Seixanta anys d’anar pel món, d’Eugeni Xammar (1)

27 agost 2014 01:00h

M’he llegit la llarga conversa –de tres anys- d’Eugeni Xammar amb Josep Badia i Moret, Seixanta anys d’anar pel món, de Quaderns Crema, 2007; que va nàixer a Barcelona, 1888 i va morir a l’Ametlla del Vallès el 1973, tot i que va passar la major part de la vida fora de Catalunya. Interessat de molt jove per la literatura i la política, i afavorit per la seua condició poliglota que va adquirir de jove, va conrear tota mena de periodisme per a diaris d’Europa i d’Amèrica; va publicar a Crema Periodisme (1989), L’ou de la serp (1998) i Cartes a Josep Pla (2000), on, al meu parer, el més remarcable és l’entrevista a Hitler i la crònica de l’ascens del nacionalsocialisme al poder a Berlín i la perspicàcia per adonar-se que Hitler era un ximple perillós en mans de la indústria de la guerra. I també l’actitud de França, després de la I Guerra Mundial, que ajudà a forjar la revenja amb invasions militars i reparacions impossibles d’assolir. Perquè, si hi ha una constant des del 1914 fins a la crisi econòmica d’ara mateix iniciada en l’atac de les Torres Bessones o el 2008 amb la caiguda de Lerhman Brothers, és que les errades –molt sovint- no serveixen per a esmenar-se  -canviar el rumb, el model i el paradigma econòmic i productiu- sinó per a repetir-les de nou. La conversa d’Eugeni Xammar i Puigventós amb Josep Badia i Moret va des del 2 d’abril de 1971 fins que va morir, el 5 de desembre de 1973.

De la seua infantesa, 1888-1900, capítol I, a més d’explicar qui eren els seus progenitors i avantpassats i de contar-nos alguns records escolars, és significatiu la seua afecció a l’estudi i que se l’emporte don Pere Mas, professor d’Història d’Espanya: “La Història d’Espanya del senyor Mas era, en realitat, la Història de Catalunya, l’única que a ell li feia el pes, i més particularment la Història de la Gran Catalunya, del rei Jaume I el Conqueridor i de Pere III el Gran. Conquerir València, Múrcia i les Illes Balears, donar un tomb per Sicília i el Mediterrani oriental, en companyia de don Pere Mas, era per a un noi català conscient de la seua nissaga, un veritable plaer”. De fet, afirma Xammar que les explicacions del seu mestre d’Història van desvetllar en ell una certa afició a escriure, que mai no ha donat grans fruits, però que li va servir per a guanyar-se la vida, anys i anys, fent de periodista i més tard de traductor i intèrpret arribant a ser contractat per l'ONU, cim del seu ofici de traductor. Ens conta que molt prompte va començar a llegir diaris, tot i que 'El Español' era l’òrgan del partit liberal d’un cacic castellà i l’altre 'El Siglo Futuro' era conservador, integrista catòlic i antiliberal; llegint als tretze anys llibres de Jules Verne, discursos d’Antoni Maura o del diputat Ramón Nocedal i Alexandre Dumas, els dies passaven sense pena ni glòria. Només compleix catorze anys, el 17 de gener de 1902, la seua mare li va dir: “Acabarem de passar l’hivern a l’Ametlla i començaràs a treballar a Barcelona el primer dia d’abril. Ja t’he buscat una dispesa”. En el ram del cotó.

De 1900 a 1910, capítol II, a més del goig de veure a l’agricultura com treballaven els altres, ens conta els seus primers treballs de dependent i en la indústria cotonera; les maneres d’un saltataulells que s’escaqueja de la feina tot el que pot, les seues primeres lectures a la seua biblioteca, Juan Valera, Emile Zolà, Antoni Altadill, Eugène Sue, etc. El seu primer contacte amb el catalanisme, el billar i la música, les lectures de 'La Veu de Catalunya' i el 'Cu-cut', on els militars espanyols anaven uniformats a incendiar les redaccions d’aquests diaris catalanistes al crit –naturalment- de “Viva España!”. L’exèrcit espanyol havia aconseguit que s’aprovara l’anomenada “Llei de Jurisdiccions”, en virtut de la qual s’estenia la competència de la justícia militar a una sèrie de pretesos delictes d’impremta comesos per civils contra l’exèrcit i contra la pàtria. En aquest context, Manuel Reventós, Pere Cabot i Eusebi Costa, l’iniciaren -a Xammar- en el catalanisme i adherit a Unió Catalanista va participar en un míting a Rubí; va conèixer pel Passeig de Gràcia Josep Mª López-Picó, Josep Carner, Emili Vallès, Francesc Sitjà i Pineda, Josep Martí i Sabat, i més endavant a Joan Creixells, Eugeni D’Ors i Joan Estelrich. Comença a escriure a “La Tralla”, setmanari catalanista radical, als setze anys, la redacció del qual va ser assaltada i cremada per un escamot de lerrouxistes ofesos per un article desencertat aconsellant els joves catalans que no es casaren amb noies castellanes si volien estalviar-se disgustos, i després passà a “Metralla” i a “El Poble Català”.  Eugeni d'Ors que li va recomanar “Les liaisions dangereuses”, quan encara no sabia francès, això el va incitar a aprendre’l com fos.

Esmenta Cambó i Lerroux, tan semblant aquest darrer a les propostes polítiques actuals unionistes d’UPyD i C’s; defineix a Lerroux com “un demagog foraster catapultat a Barcelona pel Ministeri de Governació”, que va ser sempre “un gran tàctic del joc brut” i més que una colla de lladres, era gent que “preferia emportar-se els diners de la caixa” i constituïa el “nucli anticatalà” a Barcelona. Per l’altra banda estava Solidaritat Catalana, Unió Catalanista, la Lliga Regionalista, en aquests partits fins i tot hi havia “cuneros” enviats per Madrid, “integristes” que a Catalunya es pot dir que gairebé no existien, segons diu Xammar, i dos representants del caciquisme tradicional català, el carlisme, i denuncia, en parlar de Napoleó, més avant, que Catalunya és “un país acostumat a confondre el seu interès amb els interessos de la resta d’Espanya”; sobre el Timbaler de Bruc afirma que a Catalunya està justificat que tocatimbals siga sinònim de ximple. Explica com va veure la Setmana Tràgica, de 1909, la vaga general, els incendis d’esglésies, esmenta l’anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, director de l’Escola Moderna afusellat, com Mateu Morral -que no l’esmenta- i sí que ho fa amb el socialista Josep Fabra i Ribas, i àcidament afirma que ‘revolucionari rima amb primari’, tot i que no fa cap retret a la pena de mort que patiren; és més, diu que Joan Maragall tenia ‘l’enlluernament fàcil’, “era un d’aquells homes de bona fe, als quals se’ls poden robar els mitjons sense necessitat de treure’ls les sabates”. Ens preguntem si potser diu això de Maragall perquè va demanar clemència per als que anaven a ésser afusellats. Eugeni Xammar, mirant els fets de la Setmana Tràgica, decideix anar-se’n a París, on va començar a fer alguns treballs de traducció de l’italià al francès sense tenir massa coneixements ni de l’italià ni del francès, per a poder menjar. De les maneres de funcionament de l’Administració espanyola, Xammar, critica amb exemples, la corrupció, com es compren funcionaris i polítics, “són coses que a Espanya eren corrents a les primeries del segle XX…” i podríem dir que fins a l’actualitat. La corrupció a l’Estat espanyol és una constant que travessa tota la conversa fins i tot amb la intenció, segons Xammar, de perjudicar i fer mal als interessos econòmics de Catalunya. Ara bé, a partir de l’afer Pujol, no podem acusar de corruptes només els dels nucli anticatalà, pot ser de collita pròpia. Els de casa també roben.

photo
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next