Segurament, si tot això que he dit passara, es produirien algunes diferències lingüístiques entre la mateixa llengua, s’accentuarien i s’exacerbarien fins a l’extrem les diferències dialectals entre els castellanoparlants de Castella, acostumats a no relacionar-se ni comunicar-se amb els d’Andalusia o Llatinoamèrica, la diferència de parla i d’accent augmentaria i inclús els parlants d’una banda de la Península o d’una banda de l’oceà i de l’altra tindrien molts malentesos i difícilment es podrien comunicar amb fluïdesa comunicativa si no hi haguera mitjans de comunicació compartits. Imaginen si en aquest caldo de cultiu basat en l’opressió i la repressió per banda d’un estat hostil contra aquesta llengua es premiara amb subvencions i estímuls econòmics i propagandístics, els grups de cínics, ignorants, barruts i aprofitats d’Andalusia, de l’Argentina, Nicaragua o Xile que digueren que l’andalús, l’argentí, el xilé o el nicaragüenc no és castellà o espanyol i s’organitzaren per a lluitar contra el castellà o espanyol i perquè no hi haguera cap relació, ni mitjà, ni coordinació entre les diferents acadèmies d’Andalusia i Llatinoamèrica i les de Castella.
Per fortuna, entre el català del País Valencià i Catalunya o les Illes Balears, no hi ha un oceà pel mig i, malgrat les dictadures i “democràcies” de baixíssima qualitat que continuen tractant d’exterminar la nostra llengua catalana, no han pogut tallar el flux comunicatiu i poblacional entre el català de València, el de Mallorca, Barcelona o Girona malgrat que han fet tot el que han pogut i més (PSOE-PP) per imposar el model radial d’AVE i deixar de banda l’eix del corredor mediterrani. Recordem que durant el setge de Barcelona el 1714 hi havia un terç de valenciana gent enfrontant-se a les criminals tropes borbòniques espanyoles que feia set anys havien derrotat els valencians a la batalla d’Almansa i cremat Xàtiva i altres ciutats socarrades, per a exterminar-les físicament, i que molts catalans del Principat i del País Valencià hagueren de marxar a l’exili, remembrem que a la dècada dels anys trenta del segle XX quasi un 15% de la població de Barcelona era d’origen valencià i que fins a la deriva catalanofòbica produïda per la dictadura feixista i la “transició” postfranquista els catalans del Principat, la gent de les Illes i del País Valencià ens consideràvem germans i compartíem els intents d’extermini lingüístic, cultural i nacional que encara roman. No obstant això, a causa del tall programat per l’estat espanyol i les seues sucursals, en atiar el fanatisme anticatalanista, és veritat que quan arribes a Catalunya o les Illes Balears, si aquesta gent no han eixit del País Valencià i només han viscut a l’Horta de València, tan castellanitzada, pot tenir les primeres setmanes alguna dificultat per entendre tots els parlars dialectals o variants de tots els Països Catalans.
Fa uns mesos que visc a Llançà, al costat de Port de la Selva, la Vall de Santa Creu, Selva de Mar, Colera i Portbou, molt prop del Cap de Creus, els primers dies tinguérem alguns malentesos i jocosament dèiem que si escrivíem un llibre de filologia remarcant les diversitats i, sobretot, diferències entre el parlar de l’Empordà i el de l’Horta de València potser rebríem alguna subvenció d’alguna acadèmia filològica del País Valencià o de les mateixes institucions “valencianes” que premien l’embolic lingüístic en subvencionar entitats secessionistes que treballen contra la unitat i l’extensió social del català al País Valencià. Hi hagué l’anècdota d’entrar a un supermercat i preguntar pel “pa torrat” i enviar-te al “pa ratllat” perquè a alguns pobles de l’Empordà el pa torrat es coneix per “bicoques” la denominació francesa i no la catalana de pa torrat; hi ha l’anècdota d’anar a un punt digital perquè teníem el mòbil espatllat, en set minuts ens indiquen que una tecla d’ajustament del mòbil estava apagada i que es tractava d’una ximpleria, li demanem quan li hem de donar i ens diu el mecànic digital que “sent deu euros”, nosaltres entenem que li hem de donar “cent deu euros” i ens sembla una broma, la manera de dir que no li hem de donar res; li diem que li portarem l’ordinador perquè el repare perquè té alguna problema però volem que ens cobre i no faça com ara això de no voler cobrar-nos res i ens diu, amb cara de preocupació i aflicció, que li hem de pagar el que ha reparat prement un botó, li preguntem de nou quan vol que li paguem i ens diu “deu euros”, la qual cosa és molt més raonable i li paguem el que demana, és evident que la seua manera de dir “són deu euros”, nosaltres l’havíem entés: “Cent deu euros” i ens semblava increïble. Volíem demanar una subvenció per remarcar les diferències entre l’empordanés i el valencià i després denunciar l’estafa dels qui reben premi per negar les evidències que es tracta de variants d’una mateixa llengua, que en la varietat rau la seua major riquesa.
En canvi, interessa més remarcar les coincidències entre el català de València i el de Girona; al llibre “Llançà al segle XVII”, d’Arnald Plujà, edicions Brau, abril 2003, per a esmentar l’est, als documents del segle XVII s’escriu “solixent” i també es fa servir la denominació “aixida” i “eixida”, a la manera “valenciana” o catalana de València, és a dir “eixir” en el mateix sentit que “sortir”, com també “sortida” i “surtida”. Igualment, he vist que en algun document en parlar de Pere Joan Desguells, que l’any 1616 va substituir l’abat Antoni Carmona, que aplicà una política de duresa contra els llançanencs, “pretenia revifar el convent [Sant Pere de Rodes], aleshores ja en plena decadència, així com el poble medieval de Santa Creu de Rodes, aleshores pràcticament deshabitat, ordenant que els habitants de la Vall de Santa Creu i de la Selva de Mar anessin a missa a la parròquia de Santa Helena [distant dels seus pobles a uns quants quilòmetres] i que fossin enterrats al cementiri annex, obviant que ambdues poblacions ja disposaven de temples i fossats immediats. Davant la negativa del poble, que no entenia el llarg desplaçament muntanyenc, els interposà un pet per obligar l’assistència”; he posat el text sencer perquè es veiera que es fa servir “enterrats” en el mateix sentit que “soterrats”. Per tant, tant enterrats com soterrats són dues maneres catalanes i/o valencianes de dir el mateix.
Aquest de Llançà al segle XVII és un llibre molt instructiu, escrit per Arnald Plujà, que ha escrit llibres sobre els masos, sobre el cap de Creus, amb il·lustracions, explicacions enciclopèdiques, etimològiques molt ben informades. En aquest llibre sobre Llançà defineix el territori de Llançà, la Batllia, la Universitat, que és el règim de govern municipal, la vida emmurallada i les torres de defensa, la primitiva església románica, derrocada, només resta el campanar o torre, les relacions entre Llançà i Cotlliure [també Coplliure], dues viles agermanades, la torre de defensa del Castellar, abans una illa que hi havia al Port de Llançà, des de fa uns anys esdevinguda ”península” perquè un pàrquing de cotxes ha vinculat terrícolament l’antic illot de Castellar al Port de Llançà, seguint les recomanacions d’un escriptor castellà que havia anunciat que seria millor que es fera el que ell volia perdent la insularitat. Alguns afirmen que es va fer el dic del pàrquing per trencar les ones i protegir-se de les llevantades que havien destrossat el pòsit de peix dels pescadors, ‘pòsit’, denominació exactament igual que la que es fa servir el País Valencià, València, Xàbia, Dénia, Alacant, etc. Hi ha també lloc per als molins de vent, semblants als de la Marina, els molins hidràulics (el molí d’en Pujol, el molí d’en Sallols o de Sagols), les pestes dels anys 1651 i 1676, que va arribar des d’Andalusia i el País Valencià. Sobre la immigració francesa o de la Catalunya del Nord, la toponímia llaçanenca de l’època, el capbreu de la pabordia de Llançà, el capbreu de Sant Pere de Rodes, els pescadors i els plets de pesca, els plets entre Llançà i la Selva, els llançanencs i els seus oficis, la demografia segons els llibres parroquials, notícies i tragèdies marítimes, l’etapa de pirates i corsaris, la Guerra dels Segadors i el Tractat del Pirineus quan Espanya i França atacaren els Països Catalans i l’esquarteraren, personatges del sis-cents, els fons notarials de Llançà, el llibre d’acords del Consell de la Universitat de Llançà i els masos (urbans, semiurbans, de la pabordia, de muntanya, del veïnat de Madres, masos meridionals i de l’estany d’en Poch.
Sobre la Guerra dels Segadors s’indica que el 1640 s’inicià a Catalunya l’anomenada Guerra dels Segadors (1640-1652), una veritable revolta social promoguda per l’alçament dels camperols en la diada del Corpus de Sang i es produí la mort del comte Santa Coloma, en virrei de Catalunya partidari del comte-duc d’Olivares, que pretenia sufragar un exèrcit reial professional amb aportacions procedents dels estats de la Corona d’Espanya, i allotjar els soldats en cases dels pagesos. Aquest fet provocà abusos i despeses continuats,que trobem reflectits en algunes actes de la Universitat de Llançà. També s’explica que el 23 de gener de 1641, el canonge d’Urgell, diputat eclesiàstic i aleshores president de la Generalitat de Catalunya, Pau Claris, convocà les Corts Generals, que, tot valorant la dificultat de crear una república catalana independent, la proclamaren sota la protecció de França, amb qui establiren una aliança que consistia a cedir la sobirania al rei Lluís XIV, que seria nomenat compte de Barcelona per la Junta de Braços, a condició de mantenir les institucions i les llibertats dels catalans, fets que motivaren la ràpida ocupació de Catalunya i l’Empordà per les tropes castellanes, amb l’objectiu d’aturar la revolta i retornar l’autoritat reial basada en la imposició de la força bruta. Els documents de l’època daten el robatori de bestiar, saquejos envestides “a lo lloc anomenat la riera i l’Argilar d’en Marcet, a Llançà, de soldats castellans i assassinat de gent de Llançà, un notari, un cirugià, pagesos, mercaders i pescadors per defensar sa pàtria, els seus béns i la seua llibertat” (27 de setembre de 1644, signat per Antoni Ferrer, domer de Llançà), inclús les tropes castellanes segrestaven catalana gent per exigir recompenses econòmiques i fer negoci amb les vides de la gent. La pau “definitiva” no arribà fins el Tractat dels Pirineus, pel qual els Països Catalans serien fragmentats entre dos estats diferents, si s’haguessin acceptat dites condicions, avui Colera, Llançà, la Selva de Mar i Cadaqués serien poblacions franceses (Portbou i el Port de la Selva encara no eren municipis constituïts). Així que Llançà esdevingué la primera població marítima, després de la Catalunya del nord, on es destacà una milícia denominada Esquadra de Fronteres, sota les ordres d’un capità. El Tractat dels Pirineus inicià l’extermini lingüístic a la Catalunya del Nord sota dominació de l’estat francès.
Quan celebrem la Diada Nacional del País Valencià, en defensa de la nostra catalanitat o valencianitat, hem de recordar els punts de coincidència que ens uneixen amb la resta de Països Catalans, per aconseguir el nostre alliberament i tenir un estat propi i no enemic nostre, com passa encara quan tracten d’escanyar-nos a tots els àmbits per mantenir l’opressió de l’estat espanyol sobre els Països Catalans en no reconèixer-nos els nostres drets de ciutadania a poder tenir estat propi com tenen els espanyols o francesos. Per a exterminar-nos, com sempre ha fet l’estat espanyol. Sense estat, la ciutadania dels Països Catalans no podrà sobreviure, només ens espera l’extermini. Per això, no ho podem consentir. Perquè defensar-nos és la nostra obligació, com ha entés la majoria de ciutadania de Catalunya; només cal que a les Illes i al País Valencià s’aconseguisca el mateix nivell de consciència; en defensa pròpia.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià
