Rafel Buforn va contar el suïcidi d’una persona acusada d’homosexualitat en aplicació de la “Ley de vagos y maleantes y de peligrosidad social”. Detinguda, maltractada i suïcidada. En les requisitòries d’aquests tribunals franquistes es demanava informació a l’Ajuntament de Xàtiva sobre la conducta d’alguna gent sospitosa de ser homosexual: si havia tingut relacions sexuals en determinades dates, amb qui, etc. Un control total de l’espai privat i íntim que mostra el totalitarisme moral i polític d’un règim nacionalista i catòlic que tracta d’acaparar-ho tot, fet que encara s’ha perpetuat, explícitament, en les campanyes de la jerarquia catòlica contra el matrimoni gai i lèsbic, contra els transvestits i transsexuals, sense demanar perdó ni fer esmena dels crims i els sofriments que han causat per la seua homofòbia i misogínia radical i que, per desgràcia, encara perdura en sectors socials. L’homofòbia, la transfòbia, l’acaçament i els suïcidis de gent amb una sexualitat diferent a l’espiritista i “supremacista” ja no és una pràctica hegemònica, sinó que ha esdevingut ridícula, absurda, castrant, inhumana i estúpida. Çò és, la reproducció ideològica i moral del franquisme sociològic des de la dictadura fins a l’actualitat en alguns sectors de l’espanyolisme “etern”. En efecte, el crim no fou només a Granada, sinó que a Xàtiva i a molts llocs del País Valencià i de l’Estat espanyol es va viure una repressió sexual contra la gent més pobra i desvalguda. Els feixistes i els rics, que molt sovint anaven de la mà junts, podien ser i fer el que volgueren amb total impunitat. Com encara ara, fins fa molt poc, els grups nazis que atacaven i agredien els catalanoparlants amb impunitat total.
Arribe a l’estació del Nord de València. Mentre compre el bitllet em donen un full d’informació només en castellà. Pregunte si en tenen en valencià i em diuen que no. Es tracta d’un full informatiu per a tot tipus de bitllet: amb descompte, família nombrosa, targeta dorada, “militars”, etc. Altres bitllets, d’anar i tornar o l’abonament del tren, diuen per escrit que ens sumem a aquesta targeta personalitzada, que permet més “comoditat”, que és recarregable, permet major rapidesa i fluïdesa als accessos, és més sostenible, permet consultar el saldo a les màquines autovenda… però s’obliden de posar-ho en la llengua pròpia i històrica del País Valencià. Està signat aquest full informatiu per RENFE i pel “Ministerio de Fomento, Gobierno de España”. Marca Espanya: com si encara estiguérem lingüísticament en la dictadura anterior, no s’obliden mai d’excloure’ns, marginar-nos, invisibilitzar-nos des de l’Estat espanyol, als usuaris i la ciutadania amb la llengua pròpia de la valenciana gent, com si no tinguérem dret a tenir drets. Un Estat, que, tot i que siga en un Govern en “funcions”, no s’oblida mai d’oprimir-nos ni d’aixafar els nostres drets a viure en valencià en tots els àmbits de la nostra existència.
Arribe a l’estació de Xàtiva, la megafonia de l’estació només s’expressa en castellà. La jornada sobre la memòria històrica comptà amb relats tan interessants com el de Salvador Català Sanchis, “Per què afusellaren l’alcalde Jovino i el secretari Cantador? Breu historia de dos sindicalistes de la UGT”, on se’ns expliquen les seues adscripcions ideològiques al marxisme, per les quals foren assassinats, des del socialisme moderat de Julián Besteiro i de Pablo Iglesias. S’indica que van col·lectivitzar els forns i la carn de Xàtiva per a garantir que no es passés gana, van posar cartilles de racionament, van posar ordre dins del caos inicial provocat pel colp d’estat militar del 18 de juliol de 1936 i no van ordenar que mataren ningú, sinó al contrari: salvaren gent de dretes que després no els va avalar. Les seues activitats sindicals anteriors a Gijón, Astúries, Villanueva i Còrdova, en temps de la II República, els havia condemnat a mort per defensar els drets de la classe treballadora davant els cacics. Els fills i néts estaven presents i s’expressaren amb gran emoció reivindicant la memòria honesta dels seus pares que lluitaren per a defensar la dignitat i la democràcia de la República.
Pel que fa al valencià, tant Salvador Català com Agustí Ventura, que ha escrit sobre aquests fets, van contar que Joan Sales, a “Cartes a Marius Torres”, explica com, durant la guerra, a Xàtiva, els soldats no sabien manejar les armes i en llençar artefactes explosius quasi se’ls llençaven a sobre i que tot i que eren valencianoparlants, alguns capitosts ‘anarquistes’ i ‘comunistes’ (de la columna Durruti i de Lister) no volien que els comandaments parlaren als soldats en valencià-català, volien que les explicacions es feren només i exclusivament en castellà (com els de la RENFE i el Govern de Rajoy!), perquè aquesta era la llengua ‘oficial’ de l’Estat, sense cap respecte ni consideració per la llibertat d’expressió i per la diversitat lingüística de les llengües sense Estat propi, cosa que per a venir d’anarquistes esdevé “molt coherent” en creure que només allò oficial i estatal era lingüísticament admissible i la resta s’havia de reprimir, en contra dels ideals democràtics i revolucionaris de l’anarquisme.
Joan Sales els havia donat la conferència d’Instrucció, en català, i aquesta és la reacció:
“Uns quants han vingut a parlar-me després de la conferència per a manifestar-me que no estaven conformes: “Per què no has donat, company tècnic, la teua conferència en castellà, que és l’idioma oficial?” “Perquè sóc més anarquista que vosaltres –els he respost amb un llampec d’inspiració- i no em sotmet a l’Estat com feu vosaltres en aquesta i tantes altres qüestions, com és ara això de “provincial”, “regional” i “nacional” amb què designeu les vostres organitzacions, calcant les de l’Estat que preteneu destruir”.
S’han quedat bocabadats, però no gaire convençuts, i és que en el fons del fenomen anarquista hi ha una immensa badoqueria i un abisme d’ignorància”.
Agustí Ventura, seguint l’escrit de Joan Cales, remarca un discurs demagògic de Ricardo Sanz, en castellà, com sempre, per tal d’‘animar’ a les tropes de milicians perquè votaren per majoria la militarització i la reorganització de la columna en companyies i seccions. Sanz ataca els tècnics que els donen classes d’instrucció militar i “digué que després d’aquella guerra contra els feixistes en farien una altra contra els republicans, socialistes i comunistes i, un cop liquidats tots els enemics de la FAI i implantada per fi l’anarquia, “habrá llegado el momento, como ya no los necesitaremos, de liquidar también a los compañeros técnicos”.
Continua el relat de Sales dient “Tan lluminosa idea arrencà una ovació clamorosa. Després vingué al racó on ens estàvem –callats i sense aplaudir- els “compañeros técnicos” per dir-nos que no ens ho havíem de prendre pas al peu de la lletra ja que eren coses d’aquestes que s’ha de dir per tenir contents els elements de la base”.
Sales, en aquestes cartes a Marius Torres, diu moltes vegades que Xàtiva és tot el que queda del paradís perdut, elogia el català ‘diví’ de Xàtiva, que és com el de Lleida, elogia la bellesa de les xiques, de les cases, dels carrers, la ciutat més polida del món, l’horta i els símbols de valencianitat, la senyera de les quatre barres…
També hi hagué la presentació molt emotiva del llibre a càrrec de l’editor Rafa Arnal i l’autora, Laura Gassó, “El diario de Gaskin”, unes notes que va trobar Laura del seu pare després de mort i la tasca molt laboriosa de reconstrucció del context històric de Gaskin i del seu interessant “Dietari”, on explicava la seua vida al camp de treball del nord d’Àfrica, després de ser pilot d’aviació republicà, ensinistrat a Azerbaidjan (URSS), per això el nom russificat de “Gaskin” perquè no volien que es coneguera la col·laboració de la URSS amb l’Estat espanyol, mentre que els feixistes italians i els nazis podia intervenir sense cap objecció; després de la guerra Gaskin va escapar amb el vaixell Stanbrook des del port d’Alacant el 1939 en unes condicions deplorables perquè no els donaren l’ajuda que els havien promès. Les penalitats que hagueren de patir dos jueus al camp de treball, que recull el diari, mostra la inhumanitat d’uns camps de treball que havien esdevingut camps de concentració francesos nazificats pel tractat de Vichy de Petain i, en alguns casos, com els dels jueus, en camps d’extermini.
Gaskin havia nascut a Xàtiva, al carrer Hernán Cortés número 4 (ara plaça!) i després ell i la seua esposa, que es van conèixer al Marroc, van tornar a Castelló, el 1959, amb la seua filla, Laura, de 4 anys. Un relat dolorós que serveix per a entendre millor les penalitats de l’exili republicà al nord de l’Àfrica, les petjades de la guerra i els sofriments dels vençuts, tot i que Laura comentava que en vida tractava de contar els infortunis que havia passat de la manera menys dramàtica i més ‘agradable’ possible. Remembrem que Gaskin estudiava per a ser mecànic d’aviador i pilot quan només tenia 19 anys, que després de la guerra, quan patia les atrocitats al camp de treballs forçats, construint el transsaharià, tenia vint i pocs anys fins que acabà la II Guerra Mundial i les condicions de treball milloraren. No obstant això, ell decidí fugir per Oujda a Casa Blanca i després tornar al País Valencià. Durant el viatge que s’organitzà el 2014 per a remembrar aquell viatge de l’Stanbrook, des del País Valencià, es va posar un monòlit de pedra a Orà, en valencià, castellà, francès i àrab per a recordar els avatars de les persones exiliades que eixiren del port d’Alacant el 1939. La de Laura Gassó ha estat una recomposició molt laboriosa, amb la lupa a la mà, deixant-se els ulls per salvar els papers del seu pare i per mostrar-nos unes penalitats inhumanes que expliquen el que són capaços alguns humans quan, posseïts per ideologies totalitàries, com el nazisme, són capaços d’aplicar l’extermini sobre els cossos d’altres, en aquest cas, jueus, catalans, valencians o espanyols que visqueren als camps de càstig i de concentració del nord d’Àfrica en condicions duríssimes.
Per la vesprada hi hagué “La tipografia a les làpides del cementeri de Xàtiva” per l’historiador de l’Art, Francesc Piera Francés, que va comparar els cementeris d’Alzira, Alcoi i Xàtiva tractant de remarcar els aspectes eminentment estètics. També va esmentar el cementeri de Benigànim i la seua particularitat artística de tenir làpides d’infants de ceràmica en una paret. Preguntat per què la majoria de les làpides i inscripcions funeràries estaven en castellà als pobles catalanoparlants del País Valencià, no va saber trobar la resposta per a explicar-ho.
Després, per a finalitzar la jornada, tocava “L’actuació de Carlos Sarthou en la guerra i la postguerra”, exposat per Agustí Ventura i Conejero, cronista oficial de Xàtiva. Agustí ens va explicar les activitats de Sarthou per tal de salvar el patrimoni artístic durant la guerra, més per motius artístics que no religiosos i com, nascut a Vila-real, fou nomenat cronista de Xàtiva després de la guerra. Va contar alguns dels conflictes personals i de protagonisme de Sarthou amb Chocomeli, aquest darrer havia fugit de Xàtiva per passar-se’n al Govern franquista de Burgos i després havia tornat com a vencedor. En va contar una conversa amb el president dels cronistes del País Valencià, Santiago Bru Vidal, que li havia comentat a Ventura la major consistència cultural i intel·lectual de Chocomeli, que va descobrir les restes arqueològiques ibèriques a Moixent. També va explicar, Ventura, com s’inicia Sarthou en l’escriptura des de la seua afecció a les fotos. Els viatges pels pobles després esdevenen escrits i llibres o articles de premsa de Sarthou d’aquell primer període d’abans de la guerra, durant la guerra i la postguerra. Ventura ens contà com l’advocat Sarthou es reivindica, en el sentit que ell es va quedar durant la guerra a Xàtiva i no va fugir, com va haver d’apuntar-se a sindicats obrers per a aconseguir que el Comité Revolucionari l’autoritzara a salvar el patrimoni artístic i com durant la guerra va salvar moltes imatges de la Seu i les va amagar a l’ermita de Sant Feliu, en una paret doble. Alguns ho veien molt bé, però a d’altres no els feia cap gràcia que salvara tantes imatges de sants, marededéus i crists i que en algun moment arribaren a tancar-lo uns dies a la presó i amenaçar-lo de mort, tot i que d’altres protestaren dient que a Don Carlos no se’l tocava ni un pèl. Agustí Ventura va dir que continuaria investigant i analitzant el paper de Sarthou des de la postguerra fins la seua mort. També es va esmentar a la seua filla i al llibre que va escriure sobre el seu pare contant algunes intimitats i criticant a Ventura quan va escriure el seu llibre sobre la Xàtiva romana perquè deia, falsament, que havia copiat del llibre del seu pare.
Per la nit, arribe a l’estació de Xàtiva per a tornar a València. Els missatges per megafonia encara són només i exclusivament en castellà, com si estiguérem encara en el franquisme. Com si els bombardejos de Xàtiva de 1939, hagueren triomfat, si més no pel que fa al genocidi cultural i lingüístic del poble valencià.
El diumenge es va fer el simposi de Cristina Escrivà Moscardó i Miquel Albero Polo, “Teresa Moragues David: Memòria oral del bombardeig”; l’exposició de Ricard Camil Torres i Cristina Escrivà, “El triangle durant la guerra amb baricentre a Xàtiva: La revista Madrid”. La cloenda i l’acte en record del bombardeig de 1939 estigué organitzada pels Republicans de Xàtiva al monument Aixopluc de l’estació ferroviària de Xàtiva.
