Hi ha el sarcasme, vist el que hem vist en aquest darrers 35 anys, que això de l’al·lusió al patrimoni de les diverses llengües de l’estat, que s’han de respectar, protegir “de manera especial”, és una broma cruel, vista la repressió i l’opressió amb la que són tractades al Congrés i al Senat de Madrid les altres llengües i les polítiques lingüístiques de l’actual Govern de l’Estat (i dels anteriors, en una continuïtat amb la dictadura), la política del ministre Wert i les polítiques lingüístiques supremacistes de l’espanyol que han imposat en contra de les altres llengües “cooficials” que són maltratades, subordinades i considerades -pels principals poders de l’estat- llengües a extingir i aniquilar, sobretot a la Franja, a les Illes i al País Valencià. Dir que “les llengües d’Espanya “deuen” ser objecte de respecte i protecció” és mofa, befa i burla, perquè la realitat i l’aplicació de les lleis ‘en vigor’ és absolutament contrària al respecte a la diversitat i al pluralisme lingüístic, cultural i nacional. També el seu pare, el monarca anterior, deia que volia ser rei de “tots” els ‘espanyols’ i ho ha sigut només dels castellans o madilenys, però no dels que no compartim nació, cultura i llengua espanyola; dir que serà “pont d’enteniment”, és una ironia perquè des de Madrid mai han entés ni tan sols escoltat les aspiracions i reivindicacions dels Països Catalans; han pensat que podien aniquilar-nos lingüísticament i nacionalment; i a aquesta finalitat dediquen tots els seus esforços i energies per reproduir un esquema radial de comunicació, decimonònic i jacobí, com la monarquia borbònica, que exclou els països de l’eix mediterrani des de tots els punts de vista, tret del fiscal per esmunyir-los. Només des d’UE els han parat els peus una mica en el seu afany de fer com si no existirem a l’hora d’invertir en infraestructures a l’eix mediterrani.
Hi ha el sarcasme -que un monarca, que és inviolable i per sobre de tots els altres per qüestions genètiques- utilitze l’escrit de Cervantes, “El Quixot” per a dir que: “No és un home més que un altre si no fa més que altre”. Éll no és monarca pel que fa sinó pel que és, ònticament, hereditàriament; eixa és la gran desgràcia de qualsevol monarquia. Com és un despropòsit que a la seua filla l’eduquen per a ser Princesa i Regina; això caldria denunciar-ho als organismes internacionals contra l’explotació laboral infantil i els tribunals per a protecció de la infantesa. Educar un infant amb la creença que va a ser Rei o Regina, atempta greument contra la salut, la normalitat i la llibertat d’aquest menor d’edat.
Hi ha el sarcasme dels mots ‘llibertat’, ‘responsabilitat’, ‘solidaritat’ i ‘tolerància’, ‘integritat’, ‘exemplaritat’, ‘preocupació per l’atur’, quan la seua família no ha sigut gens exemplar i està immersa en procesos judicials per corrupció i negocis bruts i és aforada acceleradament perquè no se la puga denunciar per filiació o per delictes del passat o del futur. Hi ha mots que sonen semblants a les paraules de Ferran VIIé, que deia que seria el primer d’avançar per la senda constitucional i després la va abolir i es va tornar un regnat absolutista, mentre continuava l’opressió a la nostra nació, llengua i cultura catalana des de posicions exterministes. Hi ha sarcasme quan el nom de Felipe marca la successió d’un dèspota que va abolir els nostres furs i la nostra llengua i va imposar amb el decret de Nova Planta, les lleis castellanes i la llengua de Madrid. El mateix dia de la coronació de Felipe Sexto, el 1707, Felipe Quinto cremava Xàtiva, assassinava els maulets i s’emportava molts valencians i catalans com a presoners de guerra als primers camps de treball creats de l’època moderna; la “Plaza Mayor” de Salamanca fou feta per arquitectes i treballadors valencians, presoners i esclaus als camps de concentració de Castella, com deprés de la Guerra Civil en la construcció del “Valle de los Caidos”.
Hi ha els comentaris de la majoria de periodistes madrilenys ‘sorprenent-se’ que Urkullu i Artur Mas (pronunciat a l’anglesa, accent sobre la a), com a presidents de les seues i nostra nació, cultura i llengua, no hagen aplaudit, tan amants com són de l’uninamisme i l’unitarisme els nacionalistes espanyols, exclamant-se què haurà pensat Felipe Gónzalez, en veure que ni Urkullu ni Mas aplaudien en cap moment el discurs del nou monarca; no suporten cap dissensió. Els periodistes diuen que és extraordinari que en un país on no hi ha monàrquics, hi haja un cap d’estat monàrquic; un oxímoron inexplicable que no volen molestar-se en explicar.
La insistència en què és una “democràcia consolidada”, una “monarquia parlamentària”, en la “regeneració”, etc. no deixa de ser un sarcasme davant els greus problemes socials i laborals que hi ha a tot l’Estat espanyol. Es reprén el balcó de la Plaza d’Oriente, on el dictador feia les seues aparicions i arenges davant les masses dels seus subdits, amb banderes espanyoles per tot Madrid i a les “províncias”. Per una banda, proclamaven que era un dia de “gran transcendència” històrica, per l’altra insistien que era un “mer tràmit” i afirmaven, els periodistes, que, era ‘miraculós que en un país on no hi ha quasi monàrquics i la majoria de la gent és declara republicana, hi haja un cap d’estat monàrquic, sense que ningú l’haja votat als darrers 70 anys. Perquè el 1978 quan es va votar la Constitució -els menors de 56 anys actuals no l’han votat-, la monarquia entrà com un sol paquet i si no es votava sí deien que es continuava la dictadura tal com estava, sense cap canvi perquè tot continuara igual d’una altra manera. El que està clar, és que voldran -els de l’actual règim- però potser no podran impedir que els diferents pobles i la ciutadania de l’estat espanyol vulguen decidir i votar, també, si volem monarquia o república. Com un afer de mínim democràtic, sense amenaces, ni extorquiments ni xantatges, del tot inaceptables, en tractar la ciutadania com a subdits, com a imbècils i com a menors d’edat.
La diferent manera de mesurar les declaracions d’uns polítics i d’altres marca també una frontera irreversible: Si Mas diu que no va el linxen, si va però no aplaudeix també, si fa una roda de premsa per explicar el sentit de la seua presència i del no aplaudiment, l’acusen d’afany de protagonisme, quan, per al seu tarannà personal, anava molt bé en aplaudir i “quedar bé” que altra cosa, però la seua dignitat i la ciutadania de Catalunya li impedeix fer de comparsa d’una espanyolització i d’una concepció de Nació espanyola a la manera castellana que ens exclou i elimina i ens vol com a cortesans, hooligans i subordinats del ‘madrilenyisme’; en canvi, les declaracions de Felipe Gónzalez, que, obssessivament, fa servir qualsevol declaració malaltisament per a espanyolitzar, amb la seleccció espanyola de futbol, que no han deixat mai que els Països Catalans en tinguen de pròpia, no cerca protagonisme ni fa el ridícul insistint en donar suport a una selecció, “la Roja”, com a símbol de la unitat nacional, com abans ho era la religió católica o la Falange, ara això de “Siempre com la Roja!”
Per últim, la presa de la Plaza del Sol de Madrid per banda dels cotxes i furgonetes policials, sense permetre cap manifestació republicana i la contundència policial per agredir els pocs manifestants que gosaren eixir amb una bandera repúblicana, prohibida i censurada, mostren la manera de tractar els que són considerats enemics a batre, a agredir amb impunitat i a anul·lar-los del tot. Un símptoma més del que anuncia aquesta monarquia borbònica que s’autoproclama de “nous temps”, de “modernitat”, que inaugura una “nova era”, envoltada de toreros, pirates, militars, cantants, jugadors de bàsquet, Isabel Preysler, Juan Roig, Florentino Pérez, els expresidents corruptes del govern de les portes giratòries, el director de Bankia i d’altres bancs, gànsters que han arruïnat l’estat, amb negocis bruts a costa de les arques de l’estat, etc. la mateixa gent de la pútrida casta de sempre; incapaç de cap regeneració perquè són l’antidemocràcia, l’anul·lació del dret a viure i el dret a decidir de la gent sense privilegis. Una monarquia ‘castellana’ que -a diferència de la de Bèlgica, que fa servir les llengües de l’estat belga íntegrament- en té prou en un “Moltes gràcies”, “Eskerrik Asko”, “Muxas Graciñas”, pensant que el president del País Basc o de la nostra Catalunya s’acontentaran, aplaudiran i cauran rendits als seus peus… per dos parauletes en català, mentre intenten eliminar-lo i rematar la faena de genocidi que la dictadura es va deixar a mitges. Un sarcasme ridícul.
