Les conductores de l’acte foren Encarna Canet, d’Iniciativa Animalista i Consol Barberà de Compromís d’Alaquàs, totes dues membres de la PDaD, que van explicar, sintèticament, el significat del 25 d’Abril on es recorda la pèrdua dels Furs del País Valencià, l’inici de la prohibició de les lleis, la llengua i la cultura catalana o valenciana del País Valencià en un procés d’extermini que arriba fins avui. No era una commemoració per celebrar res, al contrari per a remembrar allò que vam perdre en les lleis valencianes, en matrimoni civil i repartiment dels béns de manera igualitària, en llengua, en autodeterminació, per a recordar com el rei a Castella era el monarca absolut i a la Corona Catalano-Aragonesa era ‘primus inter pares’, supeditat a les Corts d’Aragó, Barcelona, València i les Illes, des d’una concepció més ‘democràtica’ i ‘confederal’.
Amalur Mendizabal, senadora d’Amaiur i membre d’EHBildu, va explicar la via basca, com s’havien organitzat en marxes, cadenes, etc. per aconseguir que tot Euskal Herria decidisca el seu propi futur sense interferències per banda d’Espanya; com ells, a l’igual que els Països Catalans, tenen també una Euskal Herria, fragmentada, dividida per l’estat espanyol i francés, que no reconeix ni el departament basc de l’Euskal Herria a la part de l’estat francés ni les competències plenes a l’estat espanyol; com tracten de mantenir una situació d’opressió, però la ciutadania navarresa i basca s’està organitzant per decidir el futur en funció dels seus interessos i no de l’estat espanyol o francés; reclamen tenir un estat propi per estar present a la UE i al món defensant els seus interessos com a Euskal Herria.
Guillem Agulló va llegir el manifest de la Plataforma pel Dret a Decidir amb crítiques al model de 1978 que ens impedeix decidir per nosaltres mateixos; decidir si el País Valencià vol federar-se o confederar-se amb la resta de països de parla catalana, un model de tancament antidemocràtic del règim del 78 que està en vigor per a fer lleis com la Llei Mordassa per a donar cobertura a la repressió en defensa del règim antidemocràtic i classista del 78, un sistema intocable que no respecta el dret a decidir dels pobles ni de la ciutadania ni accepta la voluntat democràtica popular. Va criticar que al País Valencià està en vigor la Llei de Senyals d’Identitat contra el poble valencià, copiat de la Inquisició espanyola; està en vigor l’espoli fiscal i econòmic contra el País Valencià i els països que formem l’eix mediterrani.
No obstant açò, va remarcar Guillem que tenim davant l’exemple de Grècia, on la ciutadania grega ha decidit enfrontar-se a les imposicions austericides de la troika. Va dir que ara és el moment de recordar les víctimes de saqueig econòmic i balafiament que ha protagonitzat Zaplana, Olivas, Camps, Fabra, Rita Barberà, Rus, Aznar, Rajoy, Cospedal i la majoria dels dirigents del PP a Madrid i a València; ara és l’hora de recordar Soledat Torrico, que va morir a causa d’una grip després d’estar 6 dies intentant rebre assistència mèdica als hospitals del País Valencià; ara cal exigir prestacions socials o salarials. Hem de reparar a les víctimes dels abusos del poder i les injustícies socials que han causat les polítiques neoliberals del PP… El poble valencià ha de ser el subjecte polític d’un procés constituent per acabar amb l’espoli fiscal i els atacs constants a la llengua i cultura pròpia, sense cap mitjà de comunicació de masses fet amb la llengua pròpia del País Valencià; ara cal posar els recursos públics al servei de tots; ara cal exigir el dret a decidir i la solidaritat entre els pobles perquè la ciutadania construïsca el seu futur sense cap discriminació. Per un País Valencià lliure. Som País Valencià.
Finalment, va decidir donar-se de baixa del que havia estat el seu partit, el PP, amb una carta on manifestava la seua incomoditat amb ‘les qüestions i pronunciaments de l’actual direcció regional del PP a les Illes’ i la ‘sintonia nul·la’ amb la direcció, que s’havia ‘acarnissat’ contra la cultura i llengua i, en general, havia mostrat ‘un menyspreu als elements d’identitat del nostre país’. ‘Elements importantíssims per al nostre poble, al meu parer, i que si no es respecten deixen sense sentit el nostre autogovern’, afegia.
L’ASM es va constituir la tardor passada amb l’objectiu d’esdevenir el referent del moviment independentista a Mallorca i la resta de les Illes Balears. Naixia emmirallant-se en l’ANC, que l’any passat va refusar d’integrar una territorial de Mallorca com a part orgànica de l’entitat. També perquè la gent de Mallorca se sent sobretot mallorquina, menorquina, eivïsenca o formenterenca, i després no posa en qüestió els vincles en llengua, cultura i historia que ens uneix a tots els països de parla catalana, com el País Valencià i Catalunya. L’ASM es proposa d’estendre el sobiranisme a Mallorca a fi de construir una majoria social favorable a la constitució d’un estat propi i acabar-se unint als Països Catalans. En parlàvem fa uns mesos amb la seva primera presidenta, Maria Antònia Oliver, en una entrevista: ‘Volem situar l’independentisme en la centralitat política mallorquina’. Cristòfol Soler va denunciar les polítiques espanyolistes i antibalears dels dirigents actuals del PP de les Illes, va dir que durant massa temps havien estat sembrant de sal els cervells de la ciutadania de les Illes; va denunciar l’espoli fiscal de les Illes, que arriba al 15% de no retorn d’allò que es recapta i se’n va a Madrid, propi d’una situació de saqueig colonial, ja que les Nacions Unides accepta i reconeix el dret a l’autodeterminació quan es produeix una situació semblant a la de les Illes, País Valencià o Catalunya. Va denunciar que mai l’estat espanyol acceptarà el reconeixement de les altres llengües de l’estat, perquè el model d’estat que s’ha creat, des de la FAES, és a la manera castellana, jacobina i madrilenya, en funció del supremacisme i racisme espanyol, en contra del català, basc i gallec; ni cap federalisme o confederalisme espanyolista ens reconeixerà, perquè ells entenen que la ciutadania de les Illes (PV, la Franja o Catalunya) no tenim cap dret a tenir drets, hem d’acceptar la subordinació i la discriminació que ens imposen, per tant, hem de construir, des de baix, la federació o confederació que més ens interessa, la nostra, la de tots els països de parla catalana, que ens uneixen interessos lingüístics, culturals, ecològics, econòmics, polítics i con-nacionals.
Des de Madrid i les seues sucursals a les Illes, explicava Soler, han intentat enfrontar la gent de les Illes amb la nostra llengua i cultura balear, però s’han trobat amb la resistència ferma dels docents, dels pares i mares, de l’alumnat, de la societat civil balear que no està disposada a renunciar a construir el nostre futur amb les nostres pròpies mans, en funció dels nostres interessos. Va recordar els lligams personals amb el País Valencià, perquè durant la transició, quan estava a la UCD, va estudiar econòmiques a Alacant, ara encapçala des de la societat civil balear, el sobiranisme mallorquí perquè volem que la ciutadania de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera decidisca, exercisca el dret a decidir.
Del sindicat d’estudiants SEPC va parlar Mercè Amich, que va denunciar els atacs del Ministeri d’Educació, del govern espanyol i de la llei Wert contra el català i els Països Catalans; va denunciar una llei classista, per a les elits, que deixava fora de l’ensenyament molts estudiants que no podien pagar la matrícula, va denunciar la política espanyolista, patriarcal i anticatalanista de l’estat espanyol i va exigir la independència de tots els Països Catalans com la millor manera de resoldre els problemes d’opressió, de repressió, d’explotació i l’espoli per banda d’un estat que no ens deixa ser ni respecta la nostra voluntat nacional de ser independents tant de l’estat francés com de l’espanyol.
Vicent Maurí com a portaveu d’Intersindical Valenciana, que parlava també en representació de la Intersindical Alternativa de Catalunya IAC i del Sindicat de Treballadors/es de l’Ensenyament de les Illes, STEI, va defensar el dret a decidir com un programa que el seu sindicat defensa des de fa temps, incrementant la participació des de baix, l’assemblearisme i l’autogestió. Els sindicats dels països de parla catalana estan coordinats per defensar l’educació, la llengua, la cultura i la transformació dels nostres respectius països davant d’un estat centralista que tracta d’impedir que decidim i ens imposa polítiques educatives contràries als nostres interessos. Va defensar el dret a decidir per exercir la justícia social, el complement dels drets humans i un país on una altra escola i educació, de qualitat, pública i en valencià siga possible.
Jaume Marfany, vicepresident de l’Assemblea Nacional de Catalunya va explicar la construcció de l’ANC des de la societat civil de Catalunya; com Jaume Lòpez va ‘inventar’ el dret a decidir com un mètode ‘asèptic’ per defensar la democràcia, i qualsevol demòcrata, que ho siga de veritat, hauria de defensar el dret a decidir, tan si es vol arribar a exercir com a dret a l’autodeterminació o no. Per decidir-ho tot a nivell individual i col·lectiu. El 2006 es va fer una manifestació amb el lema “Som una nació i tenim el dret a decidir”; el 2007, una altra manifestació dient“ Som una nació i tenim el dret a decidir sobre les nostres pròpies infraestructures” (per reclamar el traspàs de competències de rodalies que eren un desastre); el 2010 Òmnium Cultural, davant les sentències del TC espanyol que nega el català, hi hagué una mani encapçalada per la societat civil i els polítics darrere; després els partits polítics de Catalunya incorporen el dret a decidir als seus programes electorals. El 2010 es produeix la gestació i la creació de l’ANC, amb el lema d’aconseguir la independència per tenir un estat propi a la UE, donant per finiquitat, perquè així ho han decidit a Madrid, el procés autonòmic.
El dret a decidir, va explicar Jaume Marfany, no es fonamenta en els drets dels pobles sinó en el dret de la ciutadania; tot s’ha de poder decidir. Arran de la independència de Kosovo, el Tribunal Internacional de l’Haia, va decidir que estava d’acord i que acceptava la independència unilateral de Kosovo, per tant, per què no la de Catalunya? Els trets bàsics és que siga democràticament, des de la no violència i que no hi haja cap altra manera d’arribar a un acord, cosa que en el cas de Catalunya es compleix perquè l’estat espanyol afirma, hipòcritament, que vol el diàleg, però no accepta que Catalunya vote, decidisca i faça el seu futur. No se’ns respecta i per tant hem de fer via. El 9-N és una gran victòria de la democràcia a Catalunya, perquè és el primer acte de sobirania del poble català, de dos milions i quasi mig de gent desobeint l’estat espanyol, votant, participant, decidint el nostre futur. Volem una nova República Catalana Independent, des dels principis de radicalitat democràtica, ser persones lliures en un poble lliure… La independència del Principat de Catalunya, des del 2011, al full de ruta de l’ANC, es té clar que primer és la independència del Principat, sabent que es tracta d’una part de la nació, després, proposarem la reunificació dels territoris de la nació completa i sencera, si així ho volen, per majoria, de mutu acord, en pla d’igualtat, els altres territoris, federalment o confederalment, Andorra, les Illes, el País Valencià, etc. Perquè som hereus de molta gent, organitzacions i moviments socials, de la gent que s’ha jugat la llibertat i la vida per recuperar les llibertats i la independència, a tots els devem la victòria final i no podem fallar.
Toni va explicitar els tres eixos bàsics sobre els que es fonamenta el dret a decidir:
1) Procés d’apoderament de la ciutadania des del dret a decidir com a dret democràtic irrenunciable.
2) Factibilitat per convertir el desig en possibilitat de realitzar-se.
3) Perquè el dret a decidir respon a la realitat concreta del País Valencià. Hem de treballar per transformar i canviar. No podem copiar o imitar processos que a altres llocs tenen molta més massa crítica. Hi ha ritmes i realitats diferents.
Hem de preguntar-nos com és possible que amb un parlament corcat per la corrupció, com el valencià, no hem sigut capaços de fer-los fora i canviar el govern de la Generalitat. Potser perquè no hi ha un missatge de trencament amb un model que fomenta la corrupció i la submissió al model del 78 imposat per l’estat espanyol.
Cal remarcar que el País Valencià és també un subjecte polític constituït des de la participació pròpia; el nostre poble es constitueix com a subjecte polític transformador.
No podem continuar sotmesos al model del 78 de les elits franquistes; el dret a decidir suposa trencar amb el model del 78 perquè el poble valencià puga apoderar-se políticament. No avançarem si la resposta no és posar l’economia al servei del poble treballador del País Valencià. Perquè el dret a decidir és una eina per construir un futur en llibertat.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià.