Interpel·lada a parlar, Carme va dir: “Direm quatre coses i xarrarem entre tots, que d’això es tracta” i, va continuar, “potser m’heu cridat perquè conte com es va iniciar l’ensenyament en valencià al nostre País. El primer que vull dir sobre l’educació és que més que preguntar-nos què pot fer l’educació per la nostra societat valenciana, ens hem de preguntar què pot fer la nostra societat per l’educació, perquè ens cal una societat educadora, si no l’escola pot fer molt poquet. L’escola fa molt, atenció, pot fer molt, però li cal una societat educadora al seu entorn perquè allò que es fa a l’escola, que és molt i molt bo, necessita d’un acompanyament social o comunitari”.
Vicent Artur Moreno, pregunta si el canvi polític actual al PV és en part per l’escola. Carme respon: “Jo crec que sí i ho vull creure així, no ho dic per corporativisme, sinó per autoestima. Perquè una característica de l’escola ha sigut la continuïtat, un tret que no ha estat en tota la societat valenciana ni inclús en les associacions culturals. Això de l’escola i de l’educació en valencià s’ha notat, s’ha aconseguit allò que s’ha sembrat, ha sigut la llavor que ha donat fruits, han sigut més de 40 anys sembrant i ara s’ha recollit. Eduard Guinot postil·la que l’Escola Valenciana ha fet la tasca de l’escola, però ara cal fer la tasca de la societat valenciana. En la societat, la llengua era (als anys setanta, vuitanta i inclús una mica més) un tema de conflicte i decidírem que a l’escola s’havia de deslligar de tota controvèrsia”. Remembrà, a més, com a principis dels anys noranta va venir Carme Miquel, el sociòleg Francesc J. Hernàndez Dobón, el sociolingüista i traductor Carles Palanca, i Antoni Infante, de la Plataforma per la Llengua, a Benaguasil, per a defensar l’ensenyament i els llibres en valencià-català perquè des de l’APA hi havia alguns pares que no volien que l’alumnat fera servir un manual de filosofia en català.
Carme explica que si fem una visió retrospectiva de la situació actual, “us puc dir com va sorgir l’escola en valencià. El meu germà Vicent, quan jo era molt joveneta i acabava de fer Magisteri, em va preparar una reunió amb Ferran Zurriaga a finals dels anys seixanta. El meu germà estudiava dret, llegia llibres en català, estava preocupat per la llengua i em va transmetre aquesta inquietud i d’altres. Ferran havia eixit a l’estranger, coneixia moltes més experiències pedagògiques que jo, estava més preparat. També vam contactar amb Pilar Calatayud, des de la secció de pedagogia de Lo Rat Penat d’aquella època. Érem mitja dotzena de mestres jovenets davant de l’escola nacional-catòlica. Teníem clar que el valencià havia d’estar present, que havíem d’educar no en la competitivitat, sinó en la cooperació (Freinet), que havíem de respectar la lliure espontaneïtat dels infants, aplicar la renovació pedagògica… aquest grup de mestres continuat mai es va trencar, sempre ha haver-hi continuïtat, combinant teoria i pràctica… Jo venia de Tavernes de la Valldigna a València i fèiem reunions a la secció pedagògica de Lo Rat, compartint teories pedagògiques, aprenent i el passant-ho bé. Després se n’anàvem a fer-se vins al Barri del Carme, encara ens ajuntem a l’Octubre totes les setmanes”.
“En aquelles reunions pedagògiques teníem clar que res de pegar, que res de càstigs, que calia fer un reglament de classe. Si les normes no es complien, calia preveure els possibles càstigs o sancions, estudiant alternatives per al sistema disciplinari. Érem joves i volíem menjar-se el món i revisar-ho tot per a fer la renovació de l’escola en un treball cooperatiu, a l’estil de Freinet. Fa poc presentàrem a la Nau el llibre d’Alfred Ramos “Mestres de la impremta”, llavors volíem omplir el tall causat per la Guerra Civil des del moviment cooperatiu de l’escola popular del País Valencià. Un llibre recomanat per Ferran Zurriaga, en la línia de la tècnica Freinet durant la República, és el de ”Desterrant el silenci. Antoni Benaigues, el mestre que va prometre el mar”, el text del qual ha estat a càrrec de Francesc Escribano, Francisco Ferrándiz i Queralt Solé i, les fotografies, a càrrec de Sergi Bernal, Ed. Mirmanda, 2011. En aquesta obra, un mestre català que va aconseguir el 1934 la plaça de mestre de l’escola pública de Buñuelos (Burgos), tenia entre els seus principis l’ús de la impremta a l’escola com a eina per a fomentar la màxima implicació dels alumnes en el procés d’aprenentatge. La Guerra Civil i la dura repressió per part dels sollevats van frustrar aquell projecte i van posar fi a la vida de Benaigues. Fou un mestre que va prometre al seu alumnat que els portaria perquè pogueren veure la mar i feren redaccions sobre com se l’imaginaven.
Recordem la violència dels mestres durant la dictadura franquista, alguns també al·ludeixen a la violència que ara pateixen els mestres per la manca d’autoritat a la societat actual per banda dels pares i dels alumnes. Jo considere que no és comparable, que s’extrapolen i comparen coses distintes, històricament i estructuralment. No es pot parlar hui dia d’una violència institucionalitzada de l’alumnat i dels pares contra el professorat, amb total impunitat i des de la indefensió. Es destaca la importància dels mestres vocacionals que sempre feien per fer bé el seu ofici, cosa que durant el franquisme no vaig conèixer cap mestre així. Tots pegaven, insultaven i agredien els alumnes físicament, amb maltractes físics i psicològics, l’escola esdevenia un aparell de tortura al servei de la dictadura. Ramon Trullenque pregunta per què des de l’Administració actual no es tracta de facilitar la formació dels mestres com si es volguera, intencionadament, fer que l’educació escolar no fóra de massa qualitat, com fan als països del nord d’Europa, perquè ni es destinen prou recursos ni es busca una formació adequada.
Es remarca també que els mestres de les escoles d’estiu i de la renovació pedagògica allò que estaven construint no era només l’escola, sinó la nostra societat valenciana democràtica, lliure, solidària. Quan el poder no ho permetia, feren un experiment perquè la societat fóra millor. Genis González reflexiona que el problema que tenen els mestres per a ensenyar els alumnes és que quan arriben a casa es troben que els pares els tracten malament o no els tracten, des de la indiferència, perquè aquests fills no avançaran ni aprendran o aprendran molt poc si a casa els inculquen l’odi al valencià. Ramon, al fil d’açò, comenta que quan van comprar la televisió a sa casa, el seu pare va posar un cartell que advertia que era un crim no dir-li a la mare com de bo estava el menjar i deixar de conversar amb la família per la televisió. Ens preguntem si els mestres de la República feien servir la violència a l’escola, seguint allò de “la letra con sangre entra”. Alguns afirmen que ara els pares i els avis, al mínim conflicte, van a l’escola a voler pegar-li als mestres.
Carme Miquel explica que la tasca educativa dels mestres és molt important i complexa perquè es tracta de posar límits i això té un cost. Com fer perquè es faça un bon ús de la tauleta, un ús prudencial? Algú explica que en algunes escoles s’ha permès l’ús de tecnologia durant unes hores perquè censurar, prohibir i perseguir l’ús de els eines tecnològiques és una pèrdua d’energies i cal fer-les servir a l’escola com a instrument educatiu. Es reconeix que la gent jove nascuda durant l’era digital té molts més coneixements tecnològics i s’indica que el grup Un entre tants treballa amb les noves tecnologies a l’educació com una eina d’aprenentatge.
Davant d’uns sectors socials que havien posat en conflicte la nostra llengua, des de l’escola es va tractar d’acabar amb les discòrdies. A les trobades d’Escola Valenciana van alumnat, professorat, ames de casa, el moviment cooperativista, mares, pares, àvies, avis, músics, etc. Ara, explica Carme, s’estan creant a l’escola les comunitats d’aprenentatge, un plantejament al què s’ha d’adherir el claustre i tots aquells que vulguen participar per a construir l’escola que volem, l’escola que somiem. És un plantejament fantàstic perquè les mares i pares i la societat entre a l’escola a explicar coses. Es fan lectures col·lectives, grups interactius per a fer activitats amb els infants, es comenten els inicis de l’escola en valencià, La Masia, La Comarcal, El Pare Català a Benimaclet, els debats entre l’escola privada i pública, etc., amb voluntat de millorar l’educació.
Francesc Llorenç apunta que l’educació busca reproduir el sistema, que els humans s’obliden que som animals i que haurien de criar en una nació i hui dia, a causa de la globalització, no hi ha societats cohesionades, sinó un muntó de gent amuntegada amb valors molt dispars. L’antagonisme no és només entre la gent autòctona i els nouvinguts, perquè si miren el País Valencià ,entre els ‘autòctons’ hi ha també molts antagonismes, posem per cas, entre aquells que consideren que l’IEC o l’AVL són els organismes oficials en defensa del valencià i aquells que són de la RACV i defensen el desgavell lingüístic. Ara, el president d’aquesta entitat secessionista i antivalenciana defensa el Diccionari de l’AVL com el de tots els valencians, ens sembla molt bé, però potser ho fa per a buscar que continuen subvencionant-los. Subvencionar aquells que agredeixen i volen carregar-se el valencià, fragmentar-lo, dividir-lo de la resta de la llengua, negant la unitat de la llengua i cultura catalana, valenciana i balear? Ens sembla una estupidesa perquè és nodrir el monstre que ha creat l’extrema dreta per anar en contra del valencià, amb gent de la RACV o “Lo Rat” que ix en el llibre d’Enric Larreula, “Dolor de llengua”, contant infàmies, falsedats i indecències contra el professorat de la Universitat de València, amb molt poc de rigor filològic, que es vanten, amb gran ignorància, de negar la unitat de la llengua catalana-valenciana i balea. Vicent Moreno i Mira esmenta a Steiner, la quantitat dels edificis històrics a València i palaus gòtics que s’han derrocat, també el Molí de la Rovella, prop del fossar de Sant Joan. Steiner parla dels noms dels carrers de les ciutats Europees. Per a conèixer una ciutat cal conèixer els noms dels carrers, com indiquen Agustí Ventura a Xàtiva i Rafel Sena dels de València. S’ha trencat el carrer Estanyeria i Saboneria Nova on nasqué Blasco Ibañez, la Plaça de la Roqueta s’ha tornat “plaça d’Espanya” amb una estàtua horrible del Cid… Mostra de la poca autoestima col·lectiva de la valenciana gent pel seu país i l’acceptació d’imposicions foranies. El poble valencià ha sigut un poble perseguit, un poble marginat; s’ha induït al “menfotisme”, la indiferència, el desinterès per la nostra pròpia llengua i cultura. El poble valencià és un poble mediterrani, desorganitzat, amb molts dèficits i ha sigut molt fàcil embolicar-nos i vèncer-nos. No obstant això, hi ha una bona situació i unes bones perspectives ara mateix, a l’educació, a l’escola, el conseller actual és competent i té molt clar el concepte de poble, tenim futur. És veritat que l’aplicació de la LUEV ha sigut molt feble o tèbia; hi havia previst un bon desplegament que no s’ha aplicat. Passats els anys, malgrat tot, la LUEV ha fet el seu paper a l’escola, però no a la societat valenciana perquè donava la possibilitat, no obligava, però donava la possibilitat de creació de les escoles cooperatives, La Masia, La Comarcal, etc., on participaren Vicent Ventura, Joan Fuster i d’altres. Llavors, es va produir un debat interessant entre els mestres que estaven a l’escola pública, però la majoria de les escoles renovadores eren privades, perquè volien que els nostres fills tingueren una millor educació, renovada i en valencià i que s’havia d’estendre a tot l’àmbit públic. Aquestes escoles en valencià, creades cooperativament, han funcionat com escoles experimentals per a estendre-ho a la pública. Algú apunta que la Llei de Ciscar va ser de mínims, tractar d’acontentar-los a tots, no causar cap conflicte perquè l’extrema dreta no protestara. Tot les diverses experiències que hi ha al País Valencià, hem d’extraure els aspectes més positius i deixar de banda els negatius. El País Valencià ha de recuperar l’autoestima col·lectiva i la nostra llengua després de tantes opressions i humiliacions.
S’esmenten els Furs, el llibre “Recuperem els Furs” d’Enric Solà, i ens preguntem per què al País Valencià no s’ha recuperat del tot el Dret Civil, en contrast amb Catalunya, les Illes, Aragó, País Basc i Navarra. Es matisa que, en els arrendaments, s’ha mantingut fins ara, a l’Horta, qüestions consuetudinàries; es comenta com és possible que no s’exigisca el requisit lingüístic al funcionariat, i es reconeix que hi ha deficiències molts greus com la del requisit o la de no tenir cap mitjà de comunicació en valencià, no rebre els canals de televisió en català, etc.; que cal corregir i obrir una nova etapa de millorament de la llengua. Ens preguntem per què el PV no ha fet el mateix que les Illes per tornar a obrir RTVV i poder veure TV3 i Canal 33; es comenten les insuficiències de la Renaixença al País Valencià, la poca empenta lingüística, cultural i nacional de Teodor Llorente, però més la de Constantí Llombart.
Agustí Ventura conta com va iniciar l’ensenyament en valencià a Alacant. Junt a Lluís Alpera i d’altres, els feren una entrevista, una periodista de Madrid, el mateix dia que Franco apareixia en primera plana amb la notícia que s’havia mort i van contar un acudit divertit sobre aquesta qüestió necrològica, d’un que comprava el diari i el reballava mirant només la primera pàgina del diari perquè esperava la mort del dictador. Conta Ventura com als anys huitanta va tenir un conflicte, quan era director de l’Institut de Xàtiva, perquè una professora, Empar Costa, havia posat un llibre de Josep Piera, “La rondalla del retorn”, on hi havia una escena d’un jove masturbant-se a la platja, que vist des d’ara sembla d’una ridiculesa enorme que hi haja gent que s’escandalitze…
Ens preguntem com s’ha evolucionat al País Valencià i Carme remembra quan va conèixer, a principis dels anys seixanta a Raimon, com, llevat d’ell, no cantava quasi ningú en valencià. També ho feia Alfons Cucó, Albero, Mari Carme Girau i Miquel Campos i Els 4 Z, ara tenim només, a Xàtiva a Feliu Ventura, a Pep Gimeno El Botifarra, etc. Ara la gent jove escolta cançons en valencià (rock, rap…), grups com Obrint Pas van encetar el camí junt a Al Tall, als que se’ls hauria d’agrair la seua tasca musical excel·lent. Ara hi ha una diferencia bestial en comparació amb altres èpoques. Al Tall li devem molt i, per desgracia, han tingut poc reconeixement; hem de reconèixer molt més la tasca que han fet… S’explica la iniciativa de la falla Arrancapins per declarar, el 2016, l’Any del tio Canya” amb el suport de moltes associacions culturals i cíviques en defensa de la llengua al País Valencià.
Remembrem que una llengua, la nostra, sobreviu i s’amplia socialment només si cal, si és necessària, i, hui, molta gent que viu al PV no sent la nostra llengua com a pròpia ni la necessita. Per tant, la nostra llengua està en perill. Hem de fer que la nostra llengua siga imprescindible en tots els àmbits, si no, anem malament; Carme Miquel ens indica que aquesta tertúlia és terapèutica i s’alça la sessió i acompanya el seu germà, Vicent, cap a casa.
