels molts rics sobre la majoria. És un sistema tirànic i que no es diferencia molt d’una forma de gangsterisme. Afig que la inflació no pot afectar els molt rics, perquè la seua riquesa augmenta de totes formes; els pobres, en canvi, s’emporten la pitjor part perquè augmenta el cost de la vida. Un impost progressiu sobre la riquesa és l’única solució sensata.
Piketty reconeix: “He fet un dignòstic de les situacions passades i presents i pense que hi ha solucions. La situació actual no pot sostenir-se per molt de temps. No es tracta necessàriament d’una situació apocalíptica. No obstant açò, abans de posar-les en pràctica, hem de comprendre la situació. Quan comencí a recopilar dades, em quedí molt sorprés del que em trobava, que la desigualtat creix molt de pressa i que el capitalisme no sembla estar en condicions d’eliminar-la. Molts economistes comencen al revés, fent-se preguntes entorn a la pobresa; però el que jo volia comprendre era en quina manera actua la riquesa o la super-riquesa per augmentar la bretxa d’una desigualtat cada vegada major. Ha de preguntar-se u què significa això per a la gent corrent, per als que no són multimilionaris ni ho seran mai. Bé, crec que significa sobretot un deteriorament del benestar econòmic col·lectiu; en altres paraules, una degradació del sector públic. Només s’ha de veure el que vol fer Obama (reduir la desigualtat en l’assistència sanitària i en altres àmbits) i el difícil que esdevé aconseguir això per a comprendre la seua importància. Hi ha entre els capitalistes una creença fonamentalista segons la qual el capital salvarà el món i no és així. No pel que va dir Marx sobre les contradiccions del capitalisme, sinó perquè, com he descobert, el capital és un fi en si mateix i res més”. Una de les grans mentides del segle XXI és que els superdirectius, els llops de Wall Street, mereixen els seus sous perquè, com els futbolistes, posseeixen habilitats especialitzades posseides només per una elit quasi sobrehumana. Piketty afirma que aquests llops no produeixen riquesa, només roben i entren en una cursa de competitivitat on les víctimes són els ‘perdedors’, la gent corrent que no aspira a ser multimilionari o superdirectiu; uns superdirectius, la renda dels quals es basa en la cobdícia, una riquesa que s’acumula al marge de la relitat quotidiana del mercat, doncs com es va veure el 2008, s’apujaven els sous als bancs sense tenir en compte l’estafa que perpetraven.
Piketty insisteix que el pensament econòmic no pot separar-se de la història o la política. Paul Krugman, ha qualificat el llibre de Piketty sobre el capital al segle XXI, com a ”excepcional”, i de “visió panoràmica”, altres diuen que és “una admirable aventura” pel capitalisme, mostrant les seues contradiccions i insuficiències, les seues conseqüències pel que fa a l’augment de les desigualtats; caldria relacionar les desigualtats i el deteriorament del medi ambient i de la minva dels recursos del planeta Terra. Li segueix la pista al diner, per veure les seues petjades a les societats actuals. És més, adverteix que “la ciutadania hauria d’interessar-se seriosament pel diner, ‘a sa mesure’ pels fets i pels esdeveniments que els envolten”. El que qüestionen els seus crítics és si la cura proposada per Piketty, més impostos, es podrà posar en pràctica en un món on, des de Pekín fins a Washington passant per Moscú, és el diner i els seus majors acumuladors els qui porten la paella pel mànec.
