Un llibre de ‘xafarderies’?

Un llibre, el de Xavier Serra, sobre “la tertúlia de Joan Fuster”, aparentment, de “xafarderies” i d’’anècdotes’ de lletraferits i de tertulians -lleugerament ‘desvagats’, que inclou un mossén amb qui Fuster li agradava debatre sobre l’Esperit Sant, -el punt flac de l’Església, segons ell-, i un militar gens militarista de l’exèrcit espanyol que es féu professor de dret-, ens explica dues coses fonamentals, la importància del fet de les tertúlies a València en la recuperació del valencianisme durant el franquisme, i les conseqüències de no tenir una premsa valenciana en català al País Valencià i, per tant, no tenir una política de País, sense sucursalismes, que Fuster va denunciar en escriure, amb el recull d’articles, un llibret “Un País sense política” i li va respondre Ventura “Una política per a un País”, molt ben intencionadament, però sense resoldre la qüestió de fons, que no és una altra que el cultiu de la dependència quotidiana de València vers Madrid, la manca de mitjans, mediàtics i polítics, ‘independents’ i la referència aclaparadora del nacionalisme espanyolista al País Valencià; amb una Catalunya pro-independentista o independent, com a Estat propi, ¿potser el País Valencià canviara de soci nacionalista referencial cap a Catalunya, sense substituir dependències i on València tinguera cara i ulls propis ben reconeguts? No ho sabem, el futur no està mai escrit, i en política tot és “de moment” d’una determinada manera, en política les coses poden canviar molt en uns anys; no obstant això, tinc tendència a l’escepticisme ‘realista’, -no tant com a mètode d’anàlisi com pretenia Fuster-, sinó com a coneixement dels més de tres-cents anys d’imposicions, de subalternitat i de sucursalismes, en tots els sentits, no només en política.

“El catalanisme”, que s’ha intentat asfixiar amb totes les forces al País Valencià, ha sigut un revulsiu d’aire fresc per al canvi durant l’eixida del llarg túnel de la fi de la dictadura i després, però menys perquè se l’ha arraconat gairebé del tot, ha tingut cert èxits en el “terreny cultural” i inclús “lingüístic”, a pesar d’haver-se accentuat les tendències exterministes i genocidiadores que, paradoxalment, han anat “a més” durant la “consolidació” de la “democràcia”, d’un període on s’ha allargat el genocidi lingüístic de la dictadura i on l’anticatalanisme i la repetició ‘ab nauseam’ de les consignes espanyolistes a ‘lo Goebbels’ que “els valencians no són catalans” i els catalans “són els nostres enemics” perquè “ens ho volen furtar tot”, ha sigut el fil conductor permanent -sord i constant- d’un nacionalisme espanyol imperialista que repeteix les mentides perquè les vol tornar veritats inqüestionables, i sovint, fins ara, les ha tornades en amplis sectors socials. Qui pot ser optimista en aquestes circumstàncies que s’han modulat de manera tan adversa, en contra nostra?

I tanmateix, quan les coses estan molt fotudes, es generen certes resistències intel·lectuals, culturals i musicals, prou consistents, “o aparentment consistents”, i inclús en política n’hi ha emergències d’interés, com Compromís, d’Enric Morera i Mónica Oltra, certa voluntat ‘valencianista’ d’EUPV, de Marga Sanz i del PSPV i d’Ignacio Blanco, de Ximo Puig, grupuscles republicans i independentistes, de pedra picada, lligats a ERPV de l’Agustí Cerdà, a l’MDT d’Antoni Infante, a Solidaritat per la Independència d’Anna Oliver o els incombustibles valencians del PSAN, Josep Guia, Maria Conca, Núria Cadenas, etc., que no s’expliquen sense Fuster, els fusterians i el fusterianisme, que malgrat tot, ací estan, com les Torres de Serrans, esperant millors temps per enfortir-se i construir un País Valencià a l’altura de les necessitats d’un país modern, democràtic, culte i amb voluntat de persistència i de supervivència.

[Com analitza de manera molt intel·ligent i perspicaç, Josep Gifreu al darrer capítol “Balanç del català a l’espai de comunicació” al seu llibre “El català a l’espai de comunicació. El procés de normalització de la llengua als mèdia (1976-2013), després de clos el Congrés de Cultura Catalana (CCC), a Barcelona, el 1977, amb les propostes fusterianes de reproducció de la llengua i la cultura catalana i tractar de coordinar els Països Catalans, que han suportat prou cohesió i homogeneïtat lingüística, a pesar de totes les vicissituds, çò és un any abans que s’aprovara la Constitució espanyola, Súarez i els “reformistes” del règim dictatorial de Franco es mouen per neutralitzar el ‘catalanisme’ impedint el dret a l’autodeterminació, la possibilitat de federació dels Països Catalans i, sota ”reformetes’ de façana, aparentment “democràtiques”, es produeix bàsicament la continuïtat del supremacisme lingüístic, cultural i mediàtic en espanyol i l’intent de minorar, fragmentar, genocidiar i combatre les altres llengües i cultures distintes a l’espanyol o castellà; l’Estat atià la “batalla de València” com una mena de ‘pogrom’ anticatalanista per aconseguir afeblir la construcció dels Països Catalans i exterminar el català del País Valencià i les Illes, com hem vist en els governs del PP de Zaplana, Olivas, Camps, Fabra i Bauzà; el problema greu és que després del PP, el Govern “progressista” del País Valencià continua fins ara amb polítiques lingüístiques similars a les del PP, heretades del franquisme; als darrers tres anys no arriba cap mitjà de comunicació en català i RTVV va ser tancada i encara no s’ha obert, es vulneren els drets de les persones catalanoparlants del País Valencià, com si no fórem persones i no tinguérem dret a tenir drets. Només la creació d’un espai de comunicació en català lliure de fronteres administratives, polítiques i restriccions imposades per l’Estat espanyol que ens tracta com a enemics a batre, serà possible a l’era digital avançar en les propostes fusterianes arreplegades al CCC el 1977 i boicotejades permanentment per l’Estat espanyol i les seues sucursals autonòmiques; com indica Vicent Partal, a Internet els Països Catalans existeixen perquè les restriccions de l’estat no poden impedir-ho, en canvi en els mèdia les interferències de l’estat són sistemàtiques, estructurals i permanents per fragmentar i impedir que potenciem l’espai català de comunicació, amb reciprocitat de les televisions de les Illes, Catalunya i el País Valencià.

Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir

Post escriptum. En aquesta sèrie d’articles sobre el llibre de Xavier Serra “La tertúlia de Joan Fuster” s’ha mantingut el text que vaig escriure fa dos anys quan va eixir publicat, només he canviat alguns temps verbal per adequar-lo millor; quan he volgut introduir algun tema d’actualitat o afegir algun comentari he escrit el text en claudator.