Debat Pablo Iglesias – Antonio M. Carmona

El 31 de maig vaig veure uns minuts un debat a una televisió espanyola on participaven l’afamat i flamant eurodiputat Pablo Iglesias de Podemos i el diputat socialista Antonio Miguel Carmona. L’eurodiputat Iglesias va criticar al PP i al PSOE dient que formaven una casta privilegiada que mitjançant portes giratòries buscaven prebendes com a assessors de corporacions de gas, d’electricitat, etc. mitjançant aforaments medievals per blindar-se davant la justícia per les seues malifetes de corrupció i putrefacció, mitjançant pactes secrets per mercantilitzar els serveis públics bàsics de la població, desinteressant-se dels problemes reals de la ciutadania que la marea blanca reivindicà a Madrid per la sanitat pública, la marea verda per la sanitat, etc.

Al senyor socialista Carmona no li va agradar gens l’al·lusió al seu partit com a casta i va intentar negar que el senyor Iglesias tingués raó, diu Carmona que ell havia assistit a les manifestacions en defensa del serveis socials, cínicament, afirmava que ell sempre defensava la participació al seu partit i criticava als seus líders perquè no feren servir el seu càrrec de presidents del govern per beneficiar-se i la defensa de polítiques socialdemòcrates. El senyor Iglesias va ironitzar una mica i es va riure i com al senyor Carmona no li va fer gens de gràcia aquestes crítiques, va fer servir de manera vil la mort d’Ernest Lluch a mans d’ETA, per a dir-li miserablement i sense cap sentit, mentint, que Iglesias es reia de la mort del seu amic i company Lluch i, demagògicament, deia que milers i milers de regidors socialistes cobraven menys que Iglesias i treballaven per Espanya. Fou una acusació absurda contra Iglesias la de l’Ernest Lluch, inventada sobre la marxa amb malevolència i cinisme, sense cap sentit que servirà per a enfonsar encara més el PSOE en el desprestigi de la politiqueria… Ara uns setmanes després han sigut els de la Brunete mediàtica, el periodista d’El Mundo, Inda i l’expresidenta de Madrid, Aguirre, els qui han disparat contra el dirigent de Podemos, acusant-lo d’estar subvencionat des de Veneçuela i de donar suport a ETA per haver declarat que el fons del conflicte entre Espanya i el País Basc és un problema polític; Pablo Iglesias ha presentat una querella per injúries i esperem que sancionen als qui pensen que tenen butlla i impunitat per a insultar els que no pensen com l’extrema dreta espanyola dicta; les acusacions a Pablo Iglesias de fer servir els mètodes de Hitler o Goebbels, són una ignominia i una calúmnia de “filldeputisme polític”, com deia Francesc Viadel, d’una lider del PP que és la que més s’acosta, per herència i mèrits propis, als mètodes de nazisme, doncs, com bé li ha respost Iglesias els de la seua ideologia política, hereus del franquisme, fóren els que s’aliaren amb Hitler i enviaren a la “División Azul” a combatre els comunisme a Rússia. I ella no ha deixat d’atiar les idees més d’extrema dreta lligades al neoliberalisme salvatge i al neodarwinisme que no té cap escrúpol en deixar als més pobres, sense cap dret i morint-se de fam; així que si algú de tots s’assembla més a Hitler i a Goebbels,aquesta és la senyora aritòcrata E. Aguirre.

Amb aquestes estratègies indecents contra els partits minoritaris que han trencat la llei del bipartidisme, com ‘Podemos’, em sembla que encara hi haurà més gent que votarà Podem, ERC i Compromís al País Valencià,a ‘l’espera’ que s’articule un moviment valencià explícitament catalanista, des de la CUP… Un destacat exconseller socialista del PSPV-PSOE em negava que Carmona haguera fet servir una tàctica vil i miserable contra el senyor Iglesias, que simplement li havia replicat molt bé perquè considerava que això de la ‘casta’ estava fora de lloc aplicar-li-ho al PSOE, a pesar de les portes giratòries, les prebendes i els privilegis escandalosos pots-governants, i em venia a dir, si ens posem així -de primmirats- també seran casta els d’IU-EU i Compromís… I jo li deia quan accepten aquests privilegis institucionals del sistema, siguen del partit que siguen, s’integren en la casta política i en un moment de crisi, de malestar i de patiment és una presa de pèl que encabrona amb motius i raons… Per això, si el PSOE segueix pel camí del cinisme i de deixar de banda els valors de la radicalitat democràtica i els millors valors de la socialdemocràcia encara baixara molt més electoralment, social i política. Felipe González, defensor de les portes giratòries i tan crític amb Podemos s’ha destapat com a un interessat partidari de la gran coalició amb el PP i com a defensors dels privilegis dels més enriquits i tapar una corrupció que put a podrit. Així que endavant.

En efecte, sembla que els ha entrat el pànic, al PP i al PSOE, que Podemos guanye al PSOE i, uns i d’altres, es reparteixen els papers per tal d’atacar a Iglesias com a cap visible de Podem/Podemos, perquè pensen que pot desbancar electoralment al PSOE; potser al PP també li interessa, un PSOE minvat electoralment, estaria encara més a les seues urpes, com en el tema d’haver-se oposat al dret a decidir en temps de Zapatero i Rubalcaba, perquè un socialisme espanyolista de capa-caiguda continuista faria més seguidisme, com passa al parlament europeu amb l’aplicació de les mesures austericides. La decisió del senyor Sánchez, nou secretari general del PSOE, de no votar al president europeu Junker és un gest desesperat per marcar distàncies amb els de la gran coalició; veurem si amb ‘el dret a decidir’ marca també alguna distància o hi ha continuïtat amb la política anterior, perquè és evident que la posició de Madina i Tàpias era més sensible amb el federalisme i el respecte al dret a decidir, però ha guanyat, l’eix Madrid-Sevilla, que imposen l’espanyolisme canyí, en el que més enllà de Madrid- Sevilla hi ha els “territorios” pefifèrics indígenes, a mantenir colonialment; si continuen així, cada vegada els votarà més gent als del Podemos i els donaran més suport, tot i que, al meu parer, al País Valencià, els de Podem si s’arrelen més al país, a defensar, amb més força, les reivindicacions favorables al dret a decidir del País Valencià, la nostra llengua i cultura catalana amb els mateixos drets que l’espanyola, si es prioritzen els interessos del PV als de Madrid, per recuperar els drets socials i laborals, si proposen un canvi de model productiu cap al decreixement i defensen el dret a l’autodeterminació del nostre país, perquè no ens marginen i invisibilitzen més, estrictament referit al País Valencià o confederat amb altres del nostre domini cultural i lingüístic.