Només hi ha un comentari, fractirador, del poeta Ramon Ramon, a sota de l’article de S. Carratalà; és una oració esmolada, seca, rotunda, vehement, que ix del fons de les entranyes del company de fatigues “lingüístiques” i “patriòtiques” (o caldria dir-ne ‘antipatriòtiques’, des de Joyce i Fuster, que no estimen el seu país com els altres voldrien, agermanats en fesomia i en concitar odis acarnissats de bona part del seu poble etnicista i genuïnista?); són uns mots alertant contra el fexisme de l’Església catòlica i els homosexuals que encara es consideren que en formen part d’ella, quan el seu catecisme els condemna a ser humans ‘sobrants’, tacats o humans susceptibles de commiseració i de menyspreu o de miserable “compassió”, des d’una fòbia caïnita contra el sexe tan cretina i estulta, que, per proclamar l’homofòbia, es creuen per sobre dels altres, merdosos perdona-vides.
Tot i que encertada l’oració de protesta i de ‘santa ira’, de Ramon, qui no el conega, qui no l’haja llegit en poesia o en prosa, li pot semblar un comentari ‘cruel’, primari, com dient, si fa no fa, clavant-los la puntilla, vosaltres s’ho busqueu, per ingenus, per babaus, per enficossos… envieu a fer la mà a qui predica des de la trona perquè us apallisen; que no se n’adoneu? O és que us agrada ésser massoques davant els que us fuetegen i us envien a cercar l’amor o el sexe a la clandestinitat dels urinaris públics de l’estació del Nord?… No ho diu així, però “s’endevina”; pense que no li manca raó per a dir això -i més i més, que diria l’Ovidi- que encara es queda curt i que ho diu des de una tendresa airada, la mateixa que el fa furgar contra la ‘posmodernitat’ que pretén, amb populisme i banalitat, agradar a tothom i s’interroga sobre els sacerdots pedòfils irlandesos –centenars de xiquets sota el jou lasciu de vint capellans, i després el mutis de Roma o la mateixa ira amb la que s’interroga -a partir del seu nebot Ramon, de 7 anys, i els seus problemes de paràlisi cerebral mínima agreujats, sense logopeda ni pedagog a l’escola, perquè la Generalitat Valenciana prefereix prioritzar les curses de Fòrmula 1 o la corrupció institucional- per l’ús legítim de la violència –no del terrorisme- en unes democràcies segrestades pels poders fàctics, tot i que recorda el vell Esquil: “qui perd la mesura perd el dret”… i ni els clàssics poden guarir-li la fustració que sentim davant d’aquests fets feridors, tot i que a aquest Govern l’hagen votat la majoria de valencians; caldria preguntar-se si, els qui el votaren, ho feren gràcies a una campanya de publicitat enganyosa aconseguida per un finançament il·legal, per necocis bruts o per suborns continuats.
No obstant, conec a alguns amics que, sent homosexuals i de Lambda, insisteixen a ser ‘catòlics’ de les comunitats cristianes, això incomoda també als seus botxins, que voldrien una església neta, plenament heterosexual, on no hi haguera cap més homosexual que la casta sacerdotal i jeràrquica, als armaris o als urinaris, que ningú gosara demanar el matrimoni gai a dins de l’església ni que les dones i els homés siguen igual a tots els àmbits, sense cap discriminació; els qui com el bisbe d’Alcalá de Henares, ha fet una missió religiosa de la cura de l’homosexualitat, una ‘teràpia espiritista’, per netejar-los de la faç de la terra, una creuada, tan partidari com era –als anys setanta- d’abrillantar la tradició espanyola, netejar-la de les ‘lleganyes’ i taques de les llegendes negres per retornar a la glòria de l’Imperi espanyol, de la catolicíssima Espanya, com llegesc que feien els intel·lectuals espanyols a la postguerra a “El Evangelio fascista” (P. Laín Entralgo, Calvo Serer) , durant el seu període de formació en la cultura política del franquisme, que reprodueixen fil per randa els actuals jerarques de la CEE; especialmente el “rodillisme” al Seminari de Montcada, als anys cinquanta i seixanta, un rector feixista que es considerava seguidor d’Ortega y Gasset i educava en el feixisme, antivalencià i anticatalà, un xic aristocratitzant i elitista, com el de César González Ruano i monsenyor Escrivà de Balaguer, l’ara ‘sant’, ambdós marquesos, de Cagigal i de Barbastre, com ens expliquen Rosa Sala Rose i Pàcid Garcia-Planas a “El marqués y la esvástica” sobre la miserable vida de Ruano al servei del nazisme, del franquisme i sobretot de si mateix, dels saqueig dels altres en una situació de desesperació; els que fan això són uns lladres i uns criminals pocavergonyes.
Intente entrar al comentari de La Veu del PV per dir-li en què estic d’acord amb Ramon Ramon i matisar la ‘paradoxa’ i la contradicció d’alguns amics, que, des de dins, procuren canviar un feixisme eclesiàstic misògin i homòfob que sembla etern i incanviable; perquè com ens recorda Fina Birulés a “Entre actes. Entorn de la política, el feminisme i el pensament”: “aturar-se en la paradoxa també pot ser un bon indicador, ja que palesa la nostra disposició a parar esment a la complexitat d’un assumpte […] també és un indici de la nostra capacitat o del nostre desig de desestabilitzar de manera creativa allò que és donat”; però la durada de la bateria de l’ordinador s’ha esgotat i no ho puc fer. Desistesc.
Recorde, de sobte, que li ‘dec’ un comentari del seu llibre “Dins el camp d’herba (dietari 2009-2012)”, Ramon Ramon, Edicions Perifèric 2014, de l’editor Jesús Figuerola; no perquè me l’haja demanat, l’intuesc massa tímid i pudorós per fer una cosa així (que tampoc passaria res). No obstant, jo mateix li ho vaig dir després que m’agraira, amablement, una citació escadussera, al diari L-El Mercantil Valenciano, d’aquest seu llibre, que acaba de publicar, ple de records, meditacions, frases literàries, anhels i tendresa, entre Cataroja, Peníscola, Elx, Oriola, Cambridge, Dublin, Bristol, Bath, ple de llibres “perquè els llibres s’empelten amb tot i ho empesten tot: són amor i són odi, són la vida que més desconcerta la mort”. És el temps, que sense causa ni conseqüència sempre passa i sempre ens passa. Un llibre que repasa part de literatura britànica, catalana i espanyola, des de la perspectiva del País Valencià; tenint com a fars o flexos a Manuel Sanchis Guarner, el del “Diccionari Català-Valencià-Balear” i “La llengua dels valencians”, a Francesc Ferrer Pastor, el del “Diccionari de la rima” i a la seua filla Vicenta Ferrer Escrivà, que la va tenir de mestra a Catarroja, a Joan Fuster, de “Nosaltres, els valencians”, tot i que matisat una mica per Ferran Archilés en la defensa de la diversitat lingüística, cultural i nacional del País Valencià. Un dietari que cal llegir i debatre per saber quin país és el nostre, si més no, literàriament i poètica.
