Ramon Trullenque: medicina i gènere

17 agost 2014 01:00h
Portada

Després de llegir-me de cap a cap, el llibre de l’amic Ramon Trullenque Peris, “Medicina i gènere. La incorporació de les dones a la medicina”, puc corroborar el que es diu als dos pròlegs: el de Josep Lluís Barona quan remarca “l’originalitat” d’un estudi que és “quelcolm més que un assaig científic o un estudi sociològic assèptic: és més aviat l’anàlisi rigorosa d’una realitat social i professional viscuda, perquè Ramon ha vist incorporar-se les megetsses i cirurgianes a tots els àmbits assistencials […] una de les virtuts més destacables de l’assaig de Trullenque rau precisament en la seua capacitat de combinar “l’experiència viscuda”, “l’opinió personal” i “l’anàlisi de dades” obtingudes en arxius i hemeroteques. Al capdavall, el llibre de Ramon Trullenque representa una “reflexió documentada sobre l’experiència viscuda”, i això en un àmbit professional tan complex com el de la malaltia i la sanitat no és senzill. Des del punt de vista de l’estudi sociològic de les professions sanitàries és tracta d’un treball ben estimable; però també des de l’òptica dels estudis de gènere o de l’anàlisi de la incorporació de les dones a la vida professional i pública, suposa una contribució essencial”. En efecte.

Al segon pròleg, Anna Aguado indica que “Medicina i gènere: la incorporació de les dones a la Medicina és, així, “un llibre d’història –també de sociologia- que dona compte, en perfecta simbiosi, d’una banda, de la professió de tota la vida de Ramon Trullenque, i d’altra banda, de la seua nova professió: l’ofici d’historiador. Perquè, efectivament, aquest és un llibre que conté tots els components adients a la investigació històrica: en primer lloc, el plantejament del problema i l’estat de la qüestió sobre aquest; en segon lloc les eines teòriques i metodològiques necessàries per poder analitzar adequadament les fonts; fonts que en tercer lloc i de manera especialmente destacable, mostren un impresionant treball de recerca de documentació i de fonts històriques, tant qualitatives com quantitatives. En aquest sentit, és particularment interessant la utilització d’enquestes i d’entrevistes a estudiants/tes i metges/ses”. També descaca Aguado, la ‘reflexivitat’ com a mètode d’investigació social, on l’autor incorpora “la subjectivitat, la reflexió a partir de l’experiència personal, de tota la seua vida professional, dels seus valors, de les qualitats humanes i mèdiques desitjables per al futur de la medicina”. Al llarg de tot el llibre deixa clara “la seua preocupació per les relacions metge/ses i malalts/es i el seu progressiu deteriorament”. I en aquest sentit “ha reflexionat al voltant d’en quina mida en la hª contemporània i en la societat actual, la incorporació de les metgesses a l’exercici de la professió amb els valors i qualitats històricament vinculats a la feminitat, pot tenir -o no- un efecte positiu; i si pot representar un element positiu fonamental per a un programa d’acció per al futur. Anna Aguado remarca el valor científic, ciutadà i cívic i considera, al meu parer, encertadament, que està segura que “serà un referent indispensable per a qualsevol nou estudi sobre medicina i gènere”, si més no, al País Valencià i a l’estat espanyol.

A l'Introducció, Ramon Trullenque Peris, explica quina és la seua família, el seu pare, metge de Carlet, la seua mare, filla de llauradors, les seues dues germanes, i reconeix que si ell va ser “únic universitari dels tres, el que dec tan sols a un problema de gènere. En general, l’ambient que jo vaig viure de menut al poble, era fortament masclista: els xiquets anàvem a escola, mentre que les xiquetes a costura, amb pavellons per a xiquets, separats dels de les xiquetes; i quan vaig arribar a la Facultat de Medicina la situació no canvià massa, doncs en el curs érem més de cent xics i unes deu o dotze xiques, amb les que sols després dels set anys de carrera arribàrem a tractar com a companyes”.

 A l'Introducció, esmenta alguns dels sues mestres, Josep Cano Ivorra, N’Àngel Lacalle, Miguel Carmena, N’Emilio López Botet, o En Paco Bonilla; i alguns dels seus referents intel·lectuals, J. A. Marina, E. Lledó, A. Cortina i V. Camps, en la tasca d’analitzar -en concret- el que s’anomena la més gran revolució del segle feta per les dones, concretament, la seua visibilització històrica i social i la seua incorporació a tots els àmbits, en aquest cas, en el camp de la medicina, la universitat i la recerca mèdica, des del paradigma dels drets humans i de la igualtat d’oportunitats de l’estat de benestar de les societats actuals. Al llarg del llibre, incorpora referents intel·lectuals de l’alçada de Concepción Arenal, sobre igualtat, Celia Amorós, sobre feminisme i legitimitat democràtica, Mary Nash, Simone de Beavoir, Betty Friedan, Margaret Mead, Gregory Bateson o Habermas, en relació a la necessitat de l'inclusió de l’altre i de la conveniència d’una democracia deliberativa, que implique a ‘tots els afectats’ en la gestió dels problemes de salut actuals; incorpora també les reflexions ètiques i morals de José Luis L. Aranguren, de Gregorio Marañón o de Lain Entralgo, les fonts de José Mª López Piñero i Rosa Ballester Añón; aposta per un canvi de paradigma de la medicina on es prioritze els malalts, una relació de servei, dialògica, per sobre de les perspectives merament utilitaristes i economicistes que prioritzen la privatització i la conversió de l’atenció sanitària en una mercaderia o en un negoci al servei de mandarinats corporatius, indústrials o polítics.

És un estudi molt complet i dens, plé d’anècdotes i reflexions vitals plenes de sentit i d’humanitat, fetes al llarg de la seua vida i ofici, on hi ha una mica de tot, en el sentit que no s’ha deixat cap matèria interdisciplinar, tramades magistralment, per tal d’acurar i delimitar l’objecte d’estudi i presentar la situació actual –i passada- de les dones i de la medicina, en fer una diagnòsi adequada del que hi ha, i inclús propostes de futur assenyades per resoldre els problemes de deshumanització, burocratització i excés de tecnificació. A aquest assaig hi ha qüestions de pedagogía (Freire), d’antropologia, història de la medicina, literatura i història feminista, psicologia, cirugia, ciències de l’educació, ciències socials, biologia, filosofia, ètica, epistemologia, literatura mèdica, drets humans, qüestions jurídiques lligades a la salut, a la medicina i a les dones, hi ha història de la lluita per la igualtat entre dones i homes concretada en la incorporació de les dones a la medicina, hi ha una mirada als mitjans de comunicació, als arxius, a la formació mèdica, a la recerca i a la documentació mèdica i universitària; hi ha una anàlisi de les societats actuals i del sistema de ‘benestar social’, una mirada oberta i intercultural, confiada en el diàleg, la cordialitat, la humilitat, la capacitat de posar-se en la pell i el sofriment dels altres i una apologia dels valors humanístics més excel·lents per millorar les coses i les persones des de la perspectiva de la participació cívica, de l’equitat, de la democràcia deliberativa i de la declaració universal dels drets humans. Tot açò, des de la implicació dels afectats, la reflexió ètica i deontológica, de la bioètica, des del treball en equip, l’horizontalitat, l’acció cívica des dels millor valors humanístics i de ciutadania, que atorguen als humans la més alta dignitat.

És molt valuós l’esforç de preparar el futur, millorant l’ofici de guarir malalts, de servir-los, de consolar-los, de previndre, de pal·liar els sofriments i d’ajudar a viure i a morir dignament, tenint en compte la llargària i l’amplària de la vida, la quantitat i la qualitat. Analitza i denuncia -Ramon- les resistències al canvi i les tendències masclistes, l’existència dels “sostres de vidre”, de les conseqüències, positives i “negatives”, de la feminització de la medicina, assenyala inèrcies, dèficits, problemes d’inequitat i el masclisme que encara resta, critica els estereotips sexistes,les dificultats per a conciliar la vida laboral i familiar, les propostes de redistribució de les faenes domèstiques entre homes i dones, els obstacles perquè les dones arriben als llocs més alts a l’àmbit de la societat, de la salut, de la recerca, de la Universitat i de la direcció dels centres de salut. Fa propostes de futur per millorar la formació, la investigació, l’ensenyament i la pràxi mèdica, la necessitat de més recursos socials específics per superar les discriminacions patriarcals i, sobretot, indica el camí per a un canvi de paradigma –que s’està produint- i de mentalitat molt més igualitària que supere les discriminacions existents de les dones a l’àmbit mèdic i a la resta de la societat.

És un assaig que no només tracta de la incorporació de les dones a la medicina, que és la part troncal objecte de recerca, també fa un repàs, a la història de la medicina actual, diagnostica els problemes més importants de la medicina d’ara, les noves malalties lligades a l’alimentació, a les drogues, l’estrés, l’envelliment, els problemes ecològics, la contaminació, etc. i proposa reflexions i solucions molt interessants perquè la medicina estiga –realment- al servei de tots els éssers humans, també de les dones en les seues malalties especifiques pel fet de ser dones, que sovint són bandejades en un calaix de sastre, com la fibromialgia, la menopausa, etc. Al servei dels humans i no al revés, és a dir, els humans al servei de la medicina, de la indústria farmacèutica, de la publicitat o dels mandarins de torn. I tot això, ho fa des de la perspectiva dels drets humans, de la dignitat i del dret a la salut.

Fa servir tots els mitjans i recursos per fer-se entendre molt bé i fer un bon anàlisi de les societats actuals i oferir un full de ruta davant la despersonalització, la privalització i tecnificació de gran part de la medicina actual. També estudia, mesuradament, la medicina alternativa i complementària i remarca que, segurament, el seu èxit, va lligat a una major personalització i atenció al ‘pacient’, a la seua part ‘afectiva’, emocional i espiritual, perquè no es pot separar el cos de l’ànima; l’escolta, el tacte, el respecte pel malalt i la paraula mèdica és guaridora, terapèutica i cura, repeteix Trullenque, com assenyala Habermas, interpretant a Freud i al psicoanàlisi, a “Coneixement i interés”. No deixa d’insistir al llarg d’aquest assaig sobre medicina i gènere, Ramon Trullenque Peris, que la guia de referència ha de ser la declaració universal de Drets Humans, aplicant el màxim rigor científic perquè cada ésser humà és especial i únic des del punt de vista biològic, social i cultural. Insisteix -fins a l’extenuació- en fer memòria i recordar els principis mèdics, la pràctica al servei del malalt, com a prioritat, des de la Grècia clàssica fins a l’actualitat, els riscos que amenacen les societats i la medicina actual i la necessitat d’aprofitar la incorporació de les dones per augmentar la millora de l’atenció al malalt personalitzada i dels serveis de salut. I evitar que la feminització de la medicina poguera ser una via per al seu abaratament i la seua devaluació progressiva.

Després d’assenyalar el problema d’estudi i les diverses complexitats de la medicina i la salut actual, rastreja amb enquestes quantitatives i qualitatives l’estudiantat universitàri i els professionals de la salut per assenyalar i definir alguns dels problemes que estudia i, a partir de l’estudi i la seua reflexió, proposa solucions alternatives i canvis, repasa la història heròica de la incorporació de les dones a la medicina, assenyala les dificultats que hi hagueren de vèncer i les que encara resten als sistemes de selecció, a les xarxes clientelars, a les formes encobertes de discriminació, casos inconcients, subtils  i ocults, els qui encara creuen que hi ha tasques específiques de dones, els qui encara creuen que l’amor és per a ‘tota la vida’, els qui encara creuen que l’avortament és ‘un crim’ o que una nena menor d’edat, que demana permís per posar-se ‘el piercing’, no ha de poder avortar sense el consentiment dels progenitors, tot i que els pares siguen uns dèspotes… abans d’arribar a les conclusions que són pautes per planificar estratègies de canvi i superar les dificultats de la vida mèdica diària indica: “Amb tot, potser les dones aconseguisquen alliberar-se del jou que per a elles ha suposat la vida domèstica, potser aprenguen a fer compatibles el treball i la vida familiar, i les institucions públiques se n’adonen finalment de la necessitat i la importància de millorar les condicions de treball al si de la família, aleshores les dones podran aportar totes les seues qualitats fins aconseguir una autèntica revolució al camp de la medicina que es retrobarà amb la seua ànima. Perquè de no ser així la incorporació de les dones no serà capaç de canviar el rumb actual de la medicina, que seguirà la seua davallada cap a la burocratització, la tecnificació i la deshumanització. Aquesta és la gran responsabilitat de les dones de hui, doncs la feminització de la medicina ja és un fet: recuperar l’ànima de l’autèntica medicina és el nostre repte”.

Només un suggeriment, lligat a les meues lectures del feminisme radical vinculat a l’ecologisme (Vandana Shiva) i a les dones antimilitaristes de la Gran Bretanya contra les bases atòmiques; des d’aquest àmbit de l’ecofeminisme radical -més combatiu- es fa una crítica al feminisme merament liberal o socialdemòcrata perquè no qüestiona prou els fonaments opressius nuclears vinculats al productivisme, el consumisme, el model de desigualtats socials homes-dones, nord-sud, centres-perifèries causats per l’explotació capitalista i patriarcal que sosté, també, un “estat de benestar” gràcies a l’opressió del sud, de les dones i a la destrucció de la natura; un feminisme contra el militarisme, l’atomisme nuclear i l’exterminisme tecnocràtic; per això, en aquest context, se sol dir que ‘ara que els homes han fet del món un lloc inhabitable', un camp de mines antipersona i estructural, que ens ha dut a la vora de l’abisme, ¿no voldran -els homes- que les dones desactiven totes les bombes i es dediquen a salvar a la humanitat? Des d’aquest discurs, del feminisme alternatiu, quan s’insinua que les dones tenen la “missió” de salvar a la humanitat, de la guerra atòmica, de la devastació nuclear o dels desastres ecològics que ens duen a l’extermini de les societats humanes, es pregunten elles si no és un gra massa que se les ubique en ‘el lloc de la redempció’ de la humanitat davant problemes molt greus que han generat, sobretot, models patriarcals, paternalistes, autoritaris i les formes de vida inventades i gestionades, bàsicament, pels homes. En aquest sentit, també em pregunte si no és una mica excessiu, adjudicar-li a les dones un ‘plus’ de “responsabilitat” afegida perquè recuperen “l’ànima” de la medicina? Tot i que entenc que és una proposta que no pot deixar-se de fer, conjuntament dones i homes, perquè la medicina i la salut no esdevinga en mera mercaderia en un progressiu deteriorament.

photo
 
next