El paral.lelisme d’aquestes paraules amb què està succeint al Principat, sembla més que evident.
Al meu parer, fins a la gran manifestació de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut que havia estat aprovat en el Parlament de Catalunya (en juliol de 2010), Espanya senzillament havia ignorat el moviment independentista català.
Aquest moment va ser un punt d’inflexió en què els poders fàctics espanyols, ja preocupats (encara que sense manifestar-ho) pel que es començava a “coure” a Catalunya, comencen obertament a intentar desprestigiar aquest moviment, però sense recórrer encara a amenaces, sinó més aviat burlant-se d’ell i dels que el recolzaven, al.legant que aquesta reivindicació només era una mera utopia i titllant de bojos i visionaris tots aquells que creien que algun dia Catalunya podria arribar a tindre un estat propi i plenament sobirà.
Les burles i les desqualificacions burlesques començaven a omplir les pàgines dels diaris addictes al règim i les declaracions dels polítics espanyolistes.
Aquesta situació es va perllongar, al meu entendre, fins que el Parlament català va proclamar a Catalunya com a subjecte polític sobirà fa ara aproximadament un any.
És aleshores quan Espanya començà a prendre plena consciència que el que estava passant a la política de Catalunya anava molt més enllà d’una simple declaració d’intencions, per adonar-se que el full de ruta cap a la independència s’havia encetat i que podría no tindre marxa enrere si no actuava ja de manera més explícita que com ho havia fet fins aquell moment.
Un nou punt d’inflexió esdevé llavors en l’actuació dels poders espanyols. L’època dels acudits, de les burles i de les desqualificacions jocoses cap al procés independentista català s’acaben i donen pas a una campanya d’insults i amenaces més o menys vetllades en l’àmbit públic, i a una autèntica guerra bruta desencadenada des de les clavegueres de l’estat, amb tota seguretat finançada amb diners públics dels fons reservats (tal i com ara se sap va succeir amb l’anomenada “Batalla de València”, amb el general Manglano i l’Abril Martorell com a màxims instigadors d’aquella trama contra el moviment nacionalista i d’esquerres d’aleshores al País Valencià).
No cal dir que en aquesta fase ens trobem immers a hores d’ara.
Però en el meu anterior article feia una reflexió més.
I era respecte a quins són els dos factors que s’apunten com decisius en la resolució final del conflicte: la voluntat del poble de Catalunya i la geopolítica.
El primer d’ells, la voluntat del poble, està bastant clar que està guanyat.
L’èxit de les grans manifestacions que hi han hagut a Catalunya durant les dues últimes Diades, i allò que diuen les darreres enquestes publicades, que donen un suport majoritari a la independència, així ho indica.
I assenyalava també que en el segon dels factors, el de la geopolítica, fets com el del suport o rebuig de la UE i de la resta de països del món a aquest procés, el com es veuran influïdes les relacions econòmiques i comercials entre Catalunya i aquests països, el com quedaria la situació de la defensa dins de l’actual aliança militar i molts altres factors, anaven a ser fonamentals en la resolució final de la questió.
Poques hores després de publicar aqueix article es va fer públic el fet que el passat 20 de desembre Artur Mas havia enviat una carta als 27 líders de la Unió Europea i un memoràndum als responsables d’Exteriors d’un total de 45 països, per demanar el seu suport en la celebració de la consulta.
I tot just dos dies abans d’això, el Ministeri d’Exteriors espanyol havia remès a totes les seues ambaixades i consolats al món un “manual” de 210 pàgines titulat ‘Per la convivència democràtica‘ , en què s’apuntaven idees com que “l’opció independentista provoca el desconcert i consternació del conjunt de la societat espanyola, inclosa gran part de la catalana” o que “la vocació europeista de Catalunya es veuria truncada” si es separara de l’Estat espanyol.
Possiblement les amenaces de més gruix calat arribaran quan Artur Mas convoque oficialment la consulta el proper mes de setembre, com ara les de la suspensió de l’autonomia o la de destituir o fins i tot empresonar Artur Mas per un delicte de sedició. I, possiblement, l’amenaça d’una intervenció militar es farà sentir també des de certs sectors de l’espanyolisme polític i mediàtic més reaccionari.
La geopolítica és el més semblant a una partida d’escacs.
I ara la confrontació entre Espanya i Catalunya sembla estar disputant-se en un tauler d’escacs, en el qual cada un dels jugadors ha de definir molt bé l’estratègia que ha d’emprar per guanyar la partida, ha d’estudiar a fons les debilitats de l’adversari i moure amb mestria les seues peces en el tauler geopolític per intentar obtindre avantatge en la partida.
El canvi de com s’estan desenvolupant els esdeveniments a hores d’ara, amb respecte a com era fa poc de temps, ha estat radical.
Abans un dels jugadors (Espanya) jugava literalment al tir al blanc amb l’altre (Catalunya). Més aviat no hi havia joc, només un jugador que abusava sense contemplacions de l’altre i que se sabia amb la partida completament guanyada.
Però ara el terreny de joc, un tauler d’escacs, augura una partida d’igual a igual, cosa inimaginable fa pocs anys.
Catalunya té millor joc en aquesta partida, perquè compta amb el necessari suport popular que podria decantar-la al seu favor.
L’escac i mat podría produir-se el proper 9 de novembre.
Solament així Catalunya pot guanyar la partida, ja que a Espanya caldrà guanyar-la i democràticament, ja que ella mai tombarà el seu Rei.
