Anàrem en cotxe cinc familiars i ens perdérem en arribar a Vila-real perquè no ens advertiren que hi havia dos tanatoris; després de moltes voltes i redones, arribàrem al tanatori del costat de cementeri i l’ermitori de Vila-real. Després de saludar els familiars, ens en vam anar a dinar d’entrepans a l’ermitori. Al costat del riu Millars s’han construït restaurants, edificis nous, però aquella zona arbrada manté l’ermita, els arbres i la font d’aigua amb peixos de colors que remembren la infantesa dels que, de xicotets, anaven a passar els estius a Vila-real des de l’horta de València. També deien que, allà prop del riu Millars, hi havia un xalet d’aquell que fou cardenal, Vicent Enrique Tarancón, qui fou representat magistralment per l’actor Pepe Sancho a RTVV i visqué en els laberints de la “transició” que analitza convenientment Marta Rovira Martínez en l’assaig “La transició franquista. Un exercici d’apropiació de la història”. Pòrtic, Premi Carles Rahola d’assaig, 2014.
Al tanatori hi ha un lloc que imita un claustre de pedra, amb gespa artificial una mica coenta, on es conversa amigablement. Arriba un fill de la difunta, vingut d’Itàlia, me’l presenten i ens saludem; fa quasi 30 anys que viu a Mòdena, prop de Ferrara, Itàlia. Ha vingut amb la seua esposa i els seus dos fills, és encarregat o gestor d’una fàbrica de Porcelanosa; primer, diu que podem parlar en valencià perquè ell -afirma-, quan s’enfada, parla en valencià a Itàlia. Li dic que ell i la seua família poden parlar en italià si volen, que m’agrada i que l’entenc i quan vaig a Itàlia compre llibres en italià i llegisc els diaris “Il Manifesto” o “La República”. Sembla que accepta que li parlem en valencià, però, immediatament, quan ens posem a parlar-lo realment, sembla nerviós i ens crida a l’ordre espanyol: vol que parlem en castellà perquè la seua dona –diu- el coneix millor. Jo continue parlant en valencià i li dic que el català és molt més pròxim i similar a l’italià que el castellà… Li dic que m’agraden alguns escriptors italians excel·lents com Umberto Eco, Toni Negri i Dario Fo i em diu que Dario Fo en realitat és un ‘còmic’, de manera despectiva; li dic que això és el que digueren els papes del Vaticà, em sembla que Wojtila, quan el van fer premi Nobel de Literatura, i el que repeteixen els beats, però que això és del tot fals. En realitat, tot el que diuen els papes és fals perquè, d’habitud, no saben res, o molt poc, de literatura. Dario Fo té obres de teatre en clau de comèdia, posem per cas “Ací no paga ni Déu!”, publicada en valencià per Bromera, però en té d’altres, com “Mort accidental d’un anarquista” que, en clau de comèdia, és un drama on es denuncien les tortures policials, o “Lucrècia Borja: La filla del Papa”, que en realitat és una gran obra molt seriosa on capgira la idea de Lucrècia en considerar-la una persona molt intel·ligent i instruïda envoltada dels intel·lectuals del moment, preocupada per la justícia social i la solidaritat amb els més pobres, una santa, i altres obres on Dario Fo defensa les dones i el feminisme criticant el masclisme i el patriarcat que, des de l’humor i el riure, ridiculitza les discriminacions de les dones per banda dels models patriarcals… En recriminar-li una valoració tan injusta de Dario Fo, recula i reconeix que si l’han fet premi Nobel és perquè té vàlua i s’ho mereix. Com veu que parle en valencià sense tallar-me i li pregunte si coneix a Vicent Pitarch i Avel·lí Flors, defensors del nostre idioma, que Avel·lí fou professor meu de valencià, em pregunta si sóc de Lo Rat Penat. Li dic que no, que més bé sóc d’Acció Cultural dels Països Catalans… Em sembla que desconnecta i no m’escolta. Però, per tot plegat, pel conflicte literari sobre Dario Fo i pels afers de llegua, es genera una situació de certa tensió que potser l’ambient de soterrar fa minvar fins a l’acomiadament final, on em diu que li ha agradat la meua “sinceritat” en dir les coses que pense sense embuts. Em pregunte per què tants “valencians” de tot el País Valencià, quan se’n van fora o quan es queden dins del nostre país, abandonen la nostra llengua i després prediquen que se senten i són més valencians que ningú… Em pregunte també com l’Audiència “Nacional” Espanyola, un tribunal d’excepció, davant el cas dels titellaires, els ha acusat d’enaltiment de terrorisme i els ha empresonat incondicionalment, perquè autors com Shakespeare, Dario Fo, etc., serien acusats i empresonats “ipso facto”. Cada dia que passa es fa més difícil viure a l’Estat espanyol per l’arbitrarietat de les lleis mordassa i les interpretacions arbitràries de les lleis, imputant a catalana gent per posar les urnes, subvencionant activitats terroristes com les de l’empresa Castor, aprovant plans hidrològics que poden fer desaparèixer el Delta de l’Ebre, la impunitat dels sectors d’extrema dreta que assassinaren a Guillem Agulló Salvador i han vexat, humiliat, insultat i agredit la seua família sense que hagen empresonat a aquesta gent, com si treballaren al servei de l’Estat espanyol i tingueren butlla.
Salude una xica jove, néta de la difunta, que ha fet periodisme a la Universitat de Castelló i que, molt ràpidament, ha trobat feina a Barcelona. Treballa a un Col·legi d’Enginyers; li dic que m’agrada molt Barcelona, que vaig molt sovint. Ella sembla que també em diu que està molt a gust treballant de periodista a Barcelona, o això és el que jo interprete. S’acosta un familiar, conegut o saludat d’aquesta xica, que també és valencianoparlant, potser d’origen andalús, i li etziba: “Catalanisme no, catalanisme no, tu digues que ets del teu poble i en pau”. L’excusa del “poble” com a coartada contra la unitat de la llengua, per a rebutjar el “catalanisme”, per a defensar el provincianisme espanyolista, com si fos incompatible ser valencianista o catalanista i ser de Vila-real, quan el filòleg Josep Giner i molts altres valencianistes (Constantí Llombart, Carles Salvador, Ignasi Villalonga, Joaquim Reig, Joan Fuster, Sanchis Guarner, Enric Valor, Estellés, Francesc de P. Burguera, Gaietà Huguet, Maximilià Thous, Empar Navarro, Carmelina Sànchez-Cutillas, Àngel Sànchez i Gonzalvo…) van remarcar, per davant i per darrere, que catalanisme i valencianisme (mallorquinisme, franjolisme, rossellonisme, andorrisme o alguerisme) són distintes variants de la mateixa llengua i de la mateixa necessitat “nacional” de supervivència com a poble diferenciat. Evidentment, no és el lloc més adequat per a dir, “catalanisme sí, valencianisme sí i vila-realisme també”, però no cal ser tan localista i provincià que no pugues abraçar nocions més amples, que no vages més enllà d’una concepció provinciana de Vila-real o Castelló. Em mossegue la llengua i no dic res, tot i que em deixa estupefacte aquest provincianisme castelloner, que potser és encara més insidiós que el provincianisme de València o d’Alacant, perquè els pobles de Castelló estan més a prop de Catalunya, tot i que els provincianismes són tots igualment lamentables, miserables i submisos a un Estat que ens oprimeix. Per tant, la rèplica meua hauria d’haver estat: “Espanyolisme no, espanyolisme mai”.
Al tanatori, hi havia unes revistes anomenades El Poble que semblen molt similars a la revista comarcal de la Marina, tipus Hola, amb pàgines de paper de luxe, abundants fotos d’equips de futbol, bàsquet o handbol, de comparses festeres, d’associacions de persones jubilades, etc., amb una barreja “bilingüe”, valencià i castellà, per tal d’arribar a tothom. Remembrava com Joan Fuster, als anys setanta, deia que fins que ho hi hagueren revistes populars en català, tipus Hola o pornos, no estaríem salvats, referint-se a la nostra llengua. No sé què en diria Fuster d’aquesta barreja bilingüe on hi ha articles d’opinió política de tots els partits polítics de Vila-real, des de la dreta a l’esquerra, escrivint i opinant en valencià, en un context bàsicament provincial que sembla que no qüestiona les relacions amb l’Estat espanyol ni procura massa per la conscienciació nacional del País Valencià i la nostra articulació com a valenciana gent en clau del País, siga com a País Valencià o siga, si volem, com a Països Catalans, que tan de rebuig sembla que li provoca a la castellonera Isabel Bonig, presidenta d’un PP-CV a la deriva per la seua pertinença a una trama criminal organitzada per a delinquir i saquejar els diners públics. Per desgràcia, aquest “valencianisme” del PP i d’altres partits nacionalistes espanyols són d’un valencianisme molt submís amb l’Estat espanyol i sempre, o quasi sempre, recelós del valencianisme i del catalanisme, perquè l’entenen des d’un antagonisme que ha encomanat quatre dècades de majoria absoluta d’un PP extremadament corrupte i espanyolista. Potser la corrupció i l’espanyolisme antivalencià siguen, en el cas del País Valencià, dos cares de la mateixa moneda.
Un altra cosa que comproví al mateix cementeri de Vila-real, envoltat de tombes amb els cognoms valencians d’origen català, és que no vaig trobar cap sepultura escrita en valencià, totes estaven en castellà, com si encara estiguérem en la dictadura anterior, com la missa de difunts que feren al tanatori. El capellà, amb accent valencià, ho va fer tot en castellà, com si estiguérem a Madrid. Això fou prou per decidir no entrar en aquesta capella per a no ser còmplice d’una jerarquia de l’Església amb connexions falangistes, com l’actual arquebisbe de València, d’origen castellà i anticatalanista, que s’apuntà a Lo Rat Penat i a l’Acadèmia de Cultura Valenciana, sempre castellana i antivalenciana o anticatalana, que va ser creada per a entrebancar la unitat de la llengua i el desplegament social del valencià-català a tots els àmbits del País Valencià, com a llengua pròpia i històrica del País, al servei de la reproducció de la dictadura que tractà d’exterminar la nostra llengua i cultura valenciana d’arrel catalana. Eixim de Vila-real de tornada al capvespre, quan el sol es pon, prompte és boqueta nit i, quan arribem a València, és fosc del tot.
