Ucraïna i Palestina vistes des del País Valencià

Hi ha molt punts amb conflictes armats al món, a Irak, Síria, a Àfrica, tot i que, aquests darrers, no solen ser notícia a les primeres pàgines dels diaris occidentals. A Europa, la situació política a Ucraïna pot derivar en un conflicte mundial; hi ha massa conflictes oberts al món actual, alguns dels quals semblen irresolubles, com el de l’Estat d’Israel contra Palestina, necessitada, més que mai, d’un malaguanyat Edward W. Said, un dels intel•lectuals palestins més brillants, d’origen egipci, autor del famós assaig “Orientalisme” i de la seua autobiografia “Fora de lloc”, des d’una mirada plena d’honestedat i preocupació pel futur del seu poble palestí.

Ens caldria un intel•lectual com Said que explicara a l’opinió pública dels Estats Units i d’Europa, la situació d’opressió i de colonització i la necessitat d’arribar a un acord de mínims, just per a ambdues parts en conflicte, capaç de terminar amb l’espiral de violència i de terror actual; potser Palestina necessite també d’un líder com Nelson Mandela que presente la realitat de l’apartheid de Gaza (i Palestina sencera), tan semblant a un gueto, perquè es rebutgen del tot les veus de sirena de la lluita armada davant el terrorisme d’estat d’Israel, per tal de trobar una eixida pacífica i no fer la ferida més fonda. Davant d’una desproporció militar enorme, u pot entendre els intents ‘d’autodefensa’ palestina, però, mantenir la lluita armada és suïcida i còmplice amb l’agressor que aprofita cada ocasió per massacrar la població palestina que no té res a veure amb els grups armats.

Sovint ens preguntem si els míssils –mig espatllats- que llencen alguns grups armats palestins, perquè Israel mate a més de cent palestins per cada israelita mort, són facilitats pel mateix estat d’Israel o grups còmplices perquè Israel tinga “l’excusa perfecta” per a continuar matxucant els territoris de Gaza, a sang i foc, amb absoluta impunitat. Entenc també la necessitat “d’autodefensa” de l’Estat d’Israel, davant dels llançament de míssils, però no la necessitat d’acarnissar-se amb la població civil palestina indefensa, desemparada i innocent. Com es preguntava Eduardo Galeano sobre aquest conflicte: s’imagina algú que la Gran Bretanya haguera bombardejat Irlanda del Nord davant els atacs de l’IRA o l’estat espanyol hagués atacat militarment Euskal Herria davant els atemptats d’ETA? És del tot inacceptable i condemnable la reacció de l’Estat d’Israel perquè vulnera la integritat vital i els drets humans de la població palestina i en cada atac, aprofita per colonitzar noves terres i esclavitzar més en una mena de ‘bantustans’. A cada nou atac, a més de matar civils i bombardejar escoles de refugiats, es berena Palestina. És una jugada perfecta perquè tot continue igual i a cada atac, l’estat d’Israel colonitza més terres, tot i que creix la desafecció de la població democrática i pacifista a Israel cap al seu propi estat. I, lògicament, també voldríem que eixiren molts més líders polítics i socials pacifistes a Israel que entengueren com Isaac Rabin, que només la pau és el camí. Si no es prepara el terreny a Israel i Palestina per a la negociació i la pau, sense maximalismes per cap banda, el laberint de la violència continuarà de manera interminable. A Israel és a qui més li convé mantenir el conflicte obert; en aquest context, sempre guanya.

En la situació d’Ucraïna, hi ha l’est d’aquest país, considerat per Rússia el seu cor, més d’un 50% de població russoparlant, que vota partits prorussos i posat en el destret de continuar subordinada al Govern actual d’Ucraïna o anar-se’n amb Rússia, al guns diuen que preferiria Rússia, tot i que experts en afers internacionals ho posen en dubte i diuen que els ucraïnesos de l’est, són políticament, parlen i voten partits pro-russos però prefereixen ser ucraïnesos i no russos; davant d’aquesta realitat fàctica, ¿no seria el més aconsellable i prudent, acceptar la proposta russa de construir una Ucraïna federal, que donara més competències d’autogovern a les regions de l’est prorusses? O és preferible, que la situació derive en una guerra mundial, encara que, almenys des de la part de Rússia, s’adverteix i es recorda que ells tenen un arsenal nuclear? Potser als Estats Units i a alguns països de l’est d’Europa, ressentits amb el pasat satèlit vinculats a la força a l’URSS, els convé, per motius econòmics, financers i geopolítics, l’enfrontament d’Europa amb Rússia, amb motiu d’Ucraïna, però, a l’agricultura del País Valencià, Catalunya, Múrcia i Andalusia, no ens convé cap tipus d’enfrontament amb Rússia perquè el mercat rus pot trencar-se i desfer-se del tot si continuen els enfrontaments oberts i no s’arriba a una solució dialogada.

Òbviament, no podem decidir les polítiques guiats només pels interessos econòmics o comercials, i sovint, quan s’atempta i es vulneren els drets humans, cal deixar-los de banda aquests interessos mercantils i econòmics, cosa que molts estats i governs no fan, com ha fet el PP anul•lant la implicació de l’estat espanyol amb la justícia internacional perquè des de la Xina no volien que s’investigaren afers relacionats amb la colonització i la vulneració de drets humans al Tibet. No obstant açò, en aquest cas, d’Ucraïna, deixar de banda els interessos econòmics i optar per la via armada, en comptes de prioritzar la via diplomàtica, la negociació i la defensa dels drets humans, a més de prejudicar els interessos de l’agricultura valenciana, perjudica la població europea inclosa la ucraïnesa, tan prorussa com proucraïnesa, perquè allarga el conflicte armat i a la resta d’Europa en haver-hi la possibilitat d’arribar a un conflicte bèl•lic a escala internacional. Per desactivar aquest conflicte ucraïnés caldria asseure’s en una taula de negociació i arribar a acords de mínims de totes les parts implicades, tot i que els Estats Units posen alguns impediments. Perquè, sovint, sembla que per a la política dels Estats Units, com ens recorda, Noam Chomsky, els interessos mercantils són l’única guia i contribuir a afeblir econòmicament i a dividir Europa l’argument més potent.

Hi ha qui argumenta que Europa no pot confiar en les bones paraules de Putin i que només conten els fets i –s’afig- que el símbol de l’àguila i de sant Jordi de l’escut que hi ha darrere del faristol on fa les declaracions a la premsa, mostren les seues intencions imperialistes. Per això després de l’anexió de Crimea el març passat, ara podría haver-hi la temptació d’anexionar-se per la força militar la part est d’Ucraïna. És una possibilitat, però si ens posem a mirar àguiles, aguilots, pardals i pardalots, en trobaríem a tot arreu. Pense que hem de considerar que Putin està aïllat al Kremlin, és l’únic interlocutor d’això que se sol dir –pomposament- “la comunitat internacional”, està assejat per problemes econòmics i socials, només amb el suport internacional de països com Corea del Nord, Síria, Zimbabwe… a les Nacions Unides, la població russa elogia les fanfarronades patriòtiques de Putin i les mostres de contundència, ‘astúcia’ i duresa verbal, però no estaria gens d’acord en enviar els seus fills a morir com a soldats a Ucraïna, amb les experiències encara recents d’Afganistan i Txetxènia. La població europea, majoritàriament, prefereix que s’arribe a un acord pacífic, no vol tampoc un altre Afganistan o Irak que ha fet emergir –com a resposta militar- l’horror d’això d’Al Qaida i l’Estat Islàmic. No es perd res en procurar un acord per resoldre el conflicte a Ucraïna, abans que una guerra que sempre sabem quan comença però mai quan termina. Es tracta de donar-li una oportunitat a la pau i a la intel•ligència humana –sovint molt escassa- per solucionar els conflictes sense la necessitat de la força bruta de les armes; una guerra entre l’OTAN i Rússia podria arruinar Europa i Rússia, tot i que enriquiria els fabricats d’armes, els qui obtenen profit en cada guerra.