L’Audiència ‘Nacional’ Espanyola ha denegat la nacionalitat espanyola a un ciutadà xinés que ha sigut incapaç d’aprendre a parlar castellà en els onze anys que duu a l’Estat espanyol. La sala de Madrid considera que el sol·licitant de nacionalitat espanyola no ha justificat prou el grau d’integració a la societat ‘madrilenya’ o castellana, a pesar que està casat amb una ciutadana de l’estat espanyol des del 2001 i s’expressa en valencià. El sol·licitant, que treballa a la cuina d’un restaurant, va al·legar que podia comunicar-se també en valencià, però no li ha servit de res. Perquè per als jutges madrilenys, el valencià o català del País Valencià, tot i que a la seua Constitució diga, sense esmentar-la, que la nostra és també llengua oficial ‘en les respectives comunitats autònomes’. És evident, però, pels discursos polítics, per la prohibició perquè es parle al parlament de Madrid, al Congrés i al Senat, per la llei Wert, pel tacament de RTVV, la censura de les TV en català i per algunes d’aquestes impresentables sentències i pràctiques concretes, la realitat és que el català (basc o gallec) és molt menys que el castellà. Es diu i es proclama que és oficial, però en realitat és només ‘cooficial’, una cooficialitat que considera el castellà objecte de prioritat, privilegi i preeminència i al català (èuscar i gallec) de consideració molt menor, subalterna, subordinada i perfectament prescindible. A excloure del tot. A eliminar.
La sentència contra el xinés que només sap valencià adverteix que la ‘nacionalitat’ concedeix un estatus i uns drets superiors als derivats de la mera residència legal a Espanya pel que les lleis exigeixen els sol·licitats un grau d’adaptació major. En realitat la sentència és una vegada més, un insult contra els valencianoparlants o catalanoparlants, euskalduns o gallegoparlants, perquè, des de Madrid, es considera que el valencià no té cap valor, com si encara visquérem en una dictadura castellana.
Des de València Acull, recorregueren la denegació de la sol·licitud de nacionalitat presentada el 4 de febrer de 2009 i denegada el 22 d’abril de 2013 perquè deien que “es pot mantenir una conversa però amb dificultats, i li costa entendre i respondre prou”, va diagnosticar el magistrat del Registre Civil, el 2009. No obstant açò, des de València Acull, en recurs, indiquen que pel seu treball com a cuiner “coneix i parla el valencià”, a més que compleix el requisit legal de residència legal en haver-se casat amb una persona de nacionalitat de l’Estat espanyol el 2001. Consideren els jutges de Madrid, que la manca de coneixement del castellà justifica i és causa suficient per a la denegació de la nacionalitat espanyola, i no consideren que en saber valencià hi ha prou perquè entenen que el valencià és una llengua que no té valor jurídic per a la integració social a l’estat espanyol. Al meu parer, és un ‘puntelló’ als catalanoparlants en el cul del xinés que sap valencià. Encara hi ha qui es pregunta per què volem el dret decidir per a exercitar la independència? Des de Madrid ens diuen que les classes de valencià-català, èuscar o gallec no tenen cap valor jurídic per a la integració a l’estat espanyol.
Des res val tampoc que València Acull diga que des del 2013 assisteix “amb profit a quatre hores setmanals a les classes de castellà de nivell inicial des d’abril de 2013”. La integració al País Valencià en valencià-català no la contemplen els jutges de Madrid, ni tindran preparat personal competent per comprovar-ho i certificar-ho. Catalanofòbia. Com podem veure que inclús els jutges valencians progressistes, quan arriben a jutges deixen de fer servir la seua pròpia llengua als espais públics i privats i fan servir -únicament i exclusivament- el castellà. La mentalitat en la judicatura de tot l’estat, tret de casos excepcionals, és que això de “las otras lenguas”, no serveix per a res. A Espanya només es reconeix el castellà o espanyol, les altres llengües, inominades, els jutges les llancen al femer, tot i que sense un reconeixement igualitari de la diversitat lingüística que hi ha a l’estat espanyol no hi ha democràcia que valga. Hi ha qui diu que han mancat “afectes”, el que ha sobrat i sobra és l’opressió, un odi infinit i immens que ens tenen des de Madrid; un odi i autoodi que s’ha inoculat després de segles d’opressió lingüística, cultural, jurídica i nacional i que arriba fins a tots els mitjans de comunicació en espanyol i afecta inclús les clavegueres sucursalistes perifèriques; un odi incommensurable contra les altres llengües i cultures distintes a l’espanyol, des d’un monolingüisme castellà continuador del la idea de l’Espanya castellana del franquisme.
Per últim, si deixar de parlar i entendre l’espanyol és objecte de pèrdua de nacionalitat espanyola, la independència dels països de parla catalana té fàcil solució: parlem sempre i només la nostra llengua; fem com el valencià d’origen xinés: mostrem dificultats per a entendre l’espanyol, parlem només en el català de València. No és una solució ideal perquè saber llengües és molt positiu, però ens forcen a això, a desaprendre el castellà com a manera de sobreviure. En defensa pròpia.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià
