Laura Huerga conta com va descobrir aquesta escriptora fa dos anys llargs, a Raig Verd; diu que d’assaig crític en català hi ha ben poca cosa i per a la secció d’assaig va anar a Medicis d’assaig premi 2013, me’l vaig llegir en una setmana, de manera addictiva i potser malaltissa. Fa quasi dos anys vaig començar a tractar de publicar-lo, quan li van donar el Nobel el tenia en impremta, traduït per Marta Rebón, que ha fet moltes notes a peu de pàgina cronològicament per entendre’l millor perquè ens ajuda a ubicar l’obra. Diu que és un llibre que l’agafes i no te’l pots deixar, però és un llibre molt dur, “se l’ha de suportar”.
Vicent Alonso explica que, aquest llibre, d’alguna manera, conta el procés de la societat soviètica des de la mort d’Stalin, el març de 1953, com l’inici de la fi de l’estalinisme fins al 2012 quan Putin és nomenat de nou president de Rússia. Eixe procés és un procés extraordinari i paga la pena, sobretot els que han viscut el procés en la URSS, si coneixem la política, la història i la literatura russa és un procés que atrau molt. No escoltaràs la veu d’una persona, sentiràs tantes veus, una darrere de l’altra, organitzades d’una manera brillant, el llibre es torna una necessitat i és un esperó per a saber més. No hi ha només un fil sinó molts fils per a teixir un tapís. Alonso confessa que li va sobtar el títol perquè en francès no és exactament la fi de l’home roig… Laura es pregunta per què hem canviat el títol del francès? I es respon, per a ser fidels a l’autora, tot i que “Temps de segona mà” és un títol poc comercial, però els russos estan vivint un temps de segona mà, la fi de l’home roig, en castellà és “El fin del homus sovieticus”. Aquest títol en català fou un suggeriment de la Marta Rebón, ella explica què és el temps de segona mà, perquè tenien esperança, al temps de Gorbatxov, es volia una cosa diferent, la llibertat, però en descobrir els gulaks es van enfonsar.
Totes les veus que ella posa al llibre, que ha arreplegat anant a entrevistar per tot Rússia és una feinada que composa un puzle, els títols semblen els d’una novel·la romàntica, va als soterranis de Moscou, a les granges rurals, dóna veu a les víctimes i als botxins, d’una banda i de l’altra, buscant la ‘veritat’, ella es defineix com a ‘soviètica’ i filla de soviètic… Aquesta dona ha dedicat molts anys de la seua vida al llibre “Veus de la Utopia”, a “Txernòbil”, a la Guerra d’Afganistan, a la II Guerra Mundial al llibre “La Guerra no té rostre de dona”… El seu mètode ha sigut sempre el mateix, viatjar per Rússia, hores i hores, de gravació, hores i hores, d’escoltar la gent… de recollir moltes dades, entrevistes, de selecció, d’organització de les entrevistes en un conjunt, per no perdre’t en el món immens que descriu, el procés de literaturització… A partir d’ací podríem fer un curs de doctorat, sobre el problema de la veritat, el problema de la versemblança (Una persona senzilla amada per Marcel Proust), els títols de cadascuna de les parts del llibre són una delícia, com determinar què significa el títol, descobreixes un mecanisme literari, a la pàgina 61, “ A propòsit de la bellesa de la dictadura i del misteri de la papallona al ciment”… Hi ha una forma literària al darrere increïble, una cuina literària al darrere tot i que sembla espontani; una “espontaneïtat” molt treballada, que fa que no es note quasi, si no és que faces una anàlisi atent dels seus textos .
Laura, abundant en el que ha explicat Vicent Alonso, explica que en una entrevista ella diu que recull els records de les emocions, el que diu la gent que va sentir; el fet de parlar d’emocions és el que fa literari el llibre. Tots els textos són molt treballats i els textos que recull, els elabora i ho trasllada tot a un nivell literari molt treballat i et dóna un coneixement profund de la història de Rússia en els darrers 50 anys o millor 30 anys.
Vicent diu que els russos no som nosaltres o millor, el russos no són com nosaltres els valencians, ells han fet de la paraula un element bàsic de la seua cultura i societat, un element unificador de la seua nació, de manera molt diferent a com s’ha fet al País Valencià, on la nostra llengua i cultura històrica, pròpia i materna en valencià-català no és sentida com a element cohesionador, sinó, massa sovint, a l’inrevés, no hi ha l’estima per la llengua que tenen els russos (Tolstoi, Dostoievski. En un moment donat escriu “estic entrevistant una dona i ara calle…” acotacions de l’element dramàtic essencial. Ella és conscient que el lector podrà fer la llista de la versemblança del relat. En una cita, diu que estava enraonant, no vaig parar l’enregistrador per no perdre el moment que espere en totes les converses, quan a la vida, ras i curt, es troba literatura. “La literatura pot sorgir i va sorgir de la manera més inesperada… No us penseu que jo me l’invento, és la vida la que conté la literatura.”
En un altre moment una dona conta les seues penalitats, com l’han rebutjada i com va perdre el seu marit durant set anys perquè la família del seu marit havia sigut segrestat pels “seus” perquè ella era armènia, ella ho conta a uns joves nord-americans que sembla que no se la creuen, li pregunta a l’autora, “Vostè em creu ? -Jo la crec. (Li dic) He crescut en el mateix país que vostè. La crec! (I totes dues esclatem en plors.)”
Ella desapareix del llibre. És el 5é llibre i ella va depurant la història, introdueix millor el personatge, a “Temps de segona mà”, és gairebé invisible: nom, edat, ofici… El que vol dir és “Atureu-vos, això ha existit, ha passat i és veritat. Estableix una relació amb el futur: una cosa que ha passat és l’esperança… Ara no tenen esperança. Després de tornar de París a Minsk, a la seua ciutat hi havia un heroi, símbol de la resistència que anava gent a posar-li flors a la tomba i d’altres a llevar-les, ella va passar tota una nit davant la seua tomba perquè no li llevaren les flors; malgrat el Nobel, no ha inventat el mètode ni cap nou gènere literari: que el narrador desaparega en favor dels personatges és una tècnica antiga, ho fa molt brillantment, però l’autora hi és en coses tan imperceptibles com la imatge que donen d’ella els entrevistats mateixos: “Vosté no busca la veritat, ací té la veritat”, “Vosté no escriurà la meua versió” i ella ho posa, no només la seua versió sinó el dubte o l’afirmació dubtant de la seua honestedat.
El títol és una senda per travessar el text. Es nota que és una extraordinària escriptora, els entrevistats recorden davant d’ella, com Mercè Rodoreda, al principi dels seus contes, reproduïa els records de manera versemblant, no recorda racionalment, sinó de manera atzarosa, qui conta records ho ha de tenir en compte, és una mestressa increïble, ens uns moments ens ha portat els records, sota l’aparent ‘naturalitat’, darrere una un treball d’enginyeria literària.
El llibre “Pregària de Txernòbil” ix al març, és una història mancada, fallida, l’”histoire manqué”; hi ha una entrevista de l’autora a ella mateixa; aquest llibre no parla de Txernòbil, sinó justament d’un món de Txernòbil del qual nosaltres no coneixem pràcticament res, es pregunta quantes tones de sorra ha fet falta per tapar-lo, no m’interessa pas les sensacions dels que han ensopegat pel misteri, ens cal descobrir un desafiament pel nou segle, allò que l’home ha descobert per si mateix… Ella és soviètica, no és soviètica, és comunista o no ho és? No m’interessa la veritat! El que m’interessa és com ho ha viscut la gent del carrer i si vostè descobreix alguna cosa, perfecte. La veritat és una cosa tan gran que no cap en cap cervell humà. Txernòbil és magnífic perquè descobreixes què és Txernòbil, un món de desinformació, de les seues conseqüències; està més prop de Bielorússia més que d’Ucraïna, ella ha anat a Txernòbil on hi ha gent que no ha abandonat la zona amb radioactivitat perquè ni sap on anar.
“La Guerra no té rostre de dona” descriu com van viure les dones al front a la II Guerra Mundial, a “Dels nois del cinc”, hi ha violadors, assassins, botxins, devastador, per a Rússia els soldats de la II Guerra Mundial eren herois i van caure en el descrèdit i en la misèria; tenien màscares i no se les posaren perquè no sabien res de la radioactivitat a Texnòbil, ella explica la història de la dona que el seu marit era soldat i va morir a Txernòbil.
El “Temps de segona mà”, des del punt de vista dels gèneres, és una novel·la, un assaig? Des del punt de vista lingüístic, és bielorussa, però escriu en rus, escriu contra Putin i escriu en rus? Hi ha coses a aprendre, coses a pensar. Albert Branchadell a un article s’interrogava que fera servir el rus, per què la llengua russa ha de ser adequada o no per parlar en rus? En compte de pensar en coses tan simples, pensen en coses més profundes. Bielorússia és una nació que té un estat propi i això no garanteix que el bielorús siga una llengua normal, perquè hi ha un supremacisme i una hegemonia del rus. Laura remarca que l’elecció personal de la llengua és una tria de l’autor; segurament Branchadell no ha llegit l’autora i escriu d’oïdes. Els personatges que apareixen acaben retratats com a víctimes (del temps, del record, etc.), i el llibre esdevé una anàlisi extraordinari de l’ànima humana. Hi ha lliçons de tot tipus, d’història, de literatura, moral, etc. Una cita inicial que ens trasbalsa diu així: “En qualsevol cas, hem de recordar que els responsables del triomf del mal en el món no són en primer lloc els executors cecs, sinó els qui, amb clarividència espiritual, es creuen servidors del Bé” Fiódor Stepun (Friedrich Steppuhn), “El que va ser i el que podia haver estat”.
El llibre és un vòmit d’històries on hi ha moltes veus que et deixen exhaust per la força dels testimonis; la seua veu desapareix completament però mostra unes històries micro molt distintes a la història oficial; unes històries contra-oficials on s’entrellacen víctimes i botxins i sovint en una mateixa persona i eixa és la tragèdia que presenta reflectint els matisos i plecs de l’ànima humana. Vicent Alonso m’envia un article després de la presentació, és una reflexió molt interessant en el contrast entre la història oficial i la història “petita i subjectiva”. Encara no he arribat a la fi del “Temps de segona mà”, em costa acabar-lo perquè és tot un seguit d’aparador de sofriments, d’històries de l’horror, tot i que la fi és més esperançador, als darrers relats hi ha paradoxes, ironies i sarcasmes, relats plens d’emocions que retraten els éssers humans i les històries de l’exURSS.
