“El metge del rei” comença amb una mena d’introducció, “La millor terra que al mon sia”, on emmarca i contextualitza el període històric on es desenvolupen els fets que conta en la novel·la sobre el metge d’origen jueu, Lluís Alcanyís, del segle XV, que és el nom de l’Hospital de Xàtiva, La Costera i part de La Vall d’Albaida. No obstant, la novel·la comença així:
“La vesprada del 9 d’octubre de 1238, unes hores després que les tropes cristianes havien entrat en la ciutat de València, el rei victoriós en Jaume rebé en audiència una representació dels rabins de la jueria que, en senyal de respecte o submissió, li presentaren els rotllos de la Torà”.
Més avant s’indica que després de la conquesta de València pel rei Jaume “al nou regne començava una època de coexistència, sovint turbulenta, entre les tres cultures: els cristians victoriosos, els musulmans derrotats i la minoria jueva, acostumada durant segles a nadar i guardar la roba a un i altre costat de la frontera”.
Joan Olivares, quan desplega la història de la família Alcanyís i l’amor de Lluís per Elionor, trena de manera delicada i intel·ligent les relacions socials que hi havia entre els jueus, els cristians i els musulmans. Sovint, al llarg de la novel·la, Olivares ens fa moltes picades d’ull sobre la història del poble valencià per a conèixer millor les aventures d’un poble, el nostre, que ha patit moltes derrotes, humiliacions i opressions, perquè ha tingut des de fa tants anys darrere del clatell l’obra allargada de Castella. Sovint també ens explica els avatars del ‘poble jueu’, que també ha patit moltes opressions i persecucions, fins els pogroms i els intents de genocidi i d’extermini, molt similar a la situació que ha patit el poble valencià per ser sotmès a les ordres de Castella. Un altra picada d’ullet és el cognom del bon apotecari Fuster, condemnat per ‘heretge’ per la Inquisició castellana, inclús molts anys després de mort, insultat i difamat inclús per llicenciats universitaris de València que aspiren a fer-se amb la cadira i es valen d’acusacions sense cap fonament i de denúncies falses per a fer-se amb allò que ambicionen a qualsevol preu. Tot s’hi val.
Hi ha un treball previ de documentació històrica admirable i costós, però sobretot un treball d’escriptor d’ofici per fer amè, interessant i versemblant el que es conta a la novel·la, com adverteix en una nota final, ‘Excusatio non petita’, Joan Olivares: “Tot i que els noms de molts protagonistes de la novel·la corresponen a personatges històrics, i que alguns dels episodis estan basats en fets documentals, cal dir que l’argument de la novel·la és majoritàriament ficció i que s’han manipulat noms, dates i fets sense altre sedàs que el de la versemblança del flautista. Tot i això, l’autor reconeix la intenció de mostrar, a través del fil argumental de la vida d’un metge d’origen jueu, alguns dels aspectes socials, polítics i etnogràfics de la València del segle XV, així com donar una idea general de l’evolució del judaisme en el context del Regne de València des de la seua fundació fins a la mort del protagonista, el 1506, poc després que els jueus ja havien estat expulsats dels dominis dels Reis Catòlics i la Inquisició buscava sota les pedres els darrers vestigis de criptojudaisme”. En aquest cas, la música que toca el flautista se’ns emporta al darrere.
Al llarg de la novel·la es repassen diversos fets històrics que passaren al Regne de València, pestes, el paper de sant Vicent Ferrer en el Compromís de Casp i la casa dels Trastámara, la construcció de la Llotja de València, Lluís de Santàngel i la preparació del viatge de Colom per a la conquesta d’Amèrica, els inicis de la Inquisició castellana a València, la creació de l’Escola de Cirurgia i l’autorització per a dissecionar cadàvers, la creació de l’Estudi General pel papa Alexandre VIé, el 1499, quan es feren publiques les constitucions en concedir-nos la corresponent butlla pontifícia i el rei ratificà el caràcter universitari; l’octubre de 1502 s’inaugurava oficialment l’Estudi General de València amb prerrogatives similars a les de les prestigioses universitats de Roma, Bolonya, Salamanca i Lleida… Ixen alguns escriptors de l’època, entre els quals hi ha Bernat Fenollar i l’edició de les “Llaors a la Mare de Déu”, hi ha també la disputa entre Ptolomeu i Eratòstenes sobre les dimensions de la circularitat de la Terra i moltes notícies de la Pobla de les Fembres Pecadrius, que era un dels llocs més reputats d’Europa en “arts amatòries” i que els escriptors estrangers, com Casanova, admiraren en el seu pas per València. Ix també la família Vives, mentre Joan Lluís Vives havia fugit a París, a Brugues, a Amsterdam, Brussel·les i Londres. Hi ha també l’estada universitària de Lluís Alcanyís a Nàpols i molts altres fets, llibres, anècdotes i històries que poblen “El metge del rei”.
Finalment, hi ha mots en valencià ‘propis’ de La Vall d’Albaida, com “espitja”, “brocal del pou”, “la ‘balda’ de la porta”, “portella”, “farcells”, “entropessó”, “afanyar-se”, “l’aljub”, “jaç” (en el sentit d’estar fatigat), acorrufar-se, etc., que m’han retornat a la meua infantesa a Benigànim o de l’Olleria de La Vall… Darrere del treball de Joan Olivares hi ha una habilitat excel·lent i una intel·ligència narrativa per a contar les coses que ens han passat i aquelles que encara ens passen per les petjades del passat que ens marquen en l’actualitat. Si no com podríem explicar algunes de les coses que ens passen ara mateix en molts aspectes de la nostra vida al País Valencià? Una novel·la per a treballar als Instituts, perquè recull fets i històries de la història, la diversitat cultural i el pluralisme, el respecte a la diferència i les anàlisis dels processos inquisitorials i d’opressió lingüística, cultural i nacional contra el Regne de València.
