Al principi de la novel·la o de la crònica sobre els vençuts, conta un bombardeig feixista sobre Barcelona, els morts, els ferits, els crits de ràbia i dolor, mentre ell i una colla d’escriptors es preparen per a refugiar-se a l’ambaixada o el consolat anglès, més tard decideixen esperar un camió a la conselleria de cultura, al carrer Còsega, Diagonal i que els passe a l’altra part de la frontera, mentre fugen veuen les files de fugitius que caminen cap a França, com a la novel·la ‘La suite francesa’ d’Irène Némirovsky, fugint dels ‘nacionales’ espanyols del militar colpista Franco. De Barcelona a Girona, de Girona a Agullana, d’Agullana a les Illes, pel coll de Manrella. De les Illes al Voló, a Perpinyà, a Tolosa… I així fins Marsella. Després cap a Amèrica, l’Argentina, Xile… Va viure a l’exili durant setze anys.
Aquest llibre ‘Els vençuts’, ens explica la tràgica aventura dels pocs que van poder esquivar els camps de concentració una vegada arribats a França i dels molts que per desgràcia hi van anar a parar. Uns episodis dels quals mai en sabrem prou ni deixarem de retreure prou als qui van girar la cara abandonant a la seua mala sort milers de dones, homes, infants i vells. En la nostra literatura falten encara els documents sobre un dels capítols més impressionants, obscurs i cruels de la nostra història. I aquest n’és dels més emblemàtics. En el llarg camí cap a l’exili, d’entre els milers d’anònims, eixen alguns personatges coneguts, Pompeu Fabra, dessolat i de sobte amb el pes a l’esquena dels seus 71 anys, animant a la gent abatuda, camí de Prada de Conflent, a morir a França, també Lluís Company que preguntat on va a anar-se’n, afirma que el seu destí és estar prop de Catalunya malgrat el que li puga passar, sense abdicar de les seues responsabilitats.
La guerra civil espanyola, coneguda i seguida arreu del món, deixa de ser notícia una vegada triomfa la rebel·lió militar-feixista contra la democràcia i la República. Les expectatives que havia generat la defensa de la República queden estroncades i fatalment les desenes de milers de fugitius es converteixen en una càrrega que no vol ningú. “Ai dels vençuts”, diu la dita clàssica. Aquest llibre parla d’ells. Com podem observar aquest estiu de 2015, a través de les notícies, els milers de refugiats sirians i d’Orient Mitjà sacsejats per les guerres i els canvis climàtics, problemes dramàtics, alguns dels quals ha causat Occident i que posa a prova la consistència i la fortalesa de la UE per complir, realment, els tractats en defensa dels drets humans, la llibertat, l’acollida i el dret a l’asil i al refugi dels qui fugen de les guerres i d’una gran devastació ecològica provocada pel canvi climàtic i les guerres interminables.
Com explica Xavier Benguerel al pròleg, on li agraeix l’ajut a Jaume Vicens Vives perquè a Madrid s’autoritzara que es publicara el 1955 una part d’aquesta novel·la sota el títol ‘d’Els fugitius’, també remembra el que deia Vicenç Vives a ‘Notícia de Catalunya’ sobre el coneixement de la història dels nostres pobles, tot i que Vives al·ludeix a ‘l’ànima’, en aquest cas es tracta d’uns cossos plens de ferides, de fred, de fam i set: “Per a la tasca de conèixer-nos, necessitem la col·laboració dels poetes i dels novel·listes, dels esperits que posseeixen el do d’intuir, sense documentació prèvia, els més profunds bàtecs de l’ànima del poble”.
Benguerel aclareix que aquest llibre conté una abundant exposició d’experiències personals, es tracta de l’èxode que li tocà viure, l’exili i tot el que comportà de privacions, angoixa, obligada aventura, no acaba mai, ni quan un aconsegueix una situació aproximadament estable, i menys encara si un torna; l’exili es transforma en èxode permanent i el pas del temps el converteix en ‘l’absent’, la sensació de ser un home que ha perdut identitat i herència, també l’experimenta quan retorna, no només perquè els carrers han canviat de nom, sinó perquè els seus familiars i amics han viscut sense ell. La incomunicació i la incomoditat de l’exiliat. A la separació física i moral, confessa Benguerel, cal afegir-ne una, de filiació literària: la que es produí entre els escriptors que emigraven i la generació adolescent de l’endemà de la guerra. L’exili és una situació perdurable, no s’acaba, no pot acabar.
El pas ‘d’Els fugitius’, publicada el 1955 a ‘Els vençuts’, 1979, la decideix quan refeia la seua obra, suprimeix alguns capítols de la versió primitiva, afegint-ne de nous, sotmetent-ho tot plegat a una rigorosa reestructuració i a severes i incomptables esmenes d’estil. Reconeix que ‘d’Els fugitius’ està incompleta comparada amb ‘Els vençuts’ no tan sols “a causa del problema de la censura, sinó perquè vaig cometre el greu error de no ‘entrar’ als abominables Camps de Concentració de França”. Com els abominables camps d’Hongria, l’horror, les altes fronteres de fil de ferro i gavinetes, les tanques sagnants de les ciutats colonials de Ceuta i Melilla, el model de migració impermeable establert a Europa que genera les condicions de mortaldat a la Mediterrània.
Berenguel indica que la seua gran responsabilitat pel simple fet d’haver-ne estat protagonista i testimoni, era cridat a publicar-los, ni que fos després de tants anys, i adverteix: “Si en la lectura d’aquest llibre d’ara el lector no s’adona que moltes de les seues pàgines han estat escrites anguniosament, amb pols enfebrat i una tremenda i incalculable recança, consideraré fallida la meua intenció”. I assenyala que “per poc que el lector aconseguisca identificar-se amb el que he escrit, i, comprendre la meua intenció en reprendre un tema que a causa de la seva transcendència em proposo seguir tractant en obres successives, em consideraré ben pagat, i creuré que el sol fet d’haver estat escriptor català, qui sap si m’ha ajudat a complir, una vegada més, el meu deure”.
Xavier Berenguel va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1988. Va morir a Barcelona el 1990.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir
