“Agres i dolces” de Paco Esteve i Beneito

8 març 2016 01:00h
 
     
El 26 de febrer a la llibreria 3i4, plena de gom a gom, va fer la presentació del seu llibre Paco Esteve, envoltat de tota la colònia d’Agres a València i gent vinguda des de les comarques de la Vall d’Albaida, el  Comtat i l’Alcoià i d'altres del  nostre País Valencià… De fet, a la promoció d’aquest llibre s’explica que “Estratègicament arrecerat a la vall septentrional de la serra de Mariola, el parlar d'Agres (el Comtat) manté el sabor ancestral d'una manera de comunicar-se única al món i és alhora punt de trobada dels parlars de la Vall d'Albaida i la Costera amb els de l'Alcoià i el Comtat. “Agres i dolces”, editorial El Bullent, apareix amb la voluntat de divulgar i re-popularitzar un material lingüístic i literari ben viu. A més d'una descripció del parlar agresà i un detallat corpus toponímic, conté un extens aplec etnopoètic de rondalles, refranys, frases fetes, cançons, versets, endevinalles i altres creacions col•lectives que són bona mostra de la riquesa oral que atresoren els nostres pobles i que ajuda a ampliar i acolorir els repertoris del valencià actual.

Encara que el llibre presenta material lingüístic i cultural arreplegat a Agres, ben poques coses són exclusives d’aquesta localitat, amb l’excepció de la toponímia. Diu l'autor al llibre: "Nosaltres hem fet la captació de l’aqüífer de la literatura popular al pou d’Agres, però l’aqüífer és molt més vast i corre per davall de totes les terres d’expressió catalana. Si ens hem capbussat ací és perquè els qui hem fet la compilació som d’ací. Però probablement no hi ha ni una frase feta, ni una endevinalla, ni tan sols una paraula que es diga només a Agres.

El professor de Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant, Joan Borja, ha escrit al pròleg per al (i sobre el) llibre: "Dolces: molt més dolces que agres són les paraules recollides, recreades, venerades, reivindicades, estudiades, homenatjades, assaborides, festejades i amorosidament temptejades per Paco Esteve en el llibre que ara teniu a les mans. Si passeu pàgina se us oferiran lluminoses.

El valencià i catedràtic de Filologia Catalana, Emili Casanova i Herrero, va començar la presentació a la llibreria 3i4 dient que aquest era un llibre de llengua, de cultura popular, de rondalles, de fraseologia, de cançons populars, de dites i frases fetes que servirà per a enriquir el lèxic valencià. Va dir que Agres era el poble que més anaven els del seu poble, Agullent, i si hi haguera una Diputació comuna segur que hi hauria una carretera ben bona i directa d’Agullent a Agres sense haver de donar la volta per Batans, Bocairent. Entrant més en matèria, el professor Casanova va esmentar la “tia formatgera” que és un símbol que ix al llibre i representa els que no valoraven el valencià, però el seu nét arreplega totes les maneres de parlar d’Agres en valencià, i canvia la tendència de la nostra gent, on hi ha parts que recull que són conegudes a Agullent i a la Vall d’Albaida, però hi ha novetats, en parlar d’Agres, d’ara endavant ja no serà desconegut en la dialectologia, a partir d’aquest llibre Agres hi estarà al mapa dialectal; de fet a Agullent coneixem el que es posa al llibre perquè parlem igual i també coneixem les cançons, com la que arreplegà Ramon Haro: “Tiro-li-tiro-li, el senyor rei ja està ací! Hi ha una fraseologia molt completa i més de 400 mots de toponímia del terme d’Agres i rondalles desconegudes a la Vall d’Albaida. La llengua evoluciona i ha d’evolucionar com el ‘temps’, com a patrimoni immaterial, cal que tot el que s’arreplega es recicle i es reproduïsca tornant-la poble com una actuació cívica…

Emili Casanova va explicitar que no estava d’acord amb el qualificatiu de ‘naufragi’ dels darrers temps, això que havia arreplegat “les restes del naufragi a casa nostra” és una visió molt pessimista de la realitat, perquè hem de sumar tot el que podem, arreplegar encara, refem i recuperem el llenguatge, a la Vall d’Albaida i a tots els pobles. Sense confiança en el futur i en la nostra llengua i cultura, sense voler, fem minvar les nostres possibilitats, hem de ser optimistes, treballar, estudiar i anar avant per desplegar totes les potencialitats del valencià.

Hi ha dites molt significatives i populars que hem sentit d’infants contra la corrupció: “Qui furta un ou, furta un bou”, tan apropiada als temps que corren; també contra les mentides “Mentida, podrida, agafa un cagalló i estira!”; sobre la formació del caràcter: “A la ‘vellea’, el dimoni es fa sabater”, o allò de “Fer-se els cabells verds” que al•ludeix als patiments i les penes; també la ironia sobre alguns mots com tu en lloc de vosté: “Tu”, nom de flauta!”; sobre la hipocresia social, “Tu has de donar color al drap”, aparenta, vés a missa, encara que no t’ho cregues per a no tindre problemes. Va explicar que la locució ‘mal de catèm’ prové de «mel de ca Telm», segons indica Josep Tormo Colomina en «Orígens dels modismes antroponímics alcoians» [pdf]: Ser mel de Ca Telm: Actualment pronunciat "catèm", s'aplica referit a qualsevol producte deliciós, excel•lent, de primera qualitat: "Pep, has tastat este formatge? No! Pos és mel de Catèm!"

Casa Telm, situada al xamfrà dels carrers de Santa Llúcia i Sant Jordi, era una botiga del segle passat que tenia fama de vendre la millor mel de tota la comarca. Era tan nomenada que va donar origen a la frase Mel de Ca Telm per a realçar la qualitat òptima de qualsevol producte alimentari. Actualment, per extensió, s'usa també en sentit figurat: "—Has sentit l'últim disco d'Ovidi Montllor? —Encara no. —Pos, és fantàstic! És mel de Ca Tem!". Pel que sembla, la seua fama va arribar a Alacant i, fins i tot, a les ciutats de la costa, on es coneixen variants d'aquest modisme”.

Després d’esmentar a Rafael Reig, va dir que també hi ha frases que elogien la discreció i saber servar els secrets: “Qui sap un niu i ho diu, li’l nouen” (o li’l hauen!); ‘agosades’; una dita contra els ‘castellanismes’: “carinyo és nom de cabra”, tots els pastors tenen una cabra anomenada ‘carinyo’; mots com ‘esfambrada’ (afamegada), ‘pendó roín’, ‘la bigota’ en contrast amb ‘el bigot’…  

Aquest no és un llibre per a erudits sinó per a tot el poble, sovint estem massa pendents de la normativa i corregim coses errades: posem per cas, ‘a destall’, el va acceptar l’Institut d'Estudis Catalans, Valero l'empra corregint a estall, però ara l'IEC l'ha canviada per 'estall', com la forma valenciana correcta, per tant, s’han de posar els mots que s’arrepleguen sense por; sovint cal explicitar el que vol dir una frase feta perquè s’ha perdut el sentit, posem per cas, ‘anar a la dula’ (anar lliurement pels carrers sense cap preocupació) o ‘córrer més que Meló’ (que fou un atleta que va anar des de molt lluny a València a peu, ‘fa un sol que atalba’ (present a “El Curial i Güelfa”, ‘hores orades” de sant Benet (laudes, prima, tertia, sexta, nona, vespres i completes), “adormir-se com un fés” (cal explicar què és, una eina de treball del camp, perquè molts no ho saben); hi ha rondalles i tarares que es canten a Agres i Agullent, va agrair-li a l’editorial El Bullent, i a la col•lecció Bernat Capó, a l’autor per salvar la llengua del poble, perquè aquestes paraules es moren si no són dites, perquè el valencià cal que s’use perquè no s’empobrisca (Valero, Galiana al s.XVIII “Rondalla de rondalles”), perquè la gent se n’adone, valore la nostra llengua i ho faça millor. Paco Esteve ha fet faena arreplegant 'lo nostre', però encara falten mots o frases com per exemple ‘agoir’ d’’agoïx’ vol dir quan es fan moixaines als nadons, és un arcaisme que es conserva, com el xiquet ‘lluca’, hem de continuar fent el treball que ha fet ell a Agres a tots els pobles valencians, parar l’orella i anar apuntant en un paperet.  

Paco Esteve i Beneito va dir que només diria l’origen del llibre i les parts que consta perquè hem portat música, vi, conta-contes, de manera semblant a quan Agres va anar al programa de Canal 9 de Monleón, portant vi, pastes i de tot com una mena d’homenatge a València. “Els familiars meus em van donar molta informació, tot el material amb què està fet el llibre (refranys, comparacions, cançons); quan vaig començar a fer Filologia Catalana, vaig fer servir aquests materials per a llicenciar-me i, ara, per a fer el llibre. He arreplegat coses als llibres de festes (rondalles, endevinalles…)”; hem de fer que el llibre d’Agres de fraseologia popular vaja de la boca a l’orella, que estiga en l’aire, que s’aprenga de memòria i que es diga de viva veu. Joan Borja al pròleg anota la classificació de les rondalles d’Agres en el catàleg internacional de rondalles, algunes estan a l’altra punta del món, posem per cas, la Mare de Déu coronada, al Matarranya, la Franja de Ponent, Aragó, a Alemanya; s’ha fet molta faena de recopilació popular  perquè als llibres està tot escrit, cal tornar-ho a treure-ho al carrer; els col•loquiers del segle XVII-XVIII feien els col•loquis o els cantars de cegos en cartells i després els venien, quan l’oralitat pot ser fixada, perquè es pot fer servir el paper escrit, l’oralitat minva i desapareixen moltes coses. Està escrit en dialecte ‘agresa’, que és el parlar de la vall d’Albaida, el valencià meridional de les comarques centrals, espere que aquest llibre servisca per als pobles veïns i altra gent faça el seu mapa dels topònims, de les rondalles i de la fraseologia del seu poble.

Els canvis lingüístics actuals no sempre són per a bé, els avis mantenen formes de dir les coses que s’està perdent (la distinció entre la ‘b’ i la ‘v’, la elle i la i, de ‘veem’ passem a ‘veiem’ o a ‘vegem’); estem sotmesos a una pressió molt forta del castellà, he fet el treball de recerca preguntant a les persones majors, als caçadors i arreplegant més de 400 topònims d’Agres, que mostra la gran riquesa d’un terme de 25 quilòmetres quadrats que s’està perdent per la mecanització i per l’abandonament de les terres. Rafael Reig em va passar informació diacrònica i és curiós com molts noms es mantenen invariables des del segle XV, hi ha una continuïtat temporal en el paisatge de les nostres paraules. La llengua reflecteix el medi, els costums, el paisatge moral, la historia, i tot açò es queda adherit en una frase feta que ho sintetitza: “Quan el mal bé d’Almansa, a tots alcança”, inclús sense saber res de la batalla d’Almansa de 1707 ni de la pèrdua dels Furs.  

M’agrada especialment, va dir Paco, la força transgressora de la cultura popular, les 15 maneres de cagar-se en tot (en l’ou, en l’horta…) que ataca el bon gust burgés, una literatura que sovint ha sigut l’única que ha tingut el poble i la gent que ha fet servir el llenguatge com una arma contra el “bon gust” de la gent benpensant i burgesa: “On? On caga Ramon!”, “Au, cacau!”. Hi ha retrucs lingüístics per acolorir el llenguatge i donar-li tocs transgressors i sentit moral, una moral picaresca, de supervivència, per espavilar-se: “Dels pecats del piu, Déu se’n riu”/ “Al bons que els albarden” (com als rucs!); sovint la cultura popular és molt religiosa, però interpreta les coses a la seua; sovint trobem la violència contra les dones a “La rondalla del tio collonera”, la carn i la dona, la omnipresència de Déu en el futur: “si Déu vol”; la picaresca en cançons, jocs de falda, oracions i endevinalles: “Una cosa llarga i xonga que té pèls en la petixonga”, “Siri-siri-mirera, tinc una cosa d’esta manera”…

Sobre la religiositat cal dir que l’església ho ha fet tot en castellà des del segle XVIII i s’ha convertit en un element castellanitzador i desvalencianitzador, però s’han mantingut els noms dels sants en valencià (sant Roc i el gos, sant Antoni, sant Miquel…), les cançons de Nadal, la sarpassa del dia de glòria contra els jueus amb tics antisemites, les 40 hores es cantava en valencià, he recuperat aquesta cançó de gran sensibilitat espiritual, la posen en el google i resulta que és un poema de mossèn Jacint Verdaguer, inicialment una cançó alemanya, que passa al francés i després al català i arriba a Agres, mostra de la religiositat popular per transmissió oral i mostra de les interaccions entre Catalunya i el País Valencià que compartim la mateixa llengua i cultura.

El llibre Agres i dolces pot servir per a donar-li més vivacitat al discurs, a l’escola, perquè les rondalles ajuden a aprendre estructures lingüístiques normatives… Davant la pressió del castellà sobre el valencià, la llengua es perd, s’empobreix, anem perdent autonomia lingüística per banda d’una altra llengua més dominant que s’imposa per davant i per darrere, perquè té tots els mitjans de comunicació i en valencià no en tenim cap al País Valencià… No ho podem negar, les polítiques lingüístiques dels darrers temps, de minoració, de censura, de tancament, de subvencions a entitats secessionistes, mostren un naufragi tot i que encara no en sabem el seu abast i profunditat. Aquest llibre s’ha fet amb molta estima i voluntat divulgadora. Moltes gràcies a tots, especialment a Emili, a la llibreria 3i4, a l’ed. El Bullent, Núria com a editorialista va dir que “Dels pecats del piu Déu se’n riu/i els de la xona els perdona”, una frase que predicava el cardenal Benlloc, bisbe valencià molt popular allà on era destinat, a Andorra té el carrer principal dedicat, la plaça, sembla que les dones d’Andorra la Vella estaven ben consolades per aquest cardenal.  

Després, la contacontes Almudena, de Beniatjar i Ontinyent, va contar algunes frases fetes, dites i rondalles, sobre els noms dels dits de la mà, sobre un vellet que menjava cervellet i el seu nét li’n demanava, sobre els noms de les cabretes, sobre el corb i la rabosa a la penya del teix o del corb, perquè la rabosa i el corb sempre s’estaven bregant, i l’aparició de la Mare de Déu d’Alfafara en forma de paput; al remat posaren vi de 14’50º d’Agres als gots del Mas de l’Altet, de l’oncle de Paco, un cosí de son pare al qual li diuen Alfred, mentre el grup musical d’Agres i Alfafara, ESIR (Entresoques i rebrotins) amenitzava el capvespre amb cançons com “Serra de Mariola”, “Ja no canta el capellà”, cançons de rotgle, cançons de Nadal, “Roda, roda, sant Miquel, tots els àngels van al cel,/ amagats en un bagul,/ que gire que gire Paco de cul"; "el sereno de la vora de la mar, ‘rastre’ de pollastre, mos en conill […] les xiques de Muro em volen a mi"/ Roda la mola, xi-xirimbola, una coca d’oli i farà xim-pum/; done’m ‘l’asguisnaldo’  que si no me’l dóna li aüxaré el gos"; cançons de bressol, com la meua xiqueta és l’ama i cançons de palmes per celebrar l’arribada del pare…

Mentre bevíem el vi i parlàvem amb Paco, el seu pare i la seua mare, les xiques d’ESIR, Honori, Isabel Reig Bodi, professora del Max Aub a València i el seu germà Robert, s’apagaren les llums de la llibreria advertint que era hora d’anar-se’n. Fou un passeig per la valencianitat d'Agres per a dur el valencià cap al segle XXII, un idioma oprimit per l'estat de Madrid i llurs 'províncies' des del segle XVIII fins ara mateix. Encara.
     
Sa·lus Herrero
Membre de la Plataforma ple Dret a Decidir
next