Graduació Catòlica contra el valencià, per Sal·lus Herrero

30 juny 2014 01:00h
El 13 de juny vaig assistir a a la Graduació de la primera promoció de Traducció i Interpretació de la Facultat de Filologia de la Universitat de València; després escrivia un article per contar el goig d’assistir a aquesta Graduació perquè acompanyava amb joia a sa mare i a la meua afillada, però també, que l’alumnat expert en llengües, deixara una mica de banda el català de València i el fera servir només en un 20-25 % davant l’ús aclaparador i majoritari de l’espanyol. En canvi, el professorat va estar més equitatiu i ho feren dos en català i tres en espanyol. El meu article era un intent per reivindicar molta més presència del català a la Universitat de València, si més no, al mateix nivell que el castellà o més perquè es tracta d’una llengua perseguida -des del 1707 fins ara mateix- pels qui la voldrien aniquilada, exclosa i exterminada del tot. Sobretot els poders fàctics lligats a l’estat espanyol, a l’església ‘valenciana, als militars i als sectors més reaccionàris de la societat, obsessionats en una espanyolització anorreadora.

A la penúltima setmana de juny, fent zapping per la TV, vaig trobar una Graduació al camp de futbol del Mestalla, d’infermeria, medicina, judicial, magisteri, podologia, fisio, de Teràpia Ocupacional, etc. de la Universitat Catòlica de València “Sant Vicent Ferrer”, un personatge històric que s’expressava sempre en el català de l’Antic Regne de València. Hi havia molta gent, uns milers de persones de la xarca de facultats catòliques a Xàtiva, Alzira, Godella, Montcada, València etc; potser si no haguera estat a una Graduació poc temps abans, no m’haguera cridat l’atenció i no haguera resistit a veure per comprovar l’ús del català-valencià en aquesta Graduació multituninària. No haguera resistit tant davant la TV perquè em va semblar una Graduació, en general, plena de frases buides, tòpiques, embafosa, coenta, d’exclamacions de “superioritat” i de lliurament i servei a la humanitat, amb retòrica eclesiàstica de falsa modèstia, on s’esmentava un Déu que si existira els vomitaria per estar en contra del poble valencià i de la nostra llengua i cultura catalana, oracions de reverències al Gran Canciller, l’Arquebisbe de València i a d’altres autoritats acadèmiques i governamentals, de llenguatge propi de sectes que busquen fonamentar i consolidar els seus privilegis socials i els dels sectors socials més acomodats del País Valencià, en competència amb les universitats publiques més dedicades a defensar l’interés general i el bé comú. Van eixir uns pares i mares cantant en un vídeo, una cançó “Que cambie todo, pero no el amor”, que em va semblar el cim de la coentor, de la carrincloneria i de la cursilada.

De totes les intervencions, de professorat i alumnat, només un professor, en qui no sé si fou una errada, va dir “enhorabona”/enhorabuena i un altre va dir en “Comunitat Valenciana” en el que semblava dit en valencià. Tota la resta fou dit en castellà excloent del tot el valencià, tot i que, de tant en tant, hi havia alguns noms en valencià, Josep, Joan, Neus, Empar, Vicent... Quan hàgem recuperat del tot el català al País Valencià, en el seu procés d’extinció accelerat pels poders fàctics lligats al PP, se’n recordarem de la ‘contribució’ dels jerarques de l’Església catòlica a la seua revitalització i recuperació i els agrairem que s’hagen esforçat per recuperar la llengua del poble valencià que fou perseguida per a crucifixar-la per banda d’una jerarquia eclesiàstica ‘valenciana’, espanyolista, servil amb els més poderosos, que a diferència de Catalunya i les Illes, que la promouen una mica, ací han intentat aniquilar-la del tot en exterminar-la, fomentar l’odi i donar suport, tret d’algunes rares excepcions, al secessionisme lingüístic i a l’absoluta castellanització des de l’arquebisbe Mayoral fins ara mateix.

 
photo
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next