Baydal va advertir que anava a fer un recorregut històric per veure les implicacions político-identitàries amb dues negacions i una afirmació:
– primera negació: els valencians no som espanyols; segona: l’actual realitat valenciana no és mossàrab.
-afirmació: La identitat valenciana sí que té relació amb la conquesta de Jaume I, (per tant amb la nostra catalanitat!).
Hispania és una nom merament geogràfic, referit a la península Ibèrica, no com a identitat política espanyola que és molt més recent (tot i que un tal Pepe Pérez Aparicio, com a ‘expert’ en prehistòria, al·lèrgic als accents quan escriu en el català d’Anna (la Canal de Navarrés, estudiat per l’excel·lent filòleg catalanòfil i hispanòfil canadenc d’origen armeni Joseph Gulsoy), afirme que la identitat valenciana té un substrat iber invariable des del guerrer de Moixent o la Cova Negra de Bellús fins a l’actualitat, i Garcia Oliver a “Els valencians sense ADN” li replica com es mereix i jocosament). La identitat col·lectiva valenciana es va formar al segle XIII i XIV, tot i que hi haja que argüeix la taifa islàmica de Balansiya, però les taifes són demarcacions de poder, bàndol, fracció, que no han donat lloc a cap identitat posterior que haja tingut continuïtat a l’actual territori del País Valencià, a més a més, com indica Josep Torró, els islàmics foren expulsats el 1609 al port de Dénia, València… La identitat actual valenciana no prové de l’àrab sinó del procés primigeni de formació que es produeix a partir de la conquesta de València per Jaume I el 1238, reploblat com indiquen les dades d’Enric Guinot sobre la repoblació del Regne de València bàsicament per la població catalana del Principat, de Lleida, Barcelona, Girona, etc., per tant al principi hi ha una consciència de catalanitat al Regne de València, però des de finals del segle XIV s’apunta una consciència lingüística col·lectiva ‘valenciana’, com suggereix Antoni Ferrando al seu assaig sobre l’inici d’aquesta consciència identitària de tipus lingüístic (que portaria posteriorment als intents de fragmentació, divisió i secessionisme lingüístic) en un procés que ens podria dur a l’extermini, com analitza encertadament Ferran Garcia-Oliver a “Els valencians sense ADN”, que està a les antípodes de les tesis de Baydal favorables al particularisme valencià; en aquest assaig, Ferran Garcia-Oliver, al darrer capítol “La Nació ambigua” es pregunta pels avantatges de la descatalanització del País Valencià i reprenent el fil conductor de Joan Fuster a “Nosaltres els valencians” remarca la catalanitat del País Valencià, mostra la puixança de València quan formava part de la Corona d’Aragó, l’actual Països Catalans i s’interroga sobre la pèrdua de poder polític del País Valencià i la decadència que apareix quan València s’allunya de Catalunya i les Illes i es llença en braços de Madrid, abandonant el català i incorporant-se del tot al castellà en un procés d’extermini i subalternitat particularista. Termina el seu assaig premi Joan Fuster 2015 dient que “A primeries del segle XXI la història, la lingüística, l’arqueologia i la prehistòria han tombat l’una darrere de l’altra les quimeres de l’ADN intacte des del Neolític i de la llengua impol·luta heretada dels ibers. Però les revifades intermitents de l’autoctonisme alerten que una cosa és la batalla científica i cultural -guanyada sense pal·liatius-, i una altra ben distinta la batalla social i política. Qui sap si l’herència “bizantina”, l’atracció pel bizantinisme estèril i enfastidit, és més important del que sospitem en la “sang” dels valencians”.
Des dels inicis, apunta Baydal, Jaume I escriu els Furs que es converteix en la legislació privativa al Regne de València, la conquesta arriba primer fins a Benifassà-Biar i després fins a Oriola i Múrcia, tot i que la noblesa aragonesa tractà d’aplicar els Furs d’Aragó més procliu als seus interessos. No obstant això, a la majoria de la franja costera del Regne la població es catalana i hi ha una col·lectivitat molt potent catalana entorn als Furs de València, es reconeixen com a catalans fins al segle XIV perquè la consciència col·lectiva estava referida a la catalanitat i no es deien ‘valencians’ perquè aquesta consciència no estava formada encara; no obstant això, afirma Baydal que entorn el 1360 hi ha Furs, Parlament i Generalitat a València i s’inventa el gentilici valencià i diu Baydal que llavors quallà la idea de València entre ells, només a la noblesa o millor a la burgesia de València, com precisa Garcia-Oliver i enfront d’altres ‘pobles’, tot i que com assenyala Garcia-Oliver fins al segle XVI els Papes valencians, els Borja, a Roma eren considerats catalans. Baydal, segurament apujant una mica les xifres aragoneses indica que aquella ‘consciència valenciana’ estava també vinculada a la identitat catalana (65%) o aragonesa (35%) als territoris d’origen, quan Enric Guinot al seu estudi augmenta la repoblació catalana fins al 90%, tot i que Baydal afirma que al segle XV hi ha una identitat valenciana pròpia amb una vinculació a les arrels d’origen catalana o aragonesa, que de cap manera es poden posar al mateix nivell com feien els blavers i espanyolistes des de les càtedres medievals durant la dictadura, la línia aragonesista, mossàrab o iberista per a negar la identitat catalana de la valenciana gent. Baydal va esmentar la investigació d’Agustín Rubio sobre “El patriciat i la nació”, tot i que va assenyalar les diferències entre la identitat medieval i l’actual, i tanmateix va afirmar amb rotunditat que a partir del segle XIV hi havia una identitat al Regne de València “semblant” a l’actual del Sénia al Segura, tot i que d’altres apunten que aquesta identitat particularista i administrativa és bàsicament producte de les conseqüències posteriors a la batalla d’Almansa, el 1707, amb el decret de Nova Planta, la derogació dels Furs, la posterior provincialització i castellanització del País Valencià, els efectes del triomf del feixisme nacionalista espanyol del dictador Franco i la perspectiva administrativista autonòmica ‘impulsada’ per la Constitució ‘espanyola’ de 1978 que prohibeix la federació o confederació dels Països Catalans i els subordina a Castella emergint una consciència ‘valenciana’ anticatalanista en funció dels interessos provincians i dels de l’estat de Madrid. No obstant això, Baydal celebra i fomenta aquest particularisme ‘valencià’ ‘deslligat’ de la catalanitat amb les “Observaciones de la historia natural, agrícultura, plantas y población en el Reyno de Valencia” de Cabanilles o “Els antics Furs de València” de Villaroya que anaven en un procés de descatalanització i d’espanyolització accelerada (i també a poc a poc, sense que es noten els efectes) per fragmentar les relacions històriques, socials i nacionals o estatals, dels territoris dels actuals Països Catalans. Baydal va assenyalar la Renaixença de Teodor Llorente, el primer valencianisme del segle XX, que celebrava la identitat regional, i en aquesta primera intervenció, significativament, no va esmentar Joan Fuster ni el significat i la importància de “Nosaltres els valencians” i el fusterianisme al principi dels anys seixanta en plena dictadura feixista per recobrar la catalanitat del País Valencià quan estava a punt de ser liquidada del tot. I finalment, es va preguntar si aquesta identitat regional valenciana, la del ‘neoregionalisme’, podrà constituir-se per damunt de l’espanyola de la que la valenciana és subalterna? I va respondre: “No ho sabem, ja veurem!”.
Amadeu Mezquida va dir que Baydal havia fet una mirada al passat i ell faria una mirada sobre el present i el futur. Va dir que a la II República el valencianisme va tindre molt de ‘protagonisme’ com explica a “El valencianisme enfront Espanya”, afirma que fou un moment ‘molt dolç’ per al valencianisme resorgit, (tot i que la II República ‘espanyola’ no va reconèixer la igualtat del català i les altres llengües davant el castellà o espanyol, ni va reconèixer el dret a l’autodeterminació ni la federació o confederació dels Països Catalans). Va dir que hi havia molt de circumstancial en l’emergència del valencianisme actual, Compromís estava en el moment adequat i en el lloc oportú davant la necessitat d’una regeneració democràtica de l’statu quo a l’estat espanyol, Compromís ha sabut prendre-li el pols al poble valencià, però els nacionalismes o triomfen o moren… Hi ha nacionalismes, va assegurar Mezquida, en decadència com O Bloque Nacionalista Galego o La Chunta Aragonesista, en camí d’esdevenir ‘residuals’ i, en canvi, el nacionalisme a Catalunya i Escòcia van camí de triomfar enfrontant-se a una identitat hegemònica espanyola; es va preguntar fins a quin punt la identitat hegemònica espanyola està present a la nostra societat valenciana, Mezquida va donar per bones les enquestes sociològiques sobre el País Valencià i diu que es mantenen estables des del 1996 fins al 2012 amb un 10 -12% que es declaren més valencians que espanyols, tot i que tots sabem com es cuinen les enquestes des del CIS i el CSIC en funció dels interessos de l’estat, amb uns mitjans de comunicació aclaparadorament espanyolistes i anticatalanistes i potser als darrers anys les dades han canviat, tot i que continuem en condicions molt precàries i sense mitjans que ens cohesionen en català als mèdia, com denuncia Josep Gifreu a “L’espai de comunicació en català a l’era digital”. Mezquida afirma que ha variat poc aquest percentatge i explicà que les eines clàssiques per reformar i ampliar el context de pertinença a la pròpia nació no són molt eficaços, han fracassat perquè no han sigut útils, per tant, conclou, cal fer-ho amb noves eines, des de la construcció d’una identitat ‘líquida’ (Bauman); un model de marc cognitiu basat en fets i interpretacions per saber quins conceptes són útils i es apropen o ens allunyen de “l’objectiu”; davant el fenomen de la globalització, afirma Mezquida que la concepció ‘ètnica’ que es té de la nació trontolla davant la globalització, cap amunt, la UE i cap avall, a les autonomies, (tot i que el que trontolla potser és la concepció tradicional de l’estat) i davant la globalització les llengües i cultures encara sense estat són forçades a tenir-ne per a defensar-se davant estats hostils i organismes internacionals al servei d’una globalització que prescindeix de les cultures minorades i les tracta d’extingir, per tant, cal agrupar-se en estructures d’estat pròpies al més cohesionades possible, en defensa de la llengua i la cultura dels Països Catalans, hauríem de concloure. El senyor Mezquida, davant l’exemple de Grècia qüestiona la ‘sobirania’ perquè afirma que s’ha demostrat que nacions independents com Grècia, davant els reptes econòmics, no poden exercir la seua sobirania i són intervingudes… (No obstant això, el senyor Mesquida hauria de reconèixer que si això els passa als estats més encara els passa a les entitats autonòmiques dependents d’estats hostils, que ens asfixien culturalment, ens espolien econòmicament, posem per cas, el País Valencià o els Països Catalans i davant el fenomen de la globalització o ens apleguem els catalanoparlants o es posarà en risc la llengua pròpia del País Valencià perquè siga exterminada acceleradament). I tanmateix, el senyor Mezquida, explicava que el 35% dels ‘valencians’ han nascuts fora del PV i a les comarques d’Alacant arriben al 45%, és a dir el nombre de gent que té l’origen identitari fora del territori del PV és molt alt, que mostra la ‘feblesa’ de la identitat individual (Richard Sennett, a “La corrosió del caràcter”); la identitat individual està plena d’incerteses, la identitat és flexible, l’individu construeix la seua identitat líquida davant les incerteses però això passa també en el plànol de la identitat col·lectiva. Per aquesta construcció feble i líquida de la identitat social i individual, Mezquida proposa que cal ‘deixar en un segon plànol’ els elements culturals (tot i que supose accelerar el nostre propi extermini específic com a valencianitat o catalanitat?) i afirma Mezquida que cal buscar elements més cívics, parlant de la construcció del futur (com si no es poguera construir un relat cívic des de la nostra llengua i cultura catalana, des de discursos del dret a la igualtat i a la dignitat de la nostra llengua i cultura pròpia). Va sintetitzar que el valencianisme ha de fer seues ‘les causes del poble’ i les pròpies del poble. La gent vota amb allò que més s’identifica, aconseguir la identificació del poble amb el valencianisme, esforçar-nos que es conega el 25 d’abril, fer una Diada inclusiva, redefinir-lo perquè hi haja una cohesió social, “més que ‘diferenciar-se’ de l’estat, cohesionar el poble”. Cal construir un relat de futur davant les incerteses del món, un relat propositiu, inclusiu i cohesionador. Es va preguntar quins valors volem per al País Valencià? Pluralitat, respecte, convivència (la igualtat de drets, la dignitat, el dret a decidir, la justícia social, la redistribució justa del recursos, la conservació d’ecosistemes vitals…). La visibilitat ‘valenciana’ no com a ‘confrontació’ sinó com a pluralitat; l’apoderament ciutadà, mitjançant consultes, referèndums per afavorir els interessos específicament valencians. Va dir que calia redefinir certs símbols perquè no generen conflictivitat ni conflicte sinó cohesió perquè la identitat valenciana siga atractiva, seductora, per connectar amb la gent de la societat valenciana; Catalunya està on està perquè ésser català és atractiu i, en canvi, al País Valencià, ésser valencià s’ha conflictualitzat.
En el debat Baydal preguntat sobre quin pes té el relat de la història en la identitat valenciana contemporània, va esmentar la Renaixença que ‘va fer’ el seu ‘propi’ relat del regne de València dins d’Espanya i, en canvi, Joan Fuster, en contrast va fer el relat identitari dels valencians des de l’origen com a catalans (com a referència i construcció de futur, defensa de la nostra diferència i especificitat cultural i de supervivència). Va afegir que la història en el relat identitari no ho és tot, perquè ‘apunta’ que ‘no’ convencerem a tots, la història identitària és un element més i si som valencians és per la història. Els canvis polítics han canviat molt, la història té pes, és un element més i és necessària. Mezquida deia que cal reivindicar ‘l’espai’ que no ha tingut fins ara la cultura valenciana; en les societat plurals els pobles construeixen els seus mites, ara cal fer-ho des del valors. Va esmentar el llibre de Joan F. Mira “La nació dels valencians”, el sobiranisme és una conseqüència, un element indestriable en un estat plurinacional, però l’estat espanyol no reconeix la ‘seua’ pluralitat. No obstant això, va afirmar Mezquina que “el valencianisme es pot fer des de la ‘integració’ amb Espanya”, tractant de fer millores socials, tot i que reconeixia que “els valencianistes “acèrrims” buscaran tenir un estat propi”. Va dir que la batalla de València va fer servir el ‘regionalisme’ contra el nacionalisme de Fuster, (tot i que cal afegir que tenien totes les inèrcies històriques de cara, els recursos institucionals de l’estat, la manipulació mediàtica de tots els mitjans de règim, etc. per aixafar les propostes fusterianes sobre els Països Catalans, criminalitzats des dels residus franquistes que es reproduïren en la transició “democràtica” i als articles continuistes que hi ha a la Constitució espanyola del 1978 reproduint el relat jurídic i nacional franquista). Baydal va dir que des de la transició fins ara hi havia un canvi generacional, el valencianisme ha canviat en bona part, han canviat el discurs, la societat valenciana no repetiria el conflicte de la batalla de València, perquè els blavers que feien un discurs localista referit a la valenciania, ara han esdevingut del partit de Ciudadanos, desacomplexadament espanyolistes, sense cap referència a la valencianitat. (No obstant això, reprodueixen, l’anticatalanisme, caldria afegir, i els tics franquistes i falangistes).
Es van interrogar com respondre al nacionalisme espanyol i es van respondre que cal no respondre al que no té resposta i fer camí des de l’estat de benestar; es podrien fer moltes més coses si no hi hagueren elements de regionalisme valencianista proespanyolistes; cert sector del blaverisme continua igual, però el camí es va insistir és “buscar la unió”, ‘evitar’ els conflictes, denunciar que som una autonomia infrafinançada, que estem sense RTVV, que el mateix estat de benestar està desmantellat, que sense autonomia financera no hi ha autonomia política, que la situació és molt crítica, feble i precària; el PP han intentat reviscolar el blaverisme i ha fracassat, ara ho intenten els de “Ciudadanos”, però no els està funcionant perquè la majoria de la valenciana gent no està per reeditar i activar un conflicte identitari de nou (que als darrers 30 anys ens ha portat a la ruïna i a la cua de l’estat en un empobriment accelerat i una espoliació fiscal i cultural demolidora). I tanmateix, Vicent Flor a “Noves glòries a Espanya” suggeria que el blaverisme havia mort d’èxit, perquè havia aconseguit infiltrar-se a la majoria dels partits polítics, les institucions i la societat del País Valencià per perpetuar la regionalització subalterna a l’estat que no pugna per qüestionar la pertinença a l’estat espanyol des del dret a decidir quin País Valencià volem construir quan Catalunya s’independitze, com reconstruir les relacions culturals, socials, econòmiques i ‘nacionals’ amb les Illes i Catalunya? Quan es construeix un relat des de l’autoreferencialitat centrada al PV sense cap referència amb les Illes i Catalunya no es reprodueix un discurs molt semblant al regionalisme del blaverisme? Quan es construeix un relat semblant al “Levante feliç” que basa el valencianisme en les festes, el folklore, el soroll, l’exhibició i la imatge “positiva”, es poden resoldre els problemes socials, culturals, econòmics i ecològics molt greus que pateix el País Valencià i ens causa la pertinença a un estat hostil que ens maltracta sistemàticament? Sense qüestionar la pertinença a l’estat espanyol i renunciant a la nostra catalanitat no és ‘immercir-se’ més encara en els relats menfotistes, descatalanitzadors i espanyolitzadors?
Algú va denunciar que en contra de les promeses electorals dels partits en el poder estàvem més de tres anys sense RTVV i amb la censura de no poder veure cap mitjà de comunicació de masses en català, tret de la Veu del PV, però sembla que hi ha una continuïtat en la política lingüística del PP basada en la censura, la prohibició i l’extermini contra el català o valencià, i després d’un any en el poder del nou Govern del PSPV-Compromís i Podem a la Generalitat Valenciana, estem on estàvem, sense cap mitjà de comunicació en la llengua pròpia del PV i encara sense poder veure i escoltar les TV i les ràdios de Catalunya i les Illes, perquè a l’estat espanyol i als sucursalistes provincians els interessa l’espanyolització o castellanització del País Valencià, desfent i exterminant la nostra catalanitat valenciana. I hauríem pogut preguntar què hem de fer aquella valenciana gent que ens sentim i som també valenciana, catalana o baleàrica gent a la vegada, sense voler perdre parts importants de la nostra catalanitat conjunta. Com afirma Ferran Garcia-Oliver al seu interessant i divertit assaig “Els valencians no tenen ADN” quan hem deixat de banda, els valencians, la nostra catalanitat no hem guanyat res i ho hem perdut tot, fins al punt que està en risc la nostra pròpia identitat valenciana i catalana en un context de globalització capitalista neoliberal que amenaça en destruir la nostra cultura, llengua i ecosistemes vitals per a garantir la nostra persistència i supervivència en el futur immediat en un context que les nacions sense estat no poden badar i deixar de protegir-se. Aquells que tenen estat propi i TV en la seua pròpia llengua discursegen i ens fan sermons sobre la inutilitat de tenir estat propi i que tenir TV i mitjans de comunicació en català no és prioritari ni gens important. Perquè per a ells el nostre extermini és la seua victòria, però per a nosaltres el nostre extermini com a valencians, catalans i balears, és un desastre absolut. No ho podem consentir això.
