Pense telefonar-li a Joan Puchalt per a anar a Albal i anar-nos-en junts a Riba-roja, però m’és més fàcil anar en metro per a no destorbar-lo. No obstant això, em telefona Jesús March i Ramos de Poble Lliure i l’Assemblea El Micalet contra la repressió i decidim anar-hi junts. Abans d’eixir de casa, suggerit per Jesús, enllestim el comunicat de la PDaD del País Valencià perquè s’envie el més aviat. Ens citem a un punt prop de l’eixida de València per les Falles. Només sabem que el carrer del tanatori és diu sèquia de Mestalla, però no sabem on està perquè a Riba-roja hi ha dos tanatoris. Després de preguntar-ho en dues benzineres i d’algunes rodones, no està ben senyalitzat, arribem a una zona industrial de la perifèria de Riba-roja, on hi ha carrers mal escrits en valencià. Uns quants carrers abans de via Mestalla hi ha el carrer de la Sèquia ‘Mitxana’, quan hauria de posar “mitjana”. En un lloc de magatzems està el tanatori de Riba-roja, on hi ha el cadàver de Josep Vicent. Només arribar li pregunte a unes amigues d’Escola Valenciana què li ha passat, una mort tan sobtada, em diuen que ha mort d’un constipat que se li ha complicat. Saludem al conseller d’Educació i Cultura, Vicent Marçal; després, arriba el secretari de la Conselleria d’Educació, Miquel Soler.
Saludem, Jesús i jo mateix, a Joan Puchalt, que em diu que se li ha trencat el cor a Josep Vicent, que l’havia conegut feia només uns mesos perquè coneixia molt més Vicent Moreno, i, en poc de temps, havia mantingut una relació molt estreta amb Josep Vicent i es nota el seu sentiment de pèrdua i de tristesa que ens arriba a tota la gent que ens hem aplegat allà, gairebé dos-centes persones. Saludem i li donem el condol a Adrià Martí, d’Escola Valenciana; a Diego Gómez, alcalde d’Alzira i expresident d’Escola Valenciana; també a l’actual president d’Escola Valenciana, Vicent Moreno; a Dariana Gorza, de Voluntariat per la Llengua a Escola Valenciana; arriben Beatriu Cardona i Marc Candela, d’Intersindical Valenciana, i s’incorporen al sepeli a la porta del tanatori mentre bufa un aire gèlid.
Trobe a Adela Costa i parlem de la conferència que van fer Carlos Thibeau, Julian Marrades i l’Antoni Martí Monterde a la càtedra Josep Lluís Blasco, em pregunta per la xerrada de Monterde, perquè no va poder anar-hi, li dic que havia fet un article a La Veu del PV sobre “la memòria moral dels espais” de la xerrada que féu a partir del seu assaig “El far de Londtrup” i que pot veure-ho ací. Després me n’adone que m’he equivocat i que li havia enviat l’article a la web País Valencià Segle XXI. La memòria, sovint, ens falla, tenim lapsus, errades, incerteses, fragilitats que formen part del recorregut de la vida fins a la mort inapel·lable i inesmenable. Li dic a Adela que em van agradar molt totes les xarrades de la Nau d’aquestes jornades sobre filosofia i ciutadania, li’n faig cinc cèntims de la conferència de Martí Monterde; va analitzar la troballa de la ‘memòria moral’ a “El quadern gris” de Josep Pla, les tertúlies del seu pare, les espines que duien clavades al cor tots els de la tertúlia, la degradació, la corrupció, les ruïnes morals, econòmiques i de justícia o d’injustícia, la I Guerra Mundial, la grip, la mort, els patiments dels vençuts… i el contrast i la comparació amb Walter Benjamin, a “Crònica de Berlín” i “Infància a Berlín cap al 1900”, Ed. Lleonard Muntaner, traducció d’Anna Soler Horta, durant l’ascens del nazisme i l’intent de salvar un món, el seu, que desapareixia i corria perill d’extinció. Va assenyalar els espais morals de la memòria, els camps de concentració, els refugiats a Grècia, el totalitarisme, el terror i al País Valencià l’intent d’esborrar la nostra llengua i cultura durant la dictadura i les majories absolutistes del PP propagant l’anticatalanisme; també es va preguntar Martí Monterde, valencià de Toris, des de Girona estant, com a professor a la Universitat de Barcelona de literatura comparada, com havíem resistit els valencians tants anys d’un hivern tan llarg amb un govern corrupte, anticatalà i antivalencià del PP i que deuria pensar Joan Fuster des de la finestra de la cafeteria San Patricio, al carrer En llop, quan veia en dictadura i ‘democràcia’ la humiliació que representava l’estàtua plantada del dictador Franco i el seu cavall a la plaça del País Valencià… L’homenatge que mereixien els qui, amb la cara tapada i el mono de granota, durant l’alcaldia de Ricard Pérez Casado, van treure, amb l’ajut d’una grua, aquell dictador i el seu cavall, com un gest d’apoderament democràtic d’un espai usurpat pel feixisme, mentre els feixistes es resistien amb insults, amenaces, xantatges i pistoles perquè el volien allà per sempre.
Després treuen el fèretre a la porta del tanatori perquè ens acomiadem, amb parlaments breus i molt emotius de cinc representants d’Escola Valenciana, que li passen els papers a la família de Josep Vicent després de llegir-los, són paraules de condol, d’agraïment pel treball i la faena indispensable de Josep Vicent, mentre el grup de dolçainers toca cançons de comiat i la ‘Muixaranga’ i li posen la senyera quadribarrada i flors a sobre del fèretre en treure’l del cotxe; després dels parlaments de condol a la família, decidim anar al cementeri de Riba-roja que està per la carretera cap a Loriguilla, ens sembla molt lluny del poble, quasi ens equivoquem de camí seguint la comitiva fúnebre, entrant pel camí cap a Xest, però al remat arribem.
Hi ha encara -al cementeri- unes darreres paraules de Vicent Moreno acomiadant Josep Vicent i donant les gràcies a la seua família directa i a la seua segona família d’Escola Valenciana i a tota la gent que ens havíem aplegat, “no era mestre, Josep Vicent, -es va repetir- però ha fet moltíssim per l’educació al País Valencià, per l’escola i per una societat valenciana educadora, ha lluitat infatigablement per millorar el nostre país, estava pendent d’aconseguir el ‘requisit’ perquè el funcionariat fos competent lingüísticament en valencià, estava d’acord amb la creació d’un espai de comunicació en la nostra llengua de tot el domini lingüístic catalanoparlant, que són lluites que aconseguirem per ell i per tots nosaltres, per tal de tenir un País Valencià lliure, democràtic i digne… Un amic de Vicent, emocionat, tracta de dir les última paraules que no li ixen, recorda com han recorregut tot el País amb Trobades, cartells i pancartes d’Escola Valenciana, remembra com el seu cotxe servia tant per a posar la muleta mecànica, com per a portar els cartells i les pancartes, al remat no pot més i dóna dos colps de puny a la caixa del difunt plorant i proclamant la seua estima per l’amic mort… Hi ha d’altres cares desencaixades per les llàgrimes i pel dolor que s’abracen cercant consol; hi ha una trista tristor molt sentida perquè quan mor un ésser estimat, morim tots els qui l’estimem una mica.
Mentrestant, observe que al cementeri de Riba-roja, en contrast amb el de Vila-real, a la paret on han posat el fèretre de Josep Vicent Garcia, hi ha algunes lletres en valencià a les tombes, allò de “Et recordarem sempre”. Em distancie una mica d’allà, compte quanta gent ens hem aplegat al cementeri, com una manera de defensar-me dels ulls humitejats a punt de plorar, no sé perquè no em vull deixar anar, més d’un centenar, compungits, tristos, plorosos, sabent que hem perdut un company de lluita perquè el nostre País Valencià siga un país millor en educació, en economia, en llengua, en cultura, en música, en fiscalitat, en comunicació mediàtica, en corredor mediterrani, en solidaritat i en dret a decidir sobre totes les coses que ens afecten a les nostres vides, tot i que massa sabem que la mort i d’altres coses no les podem decidir sempre… Quan l’obrer de vila posa la tapa de la tomba, Jesús i jo marxem perquè he d’arribar a l’Hospital Clínic a una revisió de marcapassos. Tornem a València per Loriguilla, Manises, Quart, Mislata i València en Falles, mentre parlem de les nostres vides, de les delicadeses, les fragilitats i la fugacitat de la vida que passa veloç. Ens morim, molt sovint, de sobte, sense adonar-nos-se’n. I desitgem que la petjada de Josep Vicent, a Escola Valenciana, siga molt fructífera a tot el País Valencià… Remembrem la cançó de Lluís Llach: “Bon viatge pels ‘lluitadors’ i ‘educadors’, com JV, que al seu poble són fidels!”.
