El diumenge 28 de febrer, al Centre Social Anarquista de l’Horta de Benimaclet, després d’una paella vegetariana i un concert de música amb Rebetika, van projectar “La puerta azul”, un documental (en castellà) per explicar la situació dels CIEs, concretament el que hi ha ubicat a l’avinguda de la Plata de València, la vulneració dels drets humans de les persones migrants pobres que són empresonades en un centre pitjor que una presó, només per tenir una simple irregularitat administrativa; un senyor diputat del PSOE i una diputada del PP de les Corts Valencianes de la passada legislatura, un jutge, el cap d’un sindicat de policies, per una banda, tractaven de “justificar” allò injustificable, com és la vulneració de drets humans i, per altra banda, Marina Albiol exdiputada d’EUPV, gent d’ONGs humanitàries, de la Plataforma CIEs No, de València Acull i sobretot immigrants que havien sigut empresonats al CIE de València denunciaven una situació insuportable, sense cap justificació, d’internament que vulnera els drets humans.
Entre aquestes denúncies, un cas molt cridaner fou el d’un gai algerià que havia demanat asil polític per ser gai i els policies i el jutge li demanaven que ‘provara’ que era gai, quan al seu país ser homosexual és delicte, li demanaven un carnet d’estar afiliat a una associació en defensa de l’homosexualitat per demostrar-ho, el deportaren, lliuraren la seua documentació de sol·licitud d’asil com a gai als policies algerians i aquestos l’apallissaren i el tancaren a la presó a Algèria gràcies als informes de la policia nacional-espanyola; hi havia altres casos sagnants com la d’un africà i un llatinoamericà que estaven a punt de deportar-los, ja asseguts a l’avió, i gràcies a la seua advocada havien pogut evitar la seua deportació, d’altres no pogueren evitar-la, tot i tenir la seua família ací i inclús treball…, i la família va haver d’anar-se’n a Llatino-amèrica, tot i tenir una filla valenciana de ciutadania ‘nacional’ espanyola. Això de ‘l’arrelament’ ho interpreten de manera molt arbitrària, com el control dels CIEs és del tot un terreny per a l’arbitrarietat i la impunitat policial.
Hi havia denúncies per vulneració de drets als Centres d’Internament, una zona d’impunitat controlada només per la política, sense serveis socials, on hi ha maltractament i agressions, quan els interns ho denuncien són deportats immediatament, per això s’arxiven la majoria de les denúncies, no perquè siguen falses, com sembla que suggereixen alguns funcionaris al documental que intenten legitimar les arbitrarietats i sembla que són molt tolerants en els maltractaments i la vulneració de drets; els immigrants a Sapadors no poden anar al vàter a la nit, des de les 11 de la nit fins a les 10 de la matinada, han de pixar en ampolles de plàstic, la humiliació, les vexacions i la vulneració de drets són permanents, rutinàries i sistemàtiques; les dutxes sovint només tenen aigua freda, no els deixen ni cap bolígraf o quadern, com si estigueren en un camp de concentració totalitari, en realitat són les zones de control i impunitat hereves dels règims totalitàries anteriors que es reprodueixen al segle XXI.
Es tracta del racisme de l’estat, un racisme institucional contra els immigrants, davant el qual la UE manté una posició de certa ‘tolerància’ tot i que sovint denuncia la vulneració flagrant dels drets humans de les persones migrants que es produeixen als Centres d’Internament de l’Estat espanyol. Però es prioritza la ‘tolerància’ de les vulneracions de drets per un afer de “seguretat” interna d’Europa, perquè continue sent una UE emmurallada i el Mar Nostre un cementeri… Un immigrant africà, senegalès, es preguntava com estàvem tornant el món, tan insensible davant les morts i la vulneració de drets de les persones migrants més pobres.
Després del documental -que retrata i denuncia molt bé els Centres d’Internament- hi hagué una assemblea, d’una cinquantena de persones (valencianes, europees, africanes, llatinoamericanes i australianes) on s’analitzà el racisme institucional i social; alguns africans del Senegal contaren com als autobusos o trens, quasi mai s’asseu gent al seu costat, els fan el buit, com quan els detenen els policies i els emmanillen per ser negres o per no tenir els papers en regla a les estacions o els detenen després de comprar al mercat (una simple falta administrativa que no s’aplica, posem per cas, als conductors que condueixen sense carnet posant en perill la vida d’altres persones), la gent no tracta d’impedir la seua detenció ni intercedeix per ells davant els policies potser perquè saben que una policia poc preparada en el respecte als drets humans els detindria també acusats de qualsevol cosa inventada i falsa; també explicaren, com per qüestions culturals i educatives, a l’Àfrica no pots mirar als ulls d’una persona més major que tu, en canvi els policies espanyols si no els mires a la cara quan t’interroguen pensen que els estàs tractant d’enganyar o mentir… per prejudicis, contrasts i malentesos culturals i per manca de preparació professional democràtica i respectuosa amb els drets humans també de les persones migrants.
Es va debatre sobre la necessitat d’anar a l’arrel i les causes del racisme i d’un sistema del tot desigual i molt injust que li dóna suport, la necessitat de criticar, qüestionar i combatre les polítiques hegemòniques que maltracten i empresonen les persones migrants, pel fet de ser pobres i venir d’un altre país; les persones migrants només són aprofitables mentre són mà d’obra barata funcional al sistema, però quan no interessa se’ls deporta amb mecanismes repressius duríssims i inhumans (policies, centres d’internament, ganivetes, tanques, vigilants…) que encareixen els pressupostos públics per a mantenir un sistema molt injust i inhumà que cal canviar radicalment; la necessitat de qüestionar les lleis d’estrangeria, tractar el racisme a l’escola, als mitjans de comunicació, a l’educació, exigir la llibertat de moviment,, l’eradicació de les causes que provoquen els desplaçaments forçosos, defensar el dret a l’asil i els drets humans, la permeabilitat de les fronteres i la seua desaparició com a tanques criminals, polítiques inclusives i respectuoses amb els drets humans dels migrants, etc., per aconseguir un canvi de mentalitat, des de baix, que defense els drets humans de les persones migrants pobres perquè es tracta de la mateixa classe obrera, autòctona o estrangera; també es va debatre sobre la necessitat de respectar la diversitat lingüística, cultural a l’estat espanyol i a Europa, sense el paternalisme dels que pensen que les persones migrants no poden aprendre el valencià-català, i que ‘millor’ que se’ls parle en espanyol per ser migrants, en projectar sobre les persones migrants els prejudicis monolingües i supremacistes que fomenta i estimula l’Estat espanyol, un estat opressor gens respectuós ni amb els drets de les persones migrants ni amb els drets democràtics i de ciutadania de les persones catalanoparlants.
El que em va semblar ‘curiós’, és que al principi del debat sobre “Migració i racisme institucional: Unió Europea i València” la gent començàrem a expressar-nos en valencià i castellà sense cap problema, però una xica va dir que ella pensava que ‘pel ‘bé’ dels immigrants’ havíem de parlar tots només en espanyol, tot i que vaig argumentar a favor del respecte, del dret a la diversitat i de la llibertat d’expressió, la majoria de la gent va decidir -a partir d’aleshores- parlar només en espanyol i es va trencar la llibertat i la diversitat, quan alguns migrants africans i llatinoamericans sabien parlar en valencià i tots l’entenien sense cap problema; un company senegalès, quan li vaig dir que al Senegal m’expressava en francès i també en wolof, per respecte a la gent, va dir que si li donaven una mica més de temps i no el deportaven ell aprendria el valencià i l’acabaria parlant i debatent amb mi en valencià, cosa que va suscitar un aplaudiment unànime.
Després d’aquest debat va quedar clara la necessitat de combatre el racisme institucional i social per tal de defensar els drets humans de totes les persones i abans d’anar-se’n es va recordar que aquest diumenge 6 de març, hi haurà un debat sobre la situació de les persones refugiades, palestines i sirianes, que fugen de la guerra cap a Europa. La gent dels Països Catalans i de l’Estat espanyol, descendents dels que fugien el 1939, hauríem de tenir molta més sensibilitat amb les persones migrants i refugiades, perquè en el passat va haver necessitat de passar per aquestes situacions inhumanes que provoquen les guerres i els bombardejos sobre la població civil indefensa i desarmada, també als anys cinquanta, seixanta i setanta els que vam haver d’immigrar a treballar a Europa per motius econòmics.
