No obstant això, “Aquest cor que et pertany. Refugi”, traducció al català de Ramon Monton em va decebre una mica, la vaig trobar una novel·la massa lineal, massa plana. És una història d’amor ‘elegant’, tendra i inusual, jo diria que, en excés, ensucrada, entre dues persones del tot diferents: el nen consentit de casa bona que vol saber qui és en realitat marxant a córrer món i la venedora del mercat que, amb la força indestructible de la seua valentia, aconsegueix fer-lo creure en ell mateix. Seguint l’estructura d’un conte de fades, “amb el seu estil inconfusible “, diu la contraportada del llibre, Fallada posa l’èmfasi narratiu en l’equilibri de forces entre els dos amants, que, acompanyats per uns personatges secundaris magnífics –els bergants Thomas Wiebe i Emil Schaken, la verinosa Gustchen i la dolça Marie Jäckel- aconsegueixen superar plegats els reptes del seu amor.
Aquesta novel·la “Aquest cor que et pertany. Refugi”, fou concebuda originàriament com un guió cinematogràfic, Fallada -diu la contraportada- “aconsegueix obtenir ‘versemblança’ i realisme gràcies al seu profund coneixement de l’aspecte i la parla de la gent que protagonitza la seva història”, tant si es tracta d’un policia de Berlín com si és un metge o un fruiter. No pose en dubte el coneixement en profunditat de la condició humana berlinesa de Hans Fallada, en realitat, Rudolf Ditzen, (1893-1947), el que passa que en aquesta novel·la d’amor, sovint una mica “coenta”, pròpia dels fulletons televisius, ens apareix un Fallada més simplista i esquemàtic, tot i que hi ha les intencions socials ‘transformadores’ inspirades en el marxisme, la denúncia de les injustícies socials, de la crueltat, la maldat i l’explotació dels rics i una reivindicació de la recerca de la “justícia” i de la “veritat” des de les classes treballadores. El personatge principal masculí, ha de fugir de la seua família i encarnar-se en la classe treballadora per recobrar la seua pròpia personalitat i esdevenir un home de profit. Els papers masculins i femenins, tan estereotipats, reprodueixen el sistema patriarcal i masclista d’aleshores que ens esmussa. Només si aconseguim deixar de banda les ulleres de gènere i uns quants grams de perspicàcia i ens submergim des de la ‘innocència’ d’una novel·la d’amor romàntica entre figures de dues classes socials antagòniques, podrem llegir, gaudir i terminar aquesta petita novel·la alemanya d’amor.
Hi ha un epíleg d’aquesta història de Fallada, escrit per Almut Giesecke, reconstruïda a partir de la seua correspondència, que comença el 15 de setembre de 1939. Li proposen que escriga una novel·la per a convertir-la en film i accepta, amb certs dubtes: “Haig d’escriure una pel·lícula sobre un repatriat, sobre un alemany que torna d’Amèrica i s’adapta a la nova Alemanya gràcies a una noia del poble interpretada per Zarah Leander. De totes maneres, en tota la pel·lícula no ha d’aparèixer ni una sola paraula sobre política; els personatges han de ser nacionalsocialistes, però no n’han de parlar. Em sembla que em veig amb cor de fer-ho, sobretot perquè se m’ha acudit que no cal que ho converteixi en un llibre, sinó que ho puc escriure en forma d’esbossos solts. Heig de lliurar la feina el 15 de novembre, la qual cosa torna a ser un treball de negres, però què hi farem (27 de setembre).” En una nota a peu de pàgina el traductor especifica que Zarah Leander (1907-1981) fou una “actriu i cantant sueca, màxima estrella femenina del cinema de l’Alemanya nazi”. No obstant açò, en alguna carta, 30 de setembre, Fallada expressa obertament a Froelich, que l’ha de convertir en film, que no es pensa prendre tan seriosament com ells voldrien les “pautes” que ha rebut. Em compte d’explicitar que el futur repatriat abandona la casa dels seus pares per motius ideològics en produir-se “la irrupció del moviment nacionalsocialista”, que per a Fallada no constitueix un punt de partida aprofitable, busca una alternativa més inofensiva, que no tinga res a veure amb la política, i com escriu en una carta, s’imagina que el jove abandona l’empresa familiar dirigida per sa mare i el seu germà en una època amb uns elevats índex d’atur perquè no està d’acord amb l’acomiadament d’uns obrers de la fàbrica. “Aquest fet constitueix un conflicte literàriament més productiu”, confessa Fallada.
Escriu la novel·la, Fallada, a un ritme vertiginós i reconeix davant de Froelich la seua inquietud pel que fa a la introducció, i li proposa suprimir-la: …” no em sento còmode amb la temàtica dels Estats Units, perquè només conec els americans i la seva societat pel que he llegit als llibres”. Froelich, però, no suprimeix aquesta introducció, que Fallada anomena “Pròleg”, ni fa res per minimitzar-la en comparació amb la “Part principal”, sinó que la utilitza obertament com a propaganda nacionalsocialista.
Acaba la novel·la en el termini acordat de lliurament i efectivament, arriba la carta de Leding, el que li ha fet l’encàrrec, que, a banda dels passatges ja esmentats sobre el pròleg, conté molt elogis per al “benvolgut mestre”: li diu que ha fet una feina extraordinària, que ha convertit una faula sentimental i carrinclona en una història versemblant i real”. I després, el 21 de novembre, rep un telegrama de Froelich: “El felicito i ens felicito pel llibre”. Fallada no podia sobrevalorar-la perquè era conscient que s’havia cenyit a unes “pautes” i també a una intenció acrítica de pur entreteniment en un context de l’Alemanya nacionalsocialista. Després li demanen alguns canvis, que en l’intercanvi epistolar no es reflecteix en què consisteixen els canvis que li demanen, però sí es mostra que la feina li resulta cada vegada més antipàtica i la història, més aliena, textualment escriu que la reelaboració que li han proposat és “un fàstic de feina”; el 5 de gener es queixa d’alguns dels canvis que li proposen i escriu: “I quines idees que tenen, aquesta gent” I una fantasia… com les cuineres! El que costa guanyar diners”, i se sent “completament desesperat”, l’autor es queixa de les “depriments condicions de treball”. I al setembre, el director l’informa que les diverses versions del guió cada vegada s’allunyen més de la idea original: “… no serà gens fàcil recuperar la màgia que irradiava al principi”. Aquesta pel·lícula no es va rodar mai.
