Acomiadament laboral a Benigànim

9 agost 2014 01:00h
Fa poc, una amiga de Benigànim, el meu poble de naixement, em telefonà per a donar-me una mala notícia; primer em diu que són només rumors, però tot apunta que es confirmen i, al cap d’uns dies, entristida, m’ho reitera sense cap dubte: a una de les fàbriques tèxtils de plàstic més importants del poble, que als anys vuitanta es va desdoblar, en Beniplast i Benitext, i que, llavors, va arribar a tenir més de cinc-cents treballadors, ara, a principis de l’estiu de 2014, han anunciat que van a despatxar a 82 treballadors; el 2010, a aquestes fàbriques, fa només quatre anys, en quedaven quasi tres-cents treballadors; a poc a poc, s’ha anat mecanitzant i robotitzant la producció tèxtil i prescindint, cada vegada més, de mà d’obra. Tot i que, uns dies més tard, em diu que aquestes fàbriques treballaran en funció de la demanda, uns dies aniran a treballar i d’altres es farà càrrec del sou dels treballadors la seguretat social i que només en despatxaran a deu o dotze treballadors, però els que continúen s’hauran de ‘rebaixar’ el sou 200 euros per tal de continuar treballant. Tot sembla una estratègia, perfectament calculada, per acollonir i aconseguir més guanys empresarials a costa dels treballadors, reduint el sou.

Aquesta empresa, Beniplast, era una de les empreses bàsiques i vitals del poble, des de finals dels anys seixanta i setanta, quan els fills dels jornalers començaren a entrar-hi a treballar; la gent de la meua generació i les anteriors que eixien de l’escola amb catorze anys o abans a finals dels seixanta i principis dels setanta; ara, amb cinquanta o cinquanta cinc anys, alguns es trobaran al carrer, gràcies a la contra-reforma laboral del PP i de la disminució dels dies per any treballat, i podran acomiadar-los amb molts pocs diners i inclús els diners que els donen, per tota una vida laboral cotitzant, la major part, els hauran de tornar a l’estat via impostos contra la classe treballadora, però no per als que més riquesa han acumulat, que són els que menys paguen de tots gràcies als Governs de dreta que procuren pels interessos dels bancs, els privilegis de l’església, dels militars i dels més rics; de manera que -quan estan a la fi del darrer tram del seu procés de vida laboral- es troben al carrer, sense cap perspectiva de futur, amb una mà davant i l’altra darrere; això és terrorisme burgués, estatal i empresarial amb l’ajuda governamental; igual com aterroritzar els treballadors perquè accepten baixar-se el sou, ‘voluntàriament’, si no aniran al carrer.

El problema és que plou sobre mullat perquè a finals dels ays vuitanta i a principis dels noranta, a Benigànim, tancava Viresa, una altra fàbrica de vidre del poble, de producció de garrafes i recipients de cristall, la que més treballadors ocupava des de la postguerra fins a la dècada dels noranta; va tancar perquè no havien pagat la seguretat social dels treballadors, però no reberen cap ajuda pública per subsanar-ho i si la reberen els responsables de l’empresa, convertida en cooperativa obrera, no saberen ni pogueren gestionar la crisi i feren fallida; no només fou una crisi de gestió, per manca de responsabilitat i diligència, perquè les empreses de vidre de la Vall d’Albaida, posem per cas, de L’Olleria, Alfarrasí, Montaverner, etc, també hagueren de tancar perquè la producció de La Xina és menys costosa laboralment, perquè les empreses de vidre de L’Olleria, Alfarrasí, Montaverner, Benigànim, etc. no han pogut ni sabut augmentar la qualitat per a competir amb la producció xinesa.

En conversar amb aquesta amiga, remembràvem com, en contrast, a Quatretonda, el poble més prop de Benigànim, molta gent va estudiar als anys setanta, vuitanta i noranta, perquè Quatretonda és un poble amb menys fàbriques que Benigànim i més agricultura. Per tant, la gent jove preferia estudiar per a tenir més eixides laborals; en canvi, a Benigànim, com hi havia més fabriques i més treball a la construcció, la majoria de la població abandonà els estudis al finalitzar els estudis obligatoris per a posar-se a treballar. És, per tant, un poble amb molt poc capital cultural; i hui dia el capital cultural és imprescindible a les societats actuals per a generar recursos i innovació a partir dels recursos naturals, comunicatius i humans de l’entorn i per a crear formes de cooperativisme, de treball i de vida alternatives i sostenibles, tan necessaris per activar les comarques rurals de la Vall d’Albaida on es troba el meu poble.   

Hi ha també el que comentava Francesc Viadel, a l’article sobre el carrer del seu poble, a “La Veu del PV”, que durant la dictadura només els que tenien diners, de classe burguesa o els del “puntet” podien estudiar i si et destacaves ideològicament de manera contrària a la del règim ho tenies molt més fotut perquè intentaven bloquejar-te i marginar-te per tots els mitjans; vaig haver d’anarme’n de casa als quinze anys per poder continuar estudiant perquè el meu progenitor, que a principis dels seixanta havia passat de jornaler a ‘kulak’, propietari i explotador familiar, no volia que estudiara perquè –deia- sempre aniria en contra dels de la seua ideologia franquista, en defensar –segons ell- el radicalisme comunista i el separatisme; en canvi, els meus germans majors, amb pitjors notes, sí que podien estudiar perquè reproduien la mateixa ideologia del seu pare. Inclús, alguna vegada m’amenaçà d’anar a parlar amb els professors –encara durant el franquisme- perquè em suspengueren i denunciar-me pels llibres, segons ell, ‘subversius’ que llegia, “La Comuna de París” de Karl Marx o “Nosaltres, els valencians” de Fuster que feien que esdevinguera un ‘roig-separatista’. Del que es tractava, amb la prepotència d’aquests canalles feixistes, era el d’establir un filtre ideològic per tal de garantir que els que estudiaven reproduiren –mimèticament- la ideologia del règim, tot i que després de la mort del dictador, s’haguera de dir ‘democràcia’, com també durant la dictadura es deia tot i que ‘orgànica’; endreçar una mica la façana, canviar alguna coseta, perquè tot continuara, més o menys, igual i el sistema de corrupció institucional poguera reproduir-se còmodament, sobretot pel que feia al fraccionament i l’extermini dels drets socials, lingüísticsi culturals dels Països Catalans.

A d’altres empreses, al País Basc o a Catalunya, els treballadors de Mondragón o de “Pan Rico” s’han tancat durant molts mesos per a protestar per les amenaces d’acomiadament i els comités sindicals han negociat per aconseguir que hi hagueren menys despatxats o que els que s’acomiadaren foren per jubilacions anticipades; en contrats, a Benigànim, segurament, no hi haurà cap negociació, les protestes seran, sobre tot privades i no públiques, perquè hi ha molt poca consciència política, social i sindical, impera la llei de la selva. Sovint, com deia Viadel, només resta soterrar-se en vida o penjar-se d’una biga. Per posar un exemple de mancances sindical, una vegada em contaren que un treballador, de dretes, havia aconseguit que el votaren com a representant sindical en una d’aquestes fàbriques de Benigànim, després de ser escollit, anà a parlar amb el propietari de la fàbrica per a dir-li que li apujara el sou a ell i no tindria cap conflicte laboral; el propietari de la fàbrica, als que molts encara li diuen “l’amo”, com si foren serfs de l’Edat Mitjana, va reunir els treballadors en assemblea i els va contar la conversa que havia tingut al seu despatx en privat amb el representant sindical…La manca de principis ètics i de consciència social, sindical i política, s’afig a un poble amb molts pocs estudiants amb estudis universitaris, en temps de la dictadura i en temps d’una “democràcia”, que ha esdevingut una estafa, amb una concepció política reaccionària i espanyolista, semblant a la de la dictadura; no per casualitat, després de la ‘transició’ junt a Albal, Benigànim fou un dels pobles del País Valencià que va tenir el mateix alcalde franquista durant 20 anys més de “democràcia”…

Amb aquests vímets, les cistelles eixiran foradades i els vidres trencats; perquè com deia en una de les seues primeres novel·les Carme Miquel “Aigua en cistella”: “amor d’amo, aigua en cistella”. Després de vint anys de franquisme de la UCD i del PP, a Benigànim, arriben els socialistes a l’ajuntament, fa uns quinze anys, en dues legislatures, i continuà una especulació urbanística, molt semblant a la del PP, i a les festes del poble portant orquestres i cantants tots els castellà, cap o quasi cap en valencià-català, com si estiguérem en Valladolid o Palencia, en compte del País Valencià. Diuen, sovint, que això ho “decideixen” els festers, però depén de les propostes i dels criteris polítics es fa una cosa o un altra. Uns i d’altres, per desgràcia, reprodueixen un model espanyolista semblant, tot i que ara la candidata a alcaldesa pel PSPV, Lluïsa Gallego, és valencianista i molt més crítica amb el model espanyolista que ens imposen des de Madrid i València.

Gràcies a les pressions contra la classe treballadora des dels Governs, siguen del color que siguen, però sobretot els del PP, amb el suport d’una part de la classe treballadora que el vota, es conformen governs submisos als dictats de les instàncies internacionals, el FMI, el BM, el Banc Central Europeu o Alemany etc. cada vegada apreten més els cargols i el coll a la classe obrera, fraccionant-la, dividint-la i arraconant-la com si pogueren retornar-nos a un sistema esclavista o al decimonònic de Charles Dickens o al que retrata Bertolucci a “Noveccento” en l’ascens del feixisme a Itàlia, on la pobresa, l’opressió i la misèria ho envaeix tot de nou. Hi haurà un moment que no es podrà suportar tanta violència dels del dalt contra els de baix; en algun moment caldrà dir prou!; jo també em pregunte per la capacitat de resposta organitzada, contra la violència dels rics, des de les esquerres del País Valencià i els Països Catalans, per contrarestar els atacs dels de dalt, com s’interroga Ramon Ramon al seu dietari “Dins el camp d’herba”, amb atacs sistemàtics contra el sistema de salut, educatiu,  l’autogovern, a la nostra maltractada llengua, el nostre país invisibilitzat i el nostre dret a decidir -sense retallades ni amenaces- el país que volem.

 
photo
next