Pablo Simonetti, és un escriptor xilè que va estudiar enginyeria a la Universitat Catòlica de Xile i un màster en enginyeria a la Universitat d’Stanford. Des del 1996 s’ha fet escriptor professional. Ha escrit relats a “Vidas vulnerables” (1999), el 2004 publica la seua primera novel·la “Madre que estás en los cielos”, que ha estat traduïda a cinc idiomes i ha arribat a ser una de les més venudes a Xile. El 2007, publica la seua novel·la més popular “La razón de los amantes”, i el 2009 “La barrera del pudor”.
El 2014 ha publicat “La soberbia juventud”. Estem acostumats a llegir novel·les d’amors heterosexuals, però no tant homosexuals. És un relat aconsellable perquè hi haja qui es lleve de sobre algunes fòbies contra els gais, contra els amors lèsbics i les homofòbies contra si mateix o d’altres. Aquesta és una història d’amor, centrada en Felipe Selden, un home jove i carismàtic que atrau a la majoria de les persones que es troben amb ell. Un dels seus problemes més greus és tenir uns pares de l’Opus Dei, que obeeixen a la memòria de sant Josemaria i el Papa de Roma, i que no accepten l’homosexualitat del seu fill perquè pensen que és una immoralitat. Aquestes exigències familiars, religioses i socials del seu entorn, sumades a la seua immaduresa, el duen a prendre decisions que en compte de fer-lo feliç, l’allunyen de la felicitat i li porten algunes desgràcies i fortunes que no sabem com sabrà manejar. Perquè, les contradiccions internes, sovint, el fan creure que ha de renunciar a viure la seua vida i ha d’obeir uns pares i unes tradicions que l’ofeguen i el portarien a la mort, com ha passat tantes altres voltes en circumstàncies semblants quan alguns pares -reaccionaris i intolerants- rebutgen de les seues vides els seus fills, per ser gais.
El narrador, Tomás Vergara, coneix bé el món al qual Selden s’integra, i cerca desxifrar els seus apetits i projeccions que el jove revetlla en els qui se li acosten. Selden comprendrà que no hi ha prou amb els seus dons i talents per abastar la llibertat que considera seua per dret propi. Tomás, només coneix Felipe anota: “Bastaren cinc minuts per a convèncer-me que si jo haguera sigut més jove m’haguera enamorat d’ell sense remei, una idea subversiva per a qui mai ha cregut en amors a primera vista ni en les arbitrarietats del destí”. Al llarg de la novel·la Tomás i Felipe són amics i Tomàs l’ajuda a aclarir-se d’alguns embolics, a eixir dels laberints en què es fica, a entendre’s millor i acceptar-se, tot i que també hi ha algunes interrupcions de la relació i ruptures; Tomás és com un psicoanalista per a Selden que l’ajuda a desfer embolics i veure’s amb més objectivitat davant les trames d’una vida desorientada perquè, sovint, no sap què fer amb la seua vida, a qui estimar, perdut en cabòries, que, a estones, l’enfonsen del tot malgrat la seua joventut, la seua bellesa, energia i la seua empenta per a poder realitzar-se.
“La soberbia juventud” és una història d’amor, que es llig amb molta fluïdesa i interès, volem saber si la seua tia-àvia, Alicia, li deixarà els diners a Selden o serà la seua mare, Tana, qui ha promès als de l’Opus que els deixarà els diners de l’herència perquè vol arribar a ‘beata’, la que s’emportarà els diners, els quadres i les joies de la corona; volem saber què passa amb Elvira Tagle i la seua filla, la Jose, per qui es decidirà Felipe dels diferents amors que travessen i penetren en la seua vida; volem saber dels amors de Felipe Selden amb Camilo, amb Santiago Pumarino i si, al remat, entre Tomás i Felipe, s’anirà més enllà de l’amistat. És una novel·la sobre les amistats i els amors, sobre els odis i els rancors, les revenges, els afectes i la manca d’estima; una reflexió sobre com l’edat determina el judici que ens fem de nosaltres mateixos i de les nostres circumstàncies.
Vaig veure, recentment Pablo Simonetti, en una entrevista a una TV, on va contar la història de la seua novel·la com la d’una família de l’Opus Dei amb un fill gai que vol alliberar-se del pes feixuc d’una espiritualitat malaltissa, que podria ser perfectament la seua pròpia, tot i que ens va dir que la seua família era molt liberal; em va fer ‘gràcia’ quan va dir que ell, quan se’n va anar a estudiar un màster d’enginyeria als Estats Units, als anys huitanta, més que eixir del ‘closset’, es va posar a botar, a fer salts molt alts. També va contar part del seu activisme a favor dels drets dels gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals a Xile i arreu del món; les agressions que s’han de suportar per banda de grups d’homòfobs d’extrema dreta i clericals que pensen que han de perseguir i fustigar l’homosexualitat. S’imaginen vostès que algú fóra agredit o insultat per ser heterosexual perquè els homosexuals foren majoria? Cal posar-se en la pell dels altres, reconèixer i respectar les minories, cosa que els bisbes o els Putins de torn, a Rússia o a l’Àfrica, que prediquen i fan lleis contra l’homosexualitat, el que fan és excitar les agressions i els assassinats d’homosexuals i vulnerar els drets humans.
Per això, la perspectiva de la novel·la de Simonetti, va en la línea de la teòrica de la justícia i la democràcia, Iris Marion Young: les reivindicacions sobre el sentit positiu de la diferència i la seua llibertat per a ser expressades en un espai públic; són les reclamacions dels grups d’alliberament gais, lèsbics i transsexuals, perquè en la manifestació pública de l’afecte homosexual, encara s’experimenten pràctiques d’aversió conscient o inconscient, i el rebuig d’un imaginari col·lectiu dominant que encara considera que tals manifestacions afectives “desviades” de la norma hegemònica, haurien de restar relegades a l’esfera d’allò privat. Tanmateix, les reclamacions d’aquests grups, com els culturalment humiliats i invisibilitzats, van dirigits a desafiar, a través de les manifestacions i orgull públic de les seues tendències sexuals, a eixe imaginari ‘cultural’ que dimonitza a aquells que transgredeixen les conductes heterosexuals, concebudes com a conductes normatives i normalitzades, a partir d’una construcció monolítica d’eixos grups hegemònics que normalment decideixen els estàndards dominants de moralitat (de llengua, de cultura o de nació).
Aquesta visió normativa i hegemònica de l’heterosexualitat, produeix limitacions sistemàtiques per a homosexuals i lesbianes relacionades amb la seua llibertat, la seua exposició a la discriminació i a la violència física, i en alguns casos, a la pròpia mort. També a la seua marginació i a l’accés vedat a fonts i oportunitats en condicions de desigualtat, perquè la noció d’un espai públic com a espai ‘neutre’, reforça la seua posició de desavantatge al si de l’estructura social, perquè oculta la condició específica del grup heterosexual sota una lògica de normativització que presenta la seua experiència com a neutra, natural i universal. Com a l’estat espanyol passa també amb els valencians, balears i catalans, que som invisibilitzats, oprimits i marginats fins a l’assimilació i l’extermini sota l’aparença d’una falsa i tramposa “universalització”, que prioritza l’espanyolitat i ataca la nostra catalanitat, en considerar-la una diferència “a extirpar”.
És insultant que hi haja qui s’entossudisca en considerar l’homosexualitat una malaltia, des de la voluntat de fer mal perquè els gais siguen rebujats i agredits. El psiquiatra, Adrew Solomon, autor d’”El demonio de la depresión”, acaba de publicar un estudi de més de tres-centes famílies que han aprés a viure, a conviure i a sobreviure en situacions d’enorme complexitat, inclús extremes. Comenta el seu darrer llibre: “Comencí aquesta obra per a perdonar els meus pares i la vaig concloure concebint un fill. Comprendre el passat m’ha donat llibertat per a viure el present”. “Només vaig reconèixer que era gai, vaig comprendre que l’homosexualitat no té res a veure amb la conducta sinó amb l’identitat”. I assenyala: “Aquest és un manual per aprendre a ser receptiu”, per a “tolerar allò que no pot curar-se i una il·lustració que guarir, tot i que siga factible, no sempre és allò apropiat”. Perquè es tracta de triar, d’elegir, de poder triar. I una mostra de les diverses maneres d’estimar i dels conceptes divergents i antagònics de l’amor. És l’expressió d’una societat cada vegada més diversa i tolerant, diu Solomon. La regularització, la inclusió, la desinstitucionalització, el moviment pels drets dels discapacitats i les polítiques d’identitat, són el camí; el valor i la generositat de tantes persones per abraçar la més inesperada i concreta diferència. Michel Foucault, ho deixa, si fa no fa, així: conrea la teua especificitat i diferència, allò que et permet ésser més original, singular i únic.
