Perquè les anàlisis dels procesos d’escolarització, les anàlisis de la població estrangera i les anàlisis de la percepció errònia de la situació del valencià conflueixen, diabòlicament, per augmentar la “inhibició” del valencià als espais públics d’una manera alarmant, com assenyala Nèstor Novell en alguns dels seus articles, publicats a la web País Valencià Segle XX, sobre la situaciónlingüística de la Marina on el català recula de pressa, de pressa; una inhibició que, cal dir-ho, esdevé fatal per a la salut de la llengua; potser algunes dades indiquen que hi ha un número major de gent que té les “competències” per escriure, llegir, parlar i entendre’l, però disminueix prou el nombre de la gent que efectivament en fa un ús actiu i dinàmic de les seues competències potencials; és a dir, cada vegada hi ha, potser, una mica més de gent jove que el sap i el podria parlar, llegir i escriure, però que portat per les “incèrcies” hegenòniques no l’úsa quasi mai als espais públics perquè des de les institucions, els mitjans de comunicació, les inèrcies històriques, una mala educació en dictadura i “democràcia” en fer el valencià-català perfectament prescindible, etc. porta a que molta gent s’inhibisca de parlar en valencià públicament, sobretot quan no coneix a l’interlocutor perquè han aconseguit interioritzar complexes letals que denuncien i combaten Gemma Sanginés i Ferran Suay a “Per sortir de l’armari lingüístic”; el valencià –‘naturalment’- resta ubicat a l’ambit de l’escola, institut, universitat, com a guetto en els millors dels casos o a l’àmbit domèstic de la familia (seguint el model d’Aznar de dur el català a la intimitat), però sovint només eixir al carrer, el valencià es perd, s’abandona i no es cap utilitzat perquè se l’ha procurat fer prescindible del tot, a tots els àmbits. Inclús com apunta Francesc Hernàndez, aquest article que ara llegiu vosaltres a la Veu del País Valencià, si es tractara d’un espai als mitjans de comunicació de masses, en castellà, només pel fet d’estar escrit en català, hi ha gent que ja no entrarà mai a llegir-lo que no tindrà cap curiositat per entendre’l o per saber què diuen els valencians catalanoparlants, perquè el valencià-català fa d’inhibidor i hi ha gent que actua, selectivament, deixant-lo de banda, per “sistema”. Perquè s’ha induït perquè responguen així, amb una indiferència o un odi visceral contra nosaltres, els valencians, balears o catalans; si és en valencià-català no els interessa, no els fa el pes és perquè se’ls ha format en l’anticatalanisme i antivalencianisme, de manera racista, com un virus per activar “la indisoluble unidad de la Nación española”. Prefereixen ignorar-nos del tot, per això -des de les altes instàncies de les institucions valencianes- ens declaren “inexistents”, “ficticis” i “irreals”, perquè no ens reconeixen la nostra ciutadania valenciana, balear o catalana del PV i dels PP.CC., perquè consideren que no tenim dret a tenir drets, com feien els nazis i denuncia Hanna Arendt al seu assaig sobre l’origen del totalitarisme. En el fons ‘tenen raó’, només ens reconeixen algun dret a tenir drets de ciutadania si reunciem a la nostra identitat i condició valenciana i amputem la nostra llengua, cultura i condició catalana i acceptem –vicàriament- la imposició identitària espanyola, de matriu castellana; inclús a Europa ens maltracten així perquè no tenim estat propi; si no tens estat propi, no ets ningú, no tens dret a tenir drets, no ets res més que un pària de la Terra.
Lògicament, hi ha gent que voldria, -com ens indiquen les enquestes de la població de les zones valencianoparlant-, que el valencià es fera servir molt més, que serà “millor” si s’usa més el valencià, però, situa el seu increment “en el futur” i no és realista de la situació present, pensant que les coses van bé per al valencià; el mateix passa a les zones castellanoparlants que molts dels seus habitants pensen, majoritàriament, a les enquestes, que la situació del valencià és ara “igual que abans” (o inclús millor), però, pensen (“desitgen”) que en el futur siga “menor”… La diferència entre el que es “desitja” i la “realitat” ens indica que la percepció que hi ha -tant entre els valencianoparlants com entre els castellanoparlants- és, si fa no fa, ambués “errònia” perque peensen que el valencià està millor del que en realitat està; les coses, tal com van no estan igual o millors que abans, l’escolarització produeix “la falsa impressió” que les coses van “prou bé”, però en realitat van a menys, les dades ens indiquen, fefaentment, que les coses estan fotudes, no només en salut democràtica, en drets cívics i llibertats, en corrupció, en desmutatge dels serveis socials i en “qualitat democràtica” sinó també en un “retrocés” lingüístic alarmant que amenaça la pervivència del valencià al nostre país, si no es canvien les coses; el sociòleg, Francesc J. Hernàdez Dobón, cita a Vicent Andrés l’Estelles a l’inici del estudi “Les paraules ocultes cautament als calaixos”, amb tota la intenció de dir-nos que se’ns oculta la realitat, se’ns “anestèsia” amb falsedats, enganys i mentides, no s’oculten només les paraules, també l’arreplegada de més de mil cinc-centes signatures eclesiàstiques s’amaguen als calaixos del rimbombant palau arquebisbal per deixar les coses com estaven al nacionalcatolicisme, passant-se el Vaticà II, allò del foment de les llengües vernacles i el respecte als drets lingüístics de la valenciana gent, per l’entrecuix, esperant, potser, que desaparega el valencià i després li cantaran les absoltes, i li donaran l’extrema unció, “plorant” una mica amb hipòcrites llàgrimes de cocodril; també assitiran a aquest soterrar futurible, els anticatalanistes, els secessionistes, els terceraviistes, els nazis, els de la “Impura natione” i tots aquells que han permés que la dreta “valenciana”, reinventara les qüestions identitàries crucificant Fuster, desterrant els països catalans de l’horitzó valencià i ofrenant noves glòries a Espanya i a l’espanyol… parlant de “poder valenciano” i proclamant que “somos más “valencianos” y “españoles” que ningú, mentre aquests capitostos ataquen la continuïtat del valencià-català a tots els àmbits per anihilar-nos; amb la llei Wert com a espasa de Damocles i “puntilla” final, com proclama la seua deixebla i soterradora de la immersió lingüística, la consellera d’Educació, Maria José Català.
S’oculten les enquestes que sens dubte tenen els de la Generalitat Valenciana, que saben, perfectament, que les coses pel que fa a l’extensió de l’ús social del valencià van molt malament, de mal en pitjor per a nosaltres els valencianoparlants, però molt bé per als que ens volen exterminar; saben que els informes sobre l’ús de la llengua pròpia del País Valencià, d’Artur Aparici, Rafa Xambó, Rafa Castelló, Maties Segura, etc. indiquen, clarament, que, les Universitats de País Valencià oscil·len entre el 0 i el 24%, a la Universitat Miquel Hernández, d’Elx,-creada a imatge i semblança del PP de Zaplana, de Camps i de Fabra, i seguint els seus criteris d’antivalencianisme i de corrupció- el valencià està totalment desaparegut, completament eradicat, de les publicacions, de l’ús social, de l’ús escolar universitari, etc., a la Universitat d’Elx –model d’Universitat Pública creada pel PP- el valencià-català és un zero absolut, una nul·litat, està exterminat del tot. No obstant, hi ha un sector de l’estudiantat i del professorat a la Universitat d’Elx que són valencianoparlants, inclús el demanen quasi un 5%, però se’ls rebuja i només poden ser-ho de catalanoparlants en la intimitat més absoluta; a la Universitat d’Alacant, sant Vicent del Raspeig la situació és extrema pel que fa a l’escàs percentatge de classes en valencià (5,10,tot i que el demanen el 7,8), al poc percentatge de llibres publicats en valencià; a la Universitat Jaume I de Castelló, les coses no estan tan malament com a Alacant, i s’observa una situació política prou ferma de suport al valencià que arriba al 21% (tot i que hi ha una demanda del 35,90), en la Politècnica de València només hi ha un 7,80 de crèdits impartits en valencià (tot i que se’n demanen 17,50) i a la de València, Estudi General, hi ha un 23,90 de crèdits en valencià (tot i que se’n demanen un 24,90%) i a la PUV s’arriba al quasi el 23% de llibres publicats en valencià, però la majoria de les universitats, en general, no hi ha una política lingüística que cobrisca la demanda de l’alumnat, no hi ha una política lingüística programada per assolir cada vegada més nivell d’increment del valencià, no hi ha un interés sostingut en el temps per apujar l’index d’ús a les classes, el percentatge de les publicacions i d’increment de l’ús del valencià a les diverses activitats de les universitats, llevat d’honroses excepcions, que convé assenyalar per no posar-ho tot en el mateix sac. El que és “positiu” és que cada vegada hi ha més joves que, sense complexes, demanen classes en valencià, i allò negatiu és que molts de l’estudiantat es queda sense poder assistir a les classes en valencià perquè les coses “van com van” que diria l’Ovidi, el cantant d’Alcoi, més clar, de mal en pitjor…
Com escriu Francesc J. Hèrnandez Dobón, “fa cent trenta anys, Constantí Llombart ironitzava sobre la situació de la llengua al títol del seu llibre “Los fills de la morta-viva”. La llengua, que es considerava morta, havia “renascut”, i Llombart ho argumentava, tot arreplegant al seu llibre uns “apunts biobibliogràfics” de cent cinquanta escriptors i escriptores. Potser la nostra situació siga la inversa. Només com a exemple, considerem que en 2010 s’editaren més de sis mil llibres al País Valencià, una quarta part dels quals fou publicada en valencià. Val a dir, cada any s’editen en valencià deu vegades més llibres que autors i autores arreplegà Llombart. Però la feblesa de l’espai públic com a formador de competències lingüístiques pot convertir-nos en “Los fills de la viva-morta”… (una llengua “viva” que les erràtiques, adverses i hostils polítiques lingüístiques institucionals l’estan matant!) I com a resum ens adverteix F. Hernàndez al final: “S’han disparat totes les alarmes sobre la situació del valencià. Les anàlisis de les dades disponibles sobre la competència i l’ús de la llengua descriu una situació dramàtica en quant a la pervivència del valencià-català al País Valencià, lo que seria el fatal resultat de tres processos convergents, que he anomenat “escolarizació de la llengua”, “escissió (lingüística) de la població” i “percepció errònia” de la situació real del valencià. Vicent Terol i Calabuig, d’Ontinyent, analitzant la “paronàmica de l’ús social de la llengua catalana”, a la revista Eines nº17, afirma que la publicació de “Nosaltres els valencians” de Joan Fuster, assenta les bases sobre les quals s’ha construït el nacionalisme polític al PV i fa possible recuperar l’autoestima i la llengua pròpia, i que la situació del català ni és natural ni espontània: és el resultat d’una prohibició i una persecució implacables per part dels estats espanyol i francés des de fa més de tres segles fins ara mateix; hi ha una cosa fotuda: els catalanoparlants són bilingües (o trilingües) però els castellanoparlants són –o exerceixen- de monolingües de tal manera que sempre som nosaltres qui canvien de llengua (i no ho hauríem de fer!). És “obvi” que s’ha avançat en alguns ‘aspectes’, però hi ha qui continua combatent els nostres drets amb una virulència col·losal; la situació real, sense autobombos, és preocupant i alarmant per a qualsevol persona interessada pel valencià i qualsevol persona que estudie i observe una mica la realitat social (una cosa són els desitjos i l’altra les realitats), només els panxacontents, els meninfots, els indiferents i els que voldrien que desapareguera poden estar prou contents; desgraciàdament aquestes són les tendències si les coses continúen com ara i les polítiques lingüístiques del PP es prolonguen en el temps durant més anys incrementant els procesos destructius, desintegradors i augmentant la manca de salut del valencià;
Un any o dos després d’enviar aquest article a la premsa generalista en castellà de València i que no publicaren, llegesc un article a un diari madrileny, el diumenge 3 d’agost, escrit per J.M. Játiva i F. Bono, en castellà “Sense tele i amb el valencià a la baixa” on expliquen que el tancament de Canal 9 fa vuit mesos llasta la promoció de la llengua autòctona, que ha patit un descens de cinc punts en coneixement i ús social. Esmenten l’informe de Rafael Ninyoles “Coneixement i ús del valencià” de la Conselleria de l’Educció i Cultura, 2005, després prohibiren que es feren informes perquè preferien una caixa negra per a poder aniquilar-nos sense remordiments de consciència, cap escrúpol i que no sabera res l’adormida opinió pública valenciana dels mitjans hegemònics. Un informe on es recollia la submisió lingüística dels catalanoparlants del País Valencià que sols s’atreveixen a parlar en valencià a casa, com recomanava Aznar; un article ja esmentat de Rafa Xambó a la revista Arxiu “Als mitjans de comunicació al País Valencià es recull i constata “un retrocés important en la presència del català als mitjans”, en aquesta davallada s’inclou al tancament de TV3 al PV a instàncies de la Generalitat Valenciana que està rabiosament en contra del valencià-català. Per això, la valenciana és l’única comunitat autònoma amb llengua pròpia sense mitjans publics en valencià-català, tot i que comunitats autònomes com Galícia, en mans del PP, defensen el gallec i tenen mitjans de comunicació en la seua llengua, editorials, promoció del gallec i suport incondicional a l’Academia de la Lingua Galega, cosa que al País Valencià ni una cosa, ni l’altra, ni l’altra; han tancat RTVV i prohibit i censurat els mitjans en comunicació en català i parlen, aquests preiodistes, de “precari equilibri entre els dos idiomes”, de precari equilibri res, perquè amb el tancament dels mitjans de comunicació en valencià-català els dirigents del PP, com el Doctor Mort als camps de concentració nazis, se li ha injectat al nucli del cor de la llengua del País Valencià una injecció letal per aconseguir l’aniquilació de la nostra llengua i cultura valenciana o catalana. Del tot, a consciència i amb complicitats variades, per colgar-nos en vida. No podem anar amb eufemismes, cal tenir les coses clares: que som una espècie en risc d’extinció, com declarava Toni Cucarella a l’article “Ni podemos ni Tercera República”, que van a per nosaltres; no podem anar amb eufemismes: ens estan exterminant, i els qui haurien de plantar cara i defensar-nos, siguen del govern, de l’oposició,del CVC o de l’AVL, sovint, miren cap a l’altre costat o es fan els distresos, pensant que quan més prompte s’acabe l’agonia del valencià, de l’acceleració que li fan a hores d’ara, més prompte descansaran… Creuen que morta la llengua, s’acabarà la possibilitat de reivindicar el País Valencià i els Països Catalans, però cada vegada més gent pren consciència i que davant l’aniquilament, sap que hem de plantar-los cara amb totes les energies i recursos al nostre abast, inclosa la defensa imprescindible d’un País Valencià integrat en la construcció d’uns Països Catalànics, on el País Valencià puga subsistir davant el pancastellanisme corrupte i aniquilador del PP-PSOE que intenta exterminar-nos del tot. Com els nazis feien amb els jueus i, d’una manera semblant, ara fa l’estat d’Israel amb els habitants de Gaza, aquest estiu, bombardejant inclús escoles internacionals de l’ONU. Per a liquidar-los.
