Quan jo era un infant, als anys seixanta, al meu poble, Benigànim, la vida d’aquest metge exiliat a Amèrica em sacsejava la consciència i m’obria molts interrogants davant la dictadura franquista, sentia parlar sovint de Don Víctor Cuquerella Gomar, que era comunista, que se n’havia anat a “Rússia” i no li havia agradat allò per l’estalinisme (no era el que s’esperava que fóra), que després havia fugit a Mèxic des de França i que la seua dona, Maria Senabre, havia quedat sola a l’URSS sense poder eixir durant molts anys amb els seus fills (la seua filla Mavi va morir a l’URSS i després allà va nàixer Victorín) i dues nebodes seues que s’havien emportat, Lola i Roser, que havia passat moltes penalitats, etc. En aquell escrit, fet en bona part de records infantils sense contrastar documentalment, deia algunes inexactituds, posem per cas, que Maria i els seus fills i nebodes havien patit el duríssim setge a Leningrad i Roser Rosés em va escriure per correu electrònic dient-me que això no era veritat i que ella estava escrivint un llibre on explicaria els seus avatars a l’URSS i també algunes de les peripècies de la família Cuquerella-Senabre de Benigànim a la I’URSS i a Mèxic. Els seus transterraments enmig de dues guerres llarguíssimes deixaren unes petges inesborrables.
“Trenes tallades. Records d’una nena de Rússia” és un relat corprenedor d’aquells anys d’exili forçat, la història lúcida, tendra i intensa d’una infantesa i adolescència marcades per les guerres. Eixiren de Barcelona amb el metge Víctor Cuquerella, la seua esposa Maria, la seua filla, Mavi, de tres anys i les dues nebodes, Lola i Roser, pensaven que serien només un mesos fins a la fi de la Guerra Civil que guanyarien els republicans i derrotarien el feixisme, se n’anaren a la URSS unes 3.500 persones, sobretot infants, i passaren allà molts anys; el doctor Víctor, a principis de 1939 se’n tornà cap a Catalunya per tal de portar més infants a l’URSS, quan estava per Figueres se n’assabentà que les tropes ‘nacionales’ franquistes havien entrat a Barcelona i reculà cap a París on va viure uns mesos clandestinament fins que va trobar l’oportunitat d’anar-se’n a Mèxic. Des de Mèxic va reclamar a l’URSS perquè deixaren eixir a la seua dona, Maria, els seus fills i nebodes cap a Mèxic, quan se n’assabentaren després de finalitzada la II Guerra Mundial que el seu oncle les reclamava.
El viatge de Roser i de l’expedició dels infants de Rússia fou des de Barcelona a Leningrad, a Pravda, que està prop de Moscou. Durant la II Guerra Mundial van ser evacuats a Kukkus i Kokand (Uzbekistan), després a Nikolàievka (Crimea), Bólxevo (Koriolov, Moscou). Quan contactaren amb l’ambaixada mexicana a Moscou, Lola i Roser, tardaren només quatre o cinc mesos a aconseguir arranjar els papers per marxar a Mèxic i el viatge fou des de Moscou-Kiev-Odessa-Baltimore-Nova York fins a Mèxic DF. Després d’estar un temps a Mèxic, quan Maria havia aconseguit també eixir de l’URSS i reunir-se amb el seu marit, el doctor Víctor i el seu fill Victorín i les seues nebodes, sorgiren problemes familiars perquè Maria responsabilitzava el seu marit de la seua llarguíssima estada a l’URSS. Enmig d’aquesta situació, el metge Víctor Cuquerella va decidir que la seua neboda Roser tornara amb el seus pares a Barcelona i Lola amb el seu germà a Benigànim (la Vall d’Albaida), tot i que els va advertir que ocultaren la seua estada a l’URSS durant el viatge i a la tornada a l’Estat espanyol perquè podien tenir problemes greus. El refredament per la separació durant set anys i mig els va portar finalment al trencament de la parella. Llavors, quan eixiren de Mèxic, Roser i Lola, en el viatge de retorn o de repatriació des de Mèxic cap a Catalunya, passaren per Nova York i Vigo fins arribar a Barcelona. Va tenir sort Roser de poder marxar el 1946, quan el seu oncle la va reclamar des de Mèxic, malgrat les reticències oficials evidents, perquè com s’explica a una nota a peu de pàgina, “poc després, a partir de 1947 o 1948, el simple fet de demanar de sortir de l’URSS tenia com a resposta la denegació del permís, la consideració de traïdor a la pàtria socialista i, sovint, l’internament directe en un camp de concentració”.
Helena Vidal, filla d’August Vidal, mestre de la “casa de nens espanyols”, la Casa de Colònies núm. 1, a Pravda, prop de Moscou, al pròleg del llibre de Roser Rosés “Trenes tallades”, detalla com quan es va “constatar que la Guerra Civil s’allargava i donada la duresa consegüent de les condicions de vida, el govern republicà va prendre la decisió d’allunyar de la guerra algunes de les persones més vulnerables: els nens. França va rebre aproximadament 2.000 nens, Bèlgica uns 5.000, el Regne Unit prop de 4.000, Suïssa uns 800, Mèxic 455, Dinamarca 100 i l’URSS 2.873 (1.676 nens i 1.197 nenes). Un cop acabada la Guerra Civil, els nens aixoplugats a Europa van tornar a casa seva. Els de Mèxic i els de l’URSS, però, van quedar atrapats, ja que aquests dos països no tenien relacions diplomàtiques amb l’Espanya de Franco […] Un dels entrevistats a la pel·lícula de Jaime Camino “Los niños de Rusia” explica que, mentre s’acomiadaven dels parents des de dalt del vaixell que salpava de Bilbao, feien el cor fort, però que així que van llevar àncores, va esclatar un plor col·lectiu i unànime. D’expedicions de nens enviats a l’URSS, en va haver unes quantes. La majoria venien d’Astúries, el País Basc i Cantàbria. De catalans, n’hi havia pocs”, d’entre els quals, hi havia el metge Víctor i la seua neboda Lola, ambdós de Benigànim, Roser i Maria de Barcelona i els fills del matrimoni de Víctor amb Maria, Mavi i Victorín que va nàixer a l’URSS i que encara té descendents a Mèxic, la seua neta Gabrish, filla de Victorín, que tracta de reconstruir els seus relats i avatars familiars perquè l’arrelament és bàsic a la condició humana, com assenyalava als seus escrits la filòsofa francesa d’origen jueu Simone Weil i també Hannah Arendt que ha escrit sobre els totalitarismes com a desarrelament total i la consideració de l’altre com a residu infrahumà.
Al pròleg, Helena Vidal també explica que Roser va conèixer la vida russa durant la Gran Guerra Pàtria. La postguerra soviética ja gairebé no la va tastar. Quan en va marxar l’any 1946, a Rússia es respirava l’ambient optimista de la victòria, d’una esperança de canvi i de l’inici d’una vida nova. A Espanya, on va arribar a principis del 1947, es va trobar amb l’ambient fosc, opresor i depriment del país franquista. I explica Helena Vidal que, malgrat les circumstàncies adverses de l’URSS per la II Guerra Mundial, els xiquets eren feliços i “recorden aquells anys amb nostàlgia i agraïment, nostàlgia de l’URSS i també de la fraternitat entre els membres de les colònies. Ningú no va deixar que s’utilitzés la seua experiència, per dura que hagués estat, com a arma de propaganda antisoviètica quan tornaren a Espanya, tot i que el règim ho va intentar”. Un dels capítols més durs de la història dels “exnens” de Rússia és el retorn a Espanya. Un bon gruix va retornar entre els anys 1956 i 1957 deprés que l’URSS i Espanya signessin un acord, a través de la Creu Roja Internacional, per al retorn dels espanyols retinguts a Rússia. Els primers a fer-ho van ser els exmembres de la Divisió Blava i persones que sortien del camp de concentració o de la presó, on es trobaven reclosos per raons diverses. Van ser rebuts a Barcelona en llaor de multituds, l’any 1954, amb un Matias Prats (pare) eufòric retransmetent per la ràdio l’arribada del vaixell Semíramis i l’emoció del retrobament de les famílies. El vaixell “Krym” (“Crimea”), que transportava els exiliats republicans dos anys després, no va merèixer cap rebuda triomfal. Quan van arribar els repatriats van haver d’estar-se dos dies arreglant papers i fent-se la fitxa policial, en què, com tothom que és fotografiat per la policia, tenen cara de presoners de guerra, pel cap baix. D’entrada, el retrobament amb la família era immensament emotiu. Però, després venien les dificultats. Els “nens” arribaven a un país feixista, masclista i retrògrad i, malgrat tota la propaganda soviètica que havien rebut a Rússia, no estaven preparats per assumir-ho. El fet de ser dona era un problema afegit. Tornaven a l’idealitzat país de la seua infantesa, però aquest país ja no existia.
El llibre de Roser Rosés sobre la seua vida a l’URSS és un llibre de memòria viva, conta la seua plàcida infantesa del 1926-1936, els seus jocs al carrer, anècdotes familiars i escolars, l’olor d’església que no li plaïa gens, els passeigs per les Rambles, les colònies a la Barceloneta i a Calafell, lliçons pràctiques de botànica, zoologia, geografia… i les cançons: “Tornarem a Barcelona/ i veurem tot el que hi ha./ Diu que hi ha les nostres mares/ esperant-nos a Belles Arts…/ Si ens esperen que ens esperin,/ nosaltres no hi volem tornar,/ que estem molt bé a colònies/ disfrutant arran del mar…/. L’arribada de la Guerra Civil, els traumes dels bombardejos sobre Barcelona, l’accident de cotxe del seu germà, les activitats culturals i teatrals al Casal Català d’Esquerra Republicana, l’estiu de 1938 a Castellterçol, veïns del Casal i amics de la familia, els Quintana, els jocs amb les nines i els vestits i les seues cicatrius per “trencar un silenci que m’ha pesat massa al llarg de la vida i deixar per escrit el meu testimoni”, com reconeix Roser Rosés.
“El tio Víctor, de Benigànim –un poble de la Vall d’Albaida, València, un metge que havia fet una carrera brillant i havia rebut més d’un reconeixement de l’Hospital Sant Pau, i la seua dona, la tieta Maria, s’havien traslladat a Madrid per raons de feina i de, tant en tant, ens enviaven coses per a poder bescanviar: jocs de llit o de taula, peces de roba i també algun pot de llet condensada, alguna llauna de carn, sabó, sucre i suposo que aquella xocolata en forma de bastó que he comentat abans. Els pares venien sovint a veure’ns i també ens portaven menjar […] El tio Víctor, mobilitzat amb el grau de capità metge d’aviació, tornà amb la família, de Madrid a Barcelona, per portar com a responsable i metge, una expedició de nens des de Barcelona fins a Rússia. Tornà de la primera expedició amb molt bona impressió, per la qual cosa decidí en el següent viatge portar-hi la tieta Maria i la seua filleta, la Mavi, que tenia tres anyets. Proposà a la resta de la familia si hi volia anar algú més, i el meus pares veieren amb molts bons ulls que jo, que en aquell moment tenia dotze anys, m’hi afegís. L’objectiu principal d’aquest viatge era allunyar-me de la guerra, i com que jo tenia en gran estima la tieta, perquè sempre feia broma i era molt alegre i juganera amb nosaltres, el fet de viatjar amb ella em va resultar molt atractiu i em vaig sentir afalagada. Una altra cosa era el tio Víctor, que em feia molt respecte”.
Roser conta com “el 20 ó 23 de novembre de l’any 1938, juntament amb una expedició de 317 nens, educadors i altres persones, partiren des d’un palauet de Diagonal, “en autocars en direcció a Portbou, des d’on en tren, viajàrem fins a París i després a Le Havre. Aquí ens esperava el vaixell soviètic Fèlix Dzerjinski, que, a través de canal de Kiel, ens va portar fins a Leningrad”; durant en viatge en vaixell, per higiene li tallaren les trenes i semblava un xic amb arracades; després, a Pravda; els estudis; el 22 de setembre de 1938 va néixer el nen de la tieta Maria, que li va posar el nom de Víctor, com el pare”. Comenta el canvi d’humor de la tieta Maria i que ella continuava mantenint una rebel·lia constant contra tot allò que era, diguem-ne, oficial, i no només això; fins i tot s’enfadava perquè els bolquers del xiquet, quan els estenia, no se li eixugaven; mai no volgué aprendre el rus ni entendre’l. Només el fet de ser esposa d’un membre del PCE li va estalviar més complicacions i només la canviaren de residència com a ‘càstig’.
Al balneari infantil d’Artek, Crimea, Roser hi anà dos estius de vacances per qüestions de salut; fou Komsomol, s’apuntà a cursos d’infermeria, dansa, dibuix, etc. Altres activitats foren anar a l’hort a birbar, collir hortalisses o maduixes; més avant Roser conta que va anar a un ‘kolkhós’ (granja agrícola) a recollir cireres i no en va poder tastar perquè hi havia la consigna de no tastar-les fins a recollir un poal ple. A més, es va posar malalta, la portaren a la infermeria i es va quedar sense provar-les. Conta Roser una anècdota divertida, un xicot que havia tornat de permís de soldat a l’exèrcit soviètic i era molt gallet i mentre Roser estava canviant a Victorín, va sentir la seua mà al cul, ella es va aixecar com un coet i li va cridar mil insults. Ell li va dir tranquil·lament que no hi havia per a tant i es va autoproclamar un heroi de la pàtria com a justíficació de la seua acció masclista, Roser li va dir que estava segura que la pàtria rebutjava els pocavergonyes que abusaven de les dones. En una altra ocasió li preguntaren si era ‘donzella’ i ella va respondre que ella no tenia cap relació ni cap rang dins l’aristocràcia del seu país i que els seus avantpassats eren de les classes populars; els que l’escoltaven esclataren a riure.
En resum, moltes anècdotes i històries més que expliquen els records d’una xiqueta de Rússia que per circumstàncies de la Guerra li tallaren les trenes, tot i que les servà com un tressor perquè la seua tieta Maria li va dir “Guarda-les que les ha trenat la mare”, que les conservara embolicades en un tovalló de seda. Més tard, les va haver de vendre a Kokamd (Uzbekistan), “Quan has de sobreviure els sentiments i les emocions es dilueixen”; li tallaren les trenes, però pel seu caràcter lligat a les aventures que passà va crèixer molt i va viure una vida excepcional que mereix ser contada, escoltada i llegida, perquè és una vida extraordinària. Quan va poder eixir de l’URSS escriu: “Quedaven enrere a l’URSS set anys i mig de la meva vida, set anys i mig de vivències inimaginables a través dels 12.000 quilòmetres de desplaçaments i perilloses evacuacions que havia hagut de fer a causa de la maleïda guerra; allà quedaven una part de la meva infantesa i tota la meva adolescència, en una estada que havia esdevingut molt més llarga del que ningú havia previst, en aquell immens país. M’emportava amb mi uns estudis, unes alegries –poques- i molta dissort. I la sensació de sentir-me forta i afortunada per haver sobreviscut a tot.”
Sens dubte una supervivent plena de resiliència que, als seus noranta anys, ha estat col·laboradora del Club d’Amics de la UNESCO, voluntària al Museu d’Història de Catalunya i forma part del Consell dels Savis, tot explicant a alumnes de diversos nivells les seues vivències a causa de les guerres. Roser Rosés ha estat professora de rus i responsable de l’agència AFZ que representa els escriptors soviètics. S’ha dit que conta la seua vida amb un punt de ‘fatalitat’ davant les desgràcies, tot i que potser només fa que contar amb certa ‘naturalitat’ el que ha viscut, perquè el passat no es pot canviar, tan sols es pot fer que la lectura d’aquests records haja estat plaent, com li agradaria, perquè “la meua intenció no ha estat, en cap moment, dramatitzar els fets tan difícils que m’ha tocat viure, malgrat que, com a milers i milers de persones, he estat una víctima innocent més de les dues guerres: la Guerra Civil, provocada per la insurrecció de l’exèrcit franquista, i la Segona Guerra Mundial, incitada per l’Alemanya nazi”. Un testimoni de memòria viva excepcional que remembra les petjades del recent i dolorós passat que encara ens afecta, tant en el nostre present com en l’avenir. Una mirada al passat que ens orienta per saber d’on venim.
