El sociòleg francés assenyalava que “des del anys vuitanta, la idea de nació, està associada, sobretot, al pitjor: nacionalisme és ràpidament sinònim de racisme, xenofòbia, d’extrema dreta, de populisme… I un conjunt coherent d’estereotips i nocions totes preconcebudes aporten un feix d’explicacions sobre l’augment dels fenòmens nacionalistes, sobretot, a Europa”. I ara deia la seua: “Per això, l’experiència d’Escòcia és per a meditar, ja que ve a desmentir la major part dels elements que es fan servir normalment per a pensar el nacionalisme contemporani”.
És veritat que, afegeix, “ 1. Amb poques excepcions, com és el cas de Catalunya, la idea de nació sembla ser un monopoli, o gairebé, de la pràctica totalitat de les forces d’extrema dreta: el Front Nacional a França, el Partit Liberal d’Àustria, el Vlaams Belang de Flandes, el Partit Popular danés, Aurora Daurada a Grècia, etcètera. No obstant això, el vot per la independència d’Escòcia és el resultat d’una població que se situa aclaparadorament a l’esquerra molt més que a la resta del Regne Unit. Es presenta a favor del manteniment de l’estat de benestar social i de redistribució, rebutjant les tendències liberals, i després neoliberals, que auspicià la política de Thatcher”. Al meu parer, tot i que Wiviorka no l’esmenta, el PP espanyol entraria dins les forces d’extrema dreta europea, molt sovint en temes com el projecte de contrareforma de l’avortament, provisionalment avortat, li ha passat per la dreta al partit del Front National de Lepen. En política antisocial i en imposar un nacionalisme espanyolista que nega el reconeixement igualitari de les altres llengües i nacions de l’estat, el PP se situa amb els partits europeus més d’extrema dreta, des d’una reproducció de la mentalitat patriòtica mancada de cultura democràtica i d’intent de genocidi de les altres cultures i llengües i drets de ciutadania distinta a l’espanyola.
No obstant, 2. “Tot i que sovint es presenta la crisi econòmica com la principal font de l’augment de les forces de defensen la idea de nació”, considera Wieviorka que, aquesta pseudoexplicació, ha sigut refutada de dues maneres, per l’existència de poderosos partits nacionalistes en països que no estan afectats per la crisi actual -Suïssa, Noruega- i per l’absència o la feblesa d’aquests partits per aquesta crisi: Espanya o Portugal. És a dir, a Escòcia, Suïssa i Noruega, no és la crisi sinó és el manteniment a distància de la crisi i la protecció de la comunitat nacional el que robusteix l’afirmació nacional.
3. La majoria dels partits nacionalistes d’extrema dreta s’han oposat fermament a la UE i la idea de nació ha sigut una reacció de reafirmació davant les deficiències i limitacions d’Europa; creuen que tornant a tancar les fronteres i destruint la moneda única, se solucionaran els problemes que genera la tecnocràtica Brussel·les. Però en el cas d’Escòcia assenyala Wieviorka [i podem afegir també, en el cas de Catalunya i dels Països Catalans], els actors mobilitzats per la independència no són antieuropeus ni euroescèptics, sinó tot el contrari. En general, es vol més Europa, més Europa dels pobles i de les nacions sense estat propi, que reconega la pluralitat i la diversitat de llengües, cultures i nacions, i els drets de ciutadania en igualtat de condicions, tinguen estat propi o no.
4. La pujada del nacionalisme a Europa està ple de racisme i xenofòbia, en particular contra els musulmans i els immigrants, que són els seus primers objectius. Però en parlar d’Escòcia [afegim, o dels Països Catalans] “res d’això és vertaderament prioritari ni està al centre del debat. El moviment a favor de la independència no és racista, antiimmigrant i islamòfob, tot i que pot tenir al seu si aquests elements”.
5. El moviment per la independència d’Escòcia [i als Països Catalans] no té res a veure amb la violència. És essencialment democràtic; a diferència dels partits nacionalistes d’extrema dreta que ataquen els llocs de culte, l’alberg dels immigrants, els immigrants, etc.
6. En relació a l’apertura o tancament dels moviments nacionalistes, desitjosos de posar fi a una situació de subordinació, “la distància és considerable, posem per cas, entre Catalunya i Còrsega, on les crides a la independència d’Espanya o França tenen significats i maneres d’actuar molts diferents. El moviment escocès està molt més prop al moviment català del que ho està -seguint l’experiència britànica- al moviment irlandès.
Conclusió: “Per tant, cal distingir radicalment el moviment nacionalista escocès dels nacionalismes que li confereixen una imatge ombrívola, extremista, racista a la idea de nació”.
En la recapitulació final dels moviments nacionalistes a Europa, Wieviorka, descriu com hi ha dues fases diferenciades: una, lligada a projectes d’emancipació i progrés, a mitjan del segle XIX i d’altra, en la qual principalment, ha sigut companya de la regressió, l’aïllament i les pràctiques d’odi i violència, com en el cas del nazisme i el feixisme. La idea de nació pot donar de si el millor i el pitjor, inclús un moviment que, en un moment donat, pot ser portador del millor també pot transformar-se i donar lloc al contrari, al racisme, al tancament, etc. Però, l’experiència escocesa, per sobre dels estereotips i els tòpics, “ve a recordar-nos, en termes de nació, que, “el pitjor no és que siga un monopoli, sinó que també és possible que siga demòcrata, oberta, progressista, tolerant, preocupada per la justícia social, europeista i integrar aquestes dimensions en un enfocament nacional”.
Al meu parer, la lliçó escocesa és extrapolable a la comunitat catalànica que formen els Països Catalans i que des d’Espanya i França pretenen dividir i separar, inclús “constitucionalment” o per la força de les armes o de les lleis injustes inclús, amb amenaces explícites de suspensió de l’autonomia i tancament de tots els mitjans en català al País Valencià. Potser aquesta fórmula d’amplitud, de reconeixement del dret a la diversitat, de l’equitat i del respecte a la diversitat al si dels Països Catalans és una possible “garantia”, sempre provisional, davant els nacionalismes xenòfobs, racistes, estatalistes o ‘regionalistes’ que tenen temptacions d’atiar -i atien amb tots els seus mitjans- l’odi contra “l’altre” com a manera d’afirmar-se ‘nacionalment’; concretament al País Valencià, l’odi, l’autoodi i el rebuig de tot allò català [valencià i balear] que es promou des del nacionalisme estatal espanyol i els seus petits replicants, sucursalistes, ‘regionalistes’ o nacionalitaris’ d’àmbit estret, tancat i ‘particularista’. És una mena d’al·lèrgia a l’universalisme dels partits nacionalistes d’extrema dreta europeus, molt sovint, sota la disfressa del “liberalisme” i inclús de la invocació als “drets humans”, des d’aplicacions primacistes d’inferiorització, vexació i denigració de “l’altre”, estructuralment, mediàticament i políticament, ‘inferioritzat’, criminalitzat i a l’extrem exterminat, siga català, islàmic o immigrant.
En el cas del País Valencià, ho veiem clar, la prova del cotó democràtic l’atorga l’anticatalanisme; a tots els moviments populistes i pseudofeixistes, de tall estatalista o de tall ‘nacionalista’, la catalanofòbia, l’insult al català, considerat com els jueus per als nazis o els musulmans per als d’extrema dreta europea, és infrahumanitzat i despullat de la seua ciutadania, del dret a tenir drets perquè se li nega inclús l’existència. Al meu parer, és el ‘test’ clau que marca la diferència entre un partit democràtic i respectuós, de veritat, amb els drets humans, les llibertats, els drets socials, lingüístics, culturals, dels pobles i de la ciutadania catalana [valenciana o balear] o una pura enganyifa; una estafa fraudulenta per cobdícia electoral, tot i que siga excitant les més baixes passions del populisme, el racisme i el pitjor de “nosaltres, els valencians” o catalans del País Valencià, com fa el PP, UV i altres partidets que no vull esmentar per no fer-los cap publicitat. No se la mereixen.
Al marge del resultat del referèndum escocès, tot i que ens haguera agradat que guanyara el sí, a pesar dels xantatges i de les pressions econòmiques, bancàries i empresarials en contra de la independència d’Escòcia, hem pogut veure, com a la GB hi ha una certa cultura democràtica i possibilitat, almenys, d’expressar-se i votar sobre un afer cabdal i fer un debat “democràtic”. Irvine Welsh, autor de la novel·la “Trainspotting” escrivia el 18 de setembre a “Libération” un article “Les printemps écossais”, on deia que aquesta primavera dels pobles, concretada a Escòcia, a Europa és imparable, inclús en cas de victòria del no, no es podrà qüestionar més l’emergència d’un moviment democràtic popular que desitja un canvi davant el model de globalització neoliberal i contra el militarisme des d’una concepció democràtica viva; Escòcia ha encès la flama de la llibertat que brillarà arreu del món.
En canvi, a Espanya, el PP-PSOE, neguen el dret a decidir de la ciutadania de Catalunya o dels Països Catalans perquè consideren que no tenim dret a tenir dret a res. Tanmateix una democràcia no és possible ni creïble sense l’opinió, la votació i l’expressió de la ciutadania en allò que ens concerneix, sobretot quan un TC deslegitimat, corromput i posat a dit pels partits espanyolistes, desautoritza allò que la ciutadania catalana va refrendar i aprovar en la reforma de l’Estatut: la proclamació de Catalunya com a nació i la prioritat del català com a llengua de Catalunya. Des de Madrid rebutgen aquestes dues qüestions, des d’una mentalitat imperialista i despòtica, perquè creuen que només ells -els espanyols castellans- tenen dret a tenir una nació i, a més a més, a imposar la seua llengua a tot l’Estat, amb voluntat d’exterminar les altres llengües, cultures i nacions distintes a l’espanyola. Sense cap respecte ni reconeixement pels drets dels altres. Perquè consideren, com deia Hannah Arendt, als orígens del totalitarisme, que “els altres”, en aquest cas, nosaltres els catalans [valencians i balears], no tenim dret a tenir drets.
