Vicenta el recorda vivament, diu que Josep Cano li va contar que a l’Àfrica havia fet de tot, de comare i que és un digne fill del seu poble treballador, perquè ha treballat fins que s’ha mort, sense queixar-se ni dir que estava cansat de tant de treballar… Em diu que ella ha estat treballant també tota la vida i mai ha dit que estava cansada, els “nucieros” som així; hi ha una dita que diu: quan ‘els russos’ van arribar a la lluna, es van trobar a u de La Nucia venent cacaus i tramussos… Mira la foto de la jubilació de Josep Cano Ivorra, el reconeix, el troba molt bé i prou jove encara; des que es va jubilar fins ara ha estat més de vint o trenta anys treballant a l’Àfrica i on ha calgut. El recorda amb agraïment, estima i enyorança.
Em conta una anècdota referent a Josep Cano, diu que va treure millor nota que el nebot d’un catedràtic de medicina de la Facultat de València, en unes oposicions, però li donaren la plaça de catedràtic a aquell nebot, amb nepotisme, i li la llevaren al Doctor Cano, tot i que sabia més, perquè els fills de pobres han d’estudiar més per aconseguir els estudis que els fills dels rics, ell es va pelar els colzes… Un dia anà de visita al despatx d’un catedràtic de medicina i en saber que Vicenta era de La Nucia, li va dir: “Ahh, del poble de Josep Cano, fill d’un tractant de rucs”, i ella em contà: “li vaig dir el que un ruc no pot oir”, perquè em va semblar que ho deia tractant d’humiliar-lo per ser fill de treballadors. No em vaig callar.
Em conta històries de la guerra. El seu pare, que li deien Batiste Soler, el “Moreno”, durant la guerra li van confiscar unes 300 arroves d’oli i fou acusat de ‘feixista’, el va salvar un anarquista del poble que li deien Micalet de Xarre… No obstant això, a Micalet de Xarre, després de la guerra el tancaren al Penal de Chinchilla i l’assassinaren; el pare de Vicenta estava molt trist perquè no havia pogut fer res per salvar a Micalet. Hi havia un altre Miquel que era alcalde d’Alfàs del Pi, del Partit Comunista, el va cridar a Batiste Moreno en temps de guerra i li va dir que no es preocupara per res, que treballara les seues terres sense cap problema ja que el pare de Vicenta era mitjancer d’un terratinent, que no li passaria res i així fou… Diu Vicenta que el seu pare abans d’anar a parlar amb l’alcalde d’Alfàs del Pi sabia que no havia de tenir por de res… Em diu enutjada Vicenta, que al seu pare, després de la guerra l’acusaren de ‘roig’ i el detingueren, ella se’n va anar a parlar amb l’alcalde de La Nucia i li va dir que si li passava alguna cosa a son pare, ja es podia amagar que aniria a per ell allà on estiguera; va decidir anar a Callosa d’en Sarrià, que era cap judicial de la Marina Baixa i aconseguí que telefonaren a Madrid, on se l’havien endut pres al seu pare i que el soltaren… També em va dir que a la guerra es feren molts desgavells i moltes barbaritats, que ella tenia tretze anys quan començà, que quan veié que anaven a cremar la imatge de Sant Vicent, al poblet del Captivador de La Nucia, se n’anà a casa corrent i dient que no volia que el cremaren, que quina culpa tenien les imatges del que feien els jerarques de l’Església; també em va dir que al Port del Mascarat li botaren foc a tres capellans i els cremaren vius… U que li deien “El Roig”, del meu poble, la Nucia, es va carregar al Marqués d’Altea davant la paret de cementeri, i després de la guerra el mataren a ell de manera sumaríssima, sense judici ni res… I ella, em diu Vicenta, encara que siga d’esquerres, em remarca, “jo pense que trencant imatges de sants, cremant esglésies i matant capellans no es feia cap revolució ni es podia guanyar cap guerra”, tot i que l’església havia fet molt de mal impulsant el colp d’estat militar. No obstant això, repeteix, “matant no es soluciona res, perquè s’empitjoren les coses”. Em remembra Ghandi i els seus escrits, i li ho dic, que el líder de la independència a l’Índia era com ella pacifista, no-violent i odiava les guerres i les armes, pensava que era millor parlar i tractar d’arrenglar les coses a bones, democràticament.
Em va parlar de Francesc Ribas i Soberano, nascut a Reus el 1893 i mort a Barcelona el 1965; fou un membre destacat d’Esquerra Republicana de Catalunya, que va procurar pels més pobres des del seu treball com a metge de serveis socials, després de la guerra va patir exili i quan tornà a Espanya va patir desterrament a Alacant, on va exercir de metge a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta. Em deia Vicenta que era un home d’esquerres i republicà, de veritat, molt bon metge i molt bona persona… Em va dir Vicenta que no coneixia a cap persona de dretes que fóra bona, al meu poble als cacics de dretes els dèiem “pandorgos”, són bords, mala gent que camina per mal camí i només vol que fer mal, aprofitar-se dels altres, només miren pel seu profit i que els pobres s’afonen més encara.
Em va contar que ella va anar a apuntar-se a l’ajuntament de La Nucia quan tenia dèsset anys perquè el seu pare havia anat a apuntar-la quan va nàixer però el secretari de l’ajuntament tenia faena i li va dir que li deixara escrit en un paper el nom i la data del naixement que després l’assentaria al llibre de registre dels naixements, però no la va assentar, em diu que abans d’apuntar-se al registre se li deia “assentament”… Abans de la guerra anà el seu pare a assentar-la però li demanaven 30 duros per anotar-la i registrar-la a l’ajuntament de La Nucia, en canvi a l’ajuntament de l’Alfàs li’n demanaven la meitat, 15 duros, mentre pensaven on apuntar-la, començà la guerra… quan ella tenia catorze anys; quan terminà, anà i s’apuntà debades.
Em conta que el seu home, Jaume Ivorra, tenia set anys més que ella, que, tot i que era del seu mateix poble, el va conèixer a Alacant. Ella, Vicenta, havia anat a ajudar la seua germana que vivia a Alacant per passar unes setmanes, el que seria el seu marit, treballava de cambrer al bar “Recodo”, al passeig d’Alacant, prop de la platja del Postiguet, (que remembra la cançó “La manta al coll i el cabasset, se n’anirem al Postiguet)… La germana li va dir a Jaume que la seua germana estava a Alacant, a sa casa i va voler fer-li una visita tancant el bar més enjorn… Feia un temps que s’havia mort la mare de Jaume i ella pensava que com eren tots xics com s’apanyarien per llavar, planxar, fer el menjar, netejar la casa i endreçar-se. Quan, al cap d’unes setmanes li va dir que volia ser nóvio, li va dir que sí perquè pensava que ja el volia prou i li sabia greu que a casa del seu futur espòs no tingueren cap dona per ajudar-los en les faenes de casa… Després de casar-se, quan tenien una xiqueta de molts pocs anys, Anna, se’n van anar Vicenta i Jaume de La Nucia a l’Arenal a posar el bar Noi, allà tingueren a Jaume Ivorra Soler, van estar més de quaranta anys treballant sense parar, primer en el Noi, just on hi està el parador de Xàbia, i després al bar Dofins a la platja de l’Arenal… Em conta Vicenta que sovint tancava més tard de les dues de la nit, escurant i deixant-s’ho tot preparat per a obrir ben enjorn al matí… “Sempre era la darrera en gitar-me i la primera en alçar-me”. Calia fer els gelats a mà, les paelles, el menjar, el ous, tot; “Jaume, el meu marit, s’encarregava d’anar a comprar-me les gallines o els conills, però jo els matava, els pelava, els sofregia, els cuinava i escurava, ho deixava tot enllestit perquè els clients que teníem eren molt bons, gent amb estudis, professions liberals; no em puc queixar; mai he dit que estava cansada fins ara mateix… No obstant això, darrerament, se’m tanquen els ulls, fins que se’m tanquen del tot… Em canse de seguida”.
Una vegada em va contar que als anys seixanta, Franco va anar a Xàbia, no recorde si fou en la inauguració del Parador ‘Nacional’, de l’Arenal, en temps del ministre d’”información y turismo” Manuel Fraga Iribarne, des del Port de Xàbia fins a l’Arenal estava ple de militars, guàrdia civil i policies… com si encara estiguérem en guerra; sembla que tenia por que el mataren perquè havia mort a molta gent. Li van dir a Vicenta, els mateixos que els havien desallotjat del bar Noi per a fer el Parador, que li fera un suc de taronja al “Generalísimo”, i li’l vaig fer, què havia de fer si ell era el dictador i manava tant? I li’l vaig portar, se’l va prendre i em va dir que estava bo… Fraga, llavors ministre de Franco, després fundador d’AP, l’origen del PP, “ens va advertir que no protestaren perquè sabia el currículum del meu marit, que sabia que havia lluitat en l’exèrcit republicà i que no teníem dret a protestar ni a reclamar res de res; ens donaren un altre lloc a la platja per posar el bar Els Dofins i ens haguérem d’aguantar… Què podíem fer?”.
Vicenta Soler Ivorra és una biblioteca de memòria, de records i de vida viscuda i treballada, és molt àgil mentalment i molt vivaç, molt sociable, llesta i espavilada, diu que se’n recorda molt més de quan era xiqueta i jove que de les coses més recents; una mica abans de Nadal vam dinar junts a l’Arenal de Xàbia, sovint ens telefonem, em sembla que s’ha “recuperat” d’un estiu, el passat, que fou molt dolent, calorós i asfixiant, potser fou el pitjor estiu de la seua vida, “ningú donava cinc cèntim per mi”, em diu en veu alta, “ni tu tampoc”; ara sembla que està una mica millor, és molt realista sobre la seua delicada salut i em confessa que no té por de passar la ratlla de la vida, jo li dic que no tinga pressa, que encara fa falta ací i em torna la meua demanda en forma de pregunta: quina pressa he de tindre, si ja no puc arrencar a córrer? “I encara que poguera arrencar a córrer, que solucionaria, caure a terra i fer-me mal?”.
La ciutat de la seua vida és Alacant, on va conèixer el seu marit, també li agrada molt València i Barcelona, que ja no les reconeixeria i Madrid on els millors metges m’han salvat la vida, com a Barcelona; ella se sent “alacantina, i dona fina”, però li agrada tot el País Valencià i Catalunya, diu que al seu barri del Captivador, quan era una xiqueta recorda que les persones majors, “ma uela” utilitzava les mateixes paraules en valencià que s’usen a la televisió catalana: “escurar”, “escudella”, “enjorn”, “olla”, “el darrer”, “llibrell”, “aixovar”, “matxo català”… el que passa que s’ha perdut molt la llengua, s’ha castellanitzat molt. A les eleccions municipals estava contenta perquè a Xàbia havia guanyat l’esquerra, el partit socialista del País Valencià; seu desig per a les eleccions estatals del 20D era que es poguera derrotar la dreta i que l’esquerra poguera formar un govern perquè els pobres no patisquen tant i que el PP no continue robant… Molts s’apuntem als desitjos de Vicenta, que a punt de fer 94 anys, té el cap ben clar per saber el que és millor o pitjor.
