Des d’aquelles declaracions en març de 2011 de l’actual Consellera d’Educació valenciana, María José Català, que quan va ser alcaldessa de Torrent, i durant un acte del seu partit a València es va disculpar davant tot l’auditori per si durant el seu discurs se li escapava alguna paraula en valencià, ja que tenia el “defecte” de parlar en aqueixa llengua (“En primer lugar os pido disculpas por si en algún momento me paso al valenciano. Es mi lengua materna y tengo este defecto. Si lo hago ruego que me perdonéis. Me perdonais, me avisais y pasaré rápidamente al castellano. Pero, no me doy cuenta, de verdad”, varen ser les seues paraules en aquell acte), fins a la nova “Gaza” del territori català-parlant en què ha convertit a hores d’ara el País Valencià el govern del PP valencià, després del tancament d’11 canals de la ràdio i la televisió públiques valencianes i catalanes (i altres fets, com la supressió de 151 aules en línia valencià que ha denunciat recentment Escola Valenciana), hi ha una transició des del menyspreu i la indiferència cap a la llengua a l’atac descarnat com a part d’una estratègia de genocidi lingüístic que, casual o no, ha anat avançant al País Valencià de manera paral.lela al desenvolupament del moviment sobiranista a Catalunya.
Perquè, al meu parer, primer el tancament de TV3 i les consegüents multes a ACPV, ara fa tres anys durant el govern de Camps, fins al de Catalunya Ràdio de fa uns dies, són fets que tenen com a objectiu “impermeabilitzar” l’espai televisiu i radiofònic del Principat portes enfora, precisament ara (oh, casualitat!) que el dret a decidir i el procés cap a la independència enllà han agafat volada i el “perill secessionista” català es contempla des d’Espanya com el desafiament més gran a la seua unitat i a la seua sobirania nacionals dels últims temps.
I la llengua catalana, com a factor vehiculador dels diferents territoris que la tenen com a pròpia, és vista com una gravíssima amenaça que deu ser combatuda per l’Estat unitari espanyol amb tots els mitjans legals i alegals al seu abast.
I a la vista tenim el resultat: les emissions de Cat ràdio que van ser silenciades fa uns dies han estat substituïdes al dial per una emissora il.legal de música “bakalao”, sense que per descomptat el Consell tinga cap intenció en multar-la o silenciar-la com ha fet amb totes i cadascuna de les emissions radiofòniques i televisives que emetien en la llengua pròpia dels valencians.
Fa uns dies un amic em va remetre un document, que ara complirà 77 anys, datat a Donosti (es pot veure en la foto d’aquest article).
Es tracta d’una carta en què el comissari en cap de la policia d’aquesta ciutat comunicava a una persona que el Governador Civil de la província li imposava una multa de dues-centes cinquanta pessetes per haver parlat durant una conferència telefònica “en dialecto catalán”.
El tancament dels 11 canals públics que emetien en català i l’aferrissada persecució i imposició de fortes multes a Acció Cultural del País Valencià, propietària dels repetidors pels quals emetia la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ens retrotreuen a aquella època, fent plenament actual aquella carta de 1937 a Donosti com si de la València del 2014 es tractara.
La seua transcripció, a la situació actual de la nostra llengua al País Valencià, podria seria com aquesta:
“El Ministro de Industria, Energía y Turismo de la Nación española, tras ser informado por los representantes de su delegación en Levante sita en la Generalidad Valenciana, en uso de las atribuciones que le están conferidas, ha tenido a bien incoarle un expediente que podría acabar con dos multas de hasta un millón de euros por dos infracciones de la Ley General de Telecomunicaciones, por haber permitido unas emisiones radiofónicas en dialecto catalán a través de su red de repetidores.
Dios guarde a Vd. muchos años.
VIVA ESPAÑA, 307 Año triunfal.
València, 31 de enero de 2014.
El delegado español en la región valenciana de levante.
Fdo.: el moniato Alberto Fabra.”
Amén.
