El Xavier Casp de Ramon Trullenque, de F. Burguera i Faust Ripoll

23 gener 2016 01:00h

El metge, Ramon Trullenque, que fou amic de Joan Fuster i de Josep Lluís Bausset, després de jubilar-se de cirurgià i de professor a la Facultat de Medicina, va fer Història amb una tesi excel·lent sobre “Gènere i medicina. La incorporació de les dones a la medicina”, ara acaba de publicar “Gent del meu poble”, de Carlet. Es tracta d’un llibre sobre la gent del seu poble, Els Carletins, una seixantena de persones de distints oficis, que Ramon ha aconseguit diagnosticar, amb informació biogràfica, fotos, succeïts, anècdotes o històries que ens les fan destacables i sovint entranyables i inoblidables. Recorre les petjades del passat recent.

D’entre la gent de Carlet, no podia faltar Xavier Casp Verger (conegut pel sobrenom de ‘Paco Serena’). Ramon ens indica que X. Casp va nàixer el dia 7 d’octubre de 1915, el sisé de set fills, els seus pares eren de família acomodada en terres i els va donar als seus fills una formació musical, de manera que Xavier ja tocava el piano als set anys; va fer l’educació Primària al Parc Escolar de Carlet amb el ‘renovador’ mestre Ridaura i els últims anys, un ensenyament més clàssic, amb D. Eduardo Primo Marqués, pare d’Eduardo Primo Yúfera, amb el qual sempre l’uniria una fonda amistat. Enfront de casa de Xavier Casp, va anar a viure el notari, D. José Rodriguez de Cepeda i la seua família amb la qual feren excursions i interpretaren obretes de teatre i sarsueles. Es va criar i va viure en un ambient molt tradicional, de la gent de dretes de tota la vida.

La família es traslladà a València quan Xavier tenia dotze anys, per una crisi econòmica, i ha d’entrar d’aprenent a “Casa Cogollos”, uns magatzems de l’època i els caps de setmana toca el piano al Saló Giner, acompanyant les pel·lícules mudes. Hi ha més desgràcies familiars: en poc temps moren dos dels seus germans, s’imposa el dol i el silenci, i per tant la impossibilitat de tocar el piano, que, segurament, influeix en l’emergència de la poesia en el jove Casp, llegeix i entra en contacte -des de Lo Rat Penat- amb Carles Salvador, Almela i Vives i Maximilià Thous i comença a fer versos, malgrat que era un autodidacta. Ingressa en “Acció Nacionalista Valenciana”, de la qual serà elegit secretari amb setze anys, dedicant els seus afanys a aquesta secretaria i al setmanari “Acció”. Imitant al seu germà major, Vicent, Xavier es posa a fer versos i els presenta a Lo Rat Penat, entrant en contacte amb altres poetes valencians, com Josep Mª Bayarri, remembrem que aquest senyor publicà un assaig als anys trenta sobre “Els perills del catalanisme” davant les propostes valencianistes i catalanistes de Josep Giner, que el 1934 que havia guanyat els Jocs Florals de Benimaclet afirmant que el valencianisme, el catalanisme i el mallorquinisme eren el mateix perquè tenien la mateixa llengua, la mateixa, cultura, la mateixa senyera i érem la mateixa nació catalànica, oprimits pel castellà i l’estat de matriu castellana que no ens reconeix i ens vol aniquilar. Després Ignasi Villalonga i Joaquim Reig aprofitaren els escrits de Josep Giner per a presentar els seus escrits sobre el valencianisme. Aquest mateix any, 1934, Xavier Casp obté la Flor Natural de Benimaclet.

El colp d’estat militar de 1939 suposa la desaparició d’”Acció Nacionalista Valenciana » i del setmanari “Acció” i la mobilització militar porta a Casp al front d’Aragó, d’on és evacuat per congelació en un peu; acaba la guerra en Andalusia i després de la victòria franquista és reclòs en un camp de concentració. A principis de maig del 39 torna a València, tracta de recompondre “Acció Nacionalista Valenciana” com a entitat folclòrica, però la dissolen pel seu ‘nacionalisme’ i perquè s’incorpora al servei militar i roman durant dos anys a Madrid. El 1941, durant el servei militar, era el pianista del regiment d’artilleria i tocava l’orgue a la capella militar eclesiàstica. Aquesta activitat el dugué a donar-li classes de piano a Roser Montero Fischer, que estudiava música i cant, i amb la qual acabaria casant-se el set d’octubre de 1946 a Vicálvaro (Madrid), formant una família junt als fills (Katerina, Xavier, Salvador i Maria).

L’any 43, Xavier Casp junt al seu amic Miquel Adlert comencen la tasca de l’editorial Torre, amb la publicació del seu llibre de poemes “Volar”; el 1949 apareix la “Col·lecció l’Espiga”, que serà l’encarregada d’acollir les obres dels joves escriptors valencians enmig del túnel de la dictadura (Joan Fuster, Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés, Josep Iborra, Soler i Estruch, Alfons Cucó, Francesc de Paula Burguera, Francesc Codonyer, Maria Beneyto, etc). A principis dels anys quaranta, comença a treballar com a secretari particular de la fàbrica Yutera Española S.A. de Rodolfo Bacharrach, després serà director comercial fins a la seua jubilació. Per tant, fou un home sense estudis acadèmics, autodidacta, l’escriptura no fou un ofici, sinó una passió. I sembla que aquest dèficit d'estudis el va marcar molt en el sentit d'estar marcat per manca de solidesa intel·lectual, un cert complex d'inferioritat i un seguidisme de Don Miquel Adlert que tenia estudis i era jutge durant la dictadura.

A finals dels anys quaranta comencen els reconeixements : la Viola en els Jocs Florals de Sants (Barcelona), el 1947; la Flor Natural en els Jocs Florals de la Llengua Catalana el 1950, amb el seu « Tríptic de l’Ensomni”, celebrats a Perpinyà; el 1951 obté el primer premi del Certamen Literari de Castelló de la Plana i de la ciutat de Mallorca, l’Englantina d’Or en els Jocs Florals de Llengua Catalana celebrats a l’Auditorium del Museum of Modern de Nova York, per l’obra “Gran Sonata de la Pàtria” que no es va poder editar a l’estat espanyol fins a 1981. El 1952, torna a participar als Jocs Florals de la Llengua Catalana a Tolosa de Llenguadoc, al premi Concepció Rabell, en prosa, amb vuit narracions “proses en carn”, publicat el 1952. El 1962 fa la presentació dels I Jocs Florals a Carlet. El 1969 és premi València de poesia i el tres de setembre d’aquest any és nomenat fill predilecte del seu poble. Ramon conta l’anècdota lingüística, ben significativa, en el sentit que Casp vacil·lava entre emprar un registre acostat al poble o allunyat, si abans s’havia apropat al llenguatge acadèmic, ara creia que aquell era un llenguatge fals i incomprensible per a la gent, que calia acostar-se a la llengua de la gent.

Des del 1977 esdevé assessor literari de Promoció de Cultura Valenciana i "seguint el seu consell", Miquel Adlert publica un llibre “En defensa de la Llengua Valenciana”, on proposen una “re-valencianització” de la llengua literària, sumant-se al moviment secessionista lingüístic; és anomenat president de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, cofundador de la revista “Murta”. De 1980 a 1982 va ser president de lo Rat Penat, després que aquesta associació secessionista haguera foragitat de males maneres l’insigne filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner, autor de “La llengua dels valencians” i coautor del “Diccionari Català-Valencià-Balear” de Moll i Alcover, acusat de ‘catalanista’ i tret a empentes d’una entitat que d'ensenyar el valencià explicitant la unitat de la llengua, va passar a convertir-se en una entitat controlada pels franquistes i la UCD., del tot enemiga de la llengua i la cultura catalana, valenciana i balear. El 1983 obté la Flor Natural en la celebració dels 100 Jocs Florals de Lo Rat Penat, i la Flor Natural d’aquests jocs el 1989. A les eleccions de maig de 1983 és elegit diputat a les Corts Valencianes per Unió Valenciana. El 1990 és triat membre del Consell Valencià de Cultura, quan, reculant dels seu posicionament lingüístic secessionista, ajudà perquè es redactara l’informe on es reconeixia la unitat de la llengua de l’antiga Corona d’Aragó, alguns dels seus seguidors més fanàtics, l’insultaren, li llençaren ous i tomaques i tractaren d’agredir-lo amb crits de ‘catalanista’ per haver donat el vist-i-plau a la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, reconeixent explícitament la unitat de la llengua catalana. El 1997 va rebre la distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana. L’AVL el va nomenar acadèmic el 2001, tot i que va deixar aquest càrrec el setembre de 2002, per motius de salut. Hem de reconèixer la seua valentia per assistir al soterrar de Joan Fuster, a Sueca, el 22 de juny de 1992 i anys després com que havia mort Miquel Adlert, Xavier Casp va decidir recular en els seus posicionaments anticatalanistes, tornant a reconèixer la unitat de la llengua i la cultura valenciana, catalana i balear, com havia fet anteriorment.

L’any 2004, el Consell de Ministres, el Govern del PP de l’estat espanyol -que es nega a reconèixer la nostra llengua al mateix nivell que el castellà i fa tot el possible per fragmentar, discriminar, minorar i dividir la nostra llengua i cultura, amb denominació del català de la Franja com a 'Lapao', li va atorgar la Medalla d’Or al Mèrit al Treball, segurament per serveis prestats en favor de la llengua, la cultura i la nació espanyola de matriu castellana i entrebancar tot el que va poder la unitat de la llengua i cultura catalana, que ell havia defensat i promogut molt als anys quaranta, cinquanta i seixanta i als anys setanta, davant la possibilitat d’estendre l'ús social del valencià o català del País Valencià havia tractar d'atiar la zitzània, la divisió i la discòrdia per posar el màxim d'entrebancs en el desenvolupament del valencià en harmonia i coordinació amb el català de la resta del domini lingüístic; just quan treballava en les seues obres completes va faltar l’11 de novembre d’eixe any i alguns dels seus deixebles més intolerants no li perdonaren que haguera donat suport a la unitat de la llengua catalana i a l’AVL acusant-lo de catalanista inclús després de mort.
A les seues obres podem destacar “Volar” (València, 1943), “La inquietud en calma” (València, 1945), “Jo sense tu” (València, 1948), “On vaig, senyor?” (València, 1949), “Aires de cançó” (Barcelona, 1950), “Proses en carn” (València, 1952), “Goig” (València, 1953), “Braçat” (Palma de Mallorca, 1955), “Poema dramàticament esperançat” (Palma de Mallorca, 1956) “Home” (València, 1957), “Jo, cap de casa” (Palma de Mallorca, 1962), “D’amar-te, Amor” (València, 1963) i “Silenci”, València, 1969). L’opera “Vinatea” és musicada per Matilde Salvador i estrenada el 19 de gener de 1974 al Gran Teatre del Liceu de Barcelona; la Generalitat Valenciana publica el 1992 la seua “Antologia poètica”. A la seua poesia expressa l’amor, el silenci, el paisatge, la fe, Déu, el valor de les paraules, l’autoafirmació, la pàtria valenciana i el seu poble.

Les dades per a la confecció de la biografia de Xavier Casp li han estat facilitades a Ramon Trullenque, com s’anota a  peu de pàgina, per la seua filla Kati, a més de la seua relació personal amb Casp i el coneixement de la seua obra. A més de les fotos amb la seua dona Roser i la seua família i el nomenament com a fill predilecte de Carlet, hi ha una foto altament significativa, el 1986, saludant el monarca borbònic, Joan Carles I, al costat de Joan Lerma, president de la Generalitat Valenciana que defensava, tots tres, defensors de posicions anticatalanistes, contràries a la federació o confederació dels Països Catalans, des d’una noció de l’Espanya continuadora de la dictadura anterior, monolingüe de la llengua castellana, que, afirmava el monarca del Regne d’Espanya, amb cinisme i falsedat, que 'mai' havia sigut la 'seua', llengua d’imposició i un estat que fa un mer reconeixement folclòric del plurilingüisme per tal d'exterminar la diversitat nostra.

Francesc de Paula Burguera, que quan era molt jove fou amic de Xavier Casp i publicà algunes obres a l’editorial Torre, al seu assaig “És més senzill, encara: digueu-li Espanya”, premi Octubre 1990, ed. 3i4, en parlar del valencianisme de dreta d’abans de 1936, assenyala “dos noms d’importància cabdal pel que representarà la seua tasca en els anys de la postguerra –malgrat la seua rebequeria posterior, a partir de finals dels cinquanta, que els conduirà a la gran traïció sumida en la histèria i en la irracionalitat més aberrants, la qual es consumarà en el moment de la transició cap a la democràcia: em referesc a Miquel Adlert i a Xavier Casp. Però d’ells, tindrem ocasió de parlar-ne més endavant. Solament avançarem una cosa: Aldlert i Casp, durant el franquisme, malgrat no mantenir una oposició “política activa”, tampoc es pot dir que foren uns “col·laboracionistes”. Curiosament, però, -a tal grau d’irracionalitat havien arribat- és en acabar la dictadura i accedir a la democràcia que tots dos es posen al ‘servei’ de la dreta residual franquista com a ‘ideòlegs’ col·laboradors al seu programa polític: l’anticatalanisme. Adlert i Casp havien estat, durant la República, dirigent d’Acció Nacionalista Valenciana. Hi havia també el doctor Calatayud Bayà, membre de l’Agrupació Valencianista de Dreta, de la qual va ser president en els primers moments, després de la guerra, es va fer falangista, fou president de Lo Rat Penat, mentre escrivia poesies a Carmencita Polo de Franco i ajudava criminals nazis refugiats al País Valencià (Moraira, Benigànim, Carcaixent) després de la II Guerra Mundial, posem per cas, el general croata de l’ustatxa, Max Luburic, un dels majors criminals al camps de concentració nazi de Jasenovac, com explica Francesc Bayarri a “Cita a Sarajevo”.

Durant la transició, gent com Adlert, Casp, Ramos, Calatayud, Reyna, etc., com explica Burguera, havien començat a llençar ‘doctrina’ anticatalanista, creant el GAV i convertint aquesta doctrina anticatalanista en violència i terrorisme, és el que es va conèixer com "la batalla de València" on uns, l'extrema dreta tenia impunitat i l'esquerra valenciana o catalanista posava els ferits i els morts, remembrem Miquel Grau o després Guillem Agulló; són els que llencen el verí contra l’Ateneu de València, contra la revista Saó, contra el centre regional valencià de TVE per haver dit que Ausiàs March havia escrit en català, contra el “Llibre del Poble de Déu”, de Pere Riutort, amb insults i agressions físiques incloses a la Llotja, bombes contra Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner, insults i agressions a tots els intel·lectuals valencians que escriuen en la nostra llengua (Estellés, Fuster, Enric Valor, Sanchis Guarner…). Fou la reacció anticatalanista contra “Nosaltres, els valencians” i l’obra de Joan Fuster, possiblement, apunta Burguera, per pura enveja perquè Fuster que havia sigut criat al grup Torre i havia desbancat, en protagonisme i autoritat intel·lectual, els seus “mestres”, Xavier Casp i Miquel Adlert que als anys quaranta i cinquanta havien sigut els representants del catalanisme valencianista al País Valencià. Perquè com explica Burguera als seus llibres sense l’arrel catalana no hi ha nacionalisme valencià possible.
No obstant això, Faust Ripoll Domènech a “Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951)”, després de valorar i elogiar el paper de Casp i Adlert en la revalencianització i recatalanització del País Valencià, matisa una mica la hipòtesi de Burguera i explica que es tracta d’un procés més complex, no només de relacions personal i d'afany de protagonisme o d'enveja, moguda per motius personals o psicològics sinó també de models polítics, generacionals, polítics i socials antagònics. I perquè Fuster havia eixit del vol gallinaci local de València i arribava a Palma de Mallorca, Barcelona, etc., i era molt respectat i valorat, havia fet el relleu generacional del que havia fet Casp; Joan Fuster s’escrivia amb els exiliats republicans de la revista “Pont de Mar Blava” de Mèxic, en contra de les ordres d’Adlert (i Casp) que ho consideraven perillós i no volien que Fuster es cartejara amb els catalans republicans d’esquerres exiliats a Amèrica ni que els enviara articles o poemes. Fuster no estava perquè el censuraren i li retallaren les ales i volava molt més alt que els vols gallinacis i localistes de la València provinciana, que l'ofegaven i així li ho confessa a Sanchis Guarner en algunes de les seues lletres, per anar més enllà sense els traumes de la Guerra Civil, obertament contra el règim dictatorial que tractava de  genocidiar-nos culturalment i nacionalment i pugnant per la reintegració de València en Catalunya i la construcció dels Països Catalans com a possibilitat de supervivència i sense cap restricció reaccionària que limitara les possibilitats polítiques del País Valencià i si volia la valenciana gent, dels Països Catalans, a construir com un horitzó d'utopia, d'esperança, de realització i de reproducció cultural, social, econòmica i política. Joan Fuster inicia, fermament i sense complexes, un valencianisme que es treu de sobre anys d'opressió i de provincianisme dominat per un nacionalisme espanyolista que no ens reconeix ni ens respecta i pretén aniquilar-nos. Perquè sempre ha fet el mateix amb els territoris colonials que ha tingut sota el seu poder imperial espanyol.


 
next